Rizal a Barcelona
El gran heroi de la independència de les Filipines va viure a l'actual Hotel España
Al carrer de Sant Pau, a la mateixa vorera del Liceu, hi ha l'Hotel España i els seus més de cent cinquanta anys d'història. A la façana, contrastant amb l'elegant modernisme de la restauració que va fer en el seu moment Domènech i Montaner, hi ha una senzilla placa que recorda el pas per aquest establiment de José Rizal, el gran heroi de la independència de les Filipines.
Rizal era fill de camperols acomodats i procedia d'una família on es barrejava l'herència espanyola amb la xinesa i la malaia. Va estudiar a Manila amb els jesuïtes, i després va marxar a Madrid per cursar Medicina. En vaixell fins a Singapur, Colombo, Aden, el canal de Suez, Nàpols, fins i tot el castell d'If, on havia estat pres el comte de Montecristo. I des de Marsella en tren fins a Barcelona, on va arribar a principis de l'estiu del 1882. A Rizal la nostra ciutat no li va agradar gaire, llavors una capital provinciana de carrers estrets i foscos, empobrida després del crack borsari que va seguir a la Febre d'Or. Aquí va viure amb estretors en diverses pensions, una de les quals la Fonda España (avui Hotel España). A Barcelona va escriure l'article El amor patrio, que va publicar amb pseudònim en un diari de Manila. De la capital catalana va viatjar a Madrid, on es va fer maçó i es va llicenciar en Medicina. Es va traslladar a París i a Heidelberg per exercir d'oftalmòleg. I allà va publicar una primera novel·la, Noli me tangere, on denunciava el colonialisme hispà. Al seu retorn a les Filipines va començar a col·laborar a La Solidaridad, el diari fundat a Barcelona per l'exili filipí. A Rizal i els seus camarades, la premsa afí al govern els anomenava filibusters.
Metge i escriptor, va ser afusellat per les seves idees “subversives” i “rebels”
La tensió que va generar la seva novel·la (considerada subversiva i antipatriòtica) el va obligar a abandonar de nou casa seva per iniciar un llarg periple. Va viatjar a Saigón, d'allà al Japó, va creuar l'oceà Pacífic, va arribar a Califòrnia, va travessar Nord-amèrica en tren fins a Nova York, va navegar per l'oceà Atlàntic fins a Londres, París i Madrid, on va conèixer l'expresident de la Primera República, Francesc Pi i Margall. Després va passar del Mediterrani a l'Índic pel canal de Suez, després Singapur fins arribar a Hong Kong, ciutat on va fundar la nacionalista Lliga Filipina. Per acabar finalment a Manila, on el capità general de l'arxipèlag, Eulogi Despujol i Dusay, el va confinar bandejat com a metge a la població de Dapitan, a l'illa de Mindanao. Des d'allà es va fer famós pels exòtics exemplars d'espècies animals que enviava als seus col·legues científics, motiu pel qual hi ha una granota batejada com a Rhacophorus rizali, i un escarabat anomenat Apogonia rizali.
Metge a Cuba
Encara en el seu exili, a Rizal li van arribar notícies el 1896 de la revolta del partit Katipunan, obertament secessionista, de la qual les autoritats el feien responsable principal. Per demostrar la seva innocència, es va allistar com a metge militar a la Guerra de Cuba i va tornar a marxar cap a Espanya en el vapor correu Illa de Panay. Però va resultar arrestat a bord, i portat a Barcelona en qualitat de presoner. La casualitat va voler que el nou capità general de Catalunya fos el seu antic adversari Eulogi Despujol, que va confinar Rizal en una cel·la del castell de Montjuïc. I després el va reembarcar amb destinació a Manila, on va ser condemnat a ser afusellat.
Heroi nacional quan les Filipines va passar a mans nord-americanes
La matinada de la seva execució va escriure el poema Mi último adiós i va anar a missa amb la seva dona, la belga Josephine Braecken. Davant l'escamot es va negar al fet que li embenessin els ulls, i malgrat que el van voler executar d'esquena, en l'últim instant es va girar per poder veure els executors. Només dos anys més tard, les illes Filipines passaven de mans espanyoles a nord-americanes, i Rizal es convertia en el seu heroi nacional. El 1912, els jesuïtes li van voler donar cristiana sepultura, però la família va preferir que fos inhumat segons el ritu maçònic. El 1933 es va dir que li dedicarien una plaça, però fins al 1960 no es va batejar un carrer amb el nom de Doctor Rizal. Encara va trigar més el castell de Montjuïc, on l'abril del 2011 es va donar el nom de Sala José Rizal a la cel·la on va estar presoner. Amb aquest Hotel España (ironies de la memòria), es recorda qui va caure per la independència del seu país, un metge i escriptor que ens va visitar en dues ocasions: quan era un jove estudiant, i al final de la seva vida com un reu que anava camí de la mort.
