Selecciona Edició
Connecta’t

El murri ja és negret

Alejandro Sanz va imposar un so tènuement funky al concert que va fer a Cap Roig

Alejandro Sanz, en un moment de la seva actuació al festival de Cap Roig.
Alejandro Sanz, en un moment de la seva actuació al festival de Cap Roig.

Pessics. És el que proposa Alejandro Sanz en la gira del seu nou disc, que diumenge a la nit va ser presentat en l'entorn burgès i distingit del festival Jardins de Cap Roig, a la Costa Brava de les pells eternament estirades. Pessics no només de la seva mirada, múrria, mostrant sempre una lluentor als ulls que promet murrieries i entremaliadures, sempre una mica divertit i despentinat, sinó també en el so i els arranjaments d'una banda que va fer del funky suau, sense estridències, mascaró de proa de la nau que durant dues hores va pilotar en el primer dels seus dos concerts a Palafrugell, encarregant-se de posar llaç final a un festival que s'ha acomiadat, tal com asseguren tots els festivals que fan balanç, amb una notable i palesa millora d'assistència respecte de l'any passat. Però al gra, Alejandro Sanz va pessigar i elles, propietàries absolutes de les primeres files i de les goles més agudes i participatives, van respondre. I sí, Alejandro Sanz, una vegada més, va triomfar. És imaginable el contrari?

No va ser, potser, un triomf arrasador, de tensió mantinguda durant tota l'actuació, una bogeria imparable descendint pel vessant de l'entrega, però van ser dues hores en les quals es va poder pensar que Sanz triomfaria només mostrant-se, passejant per escena amb la guitarra tranquil·litzadora que li manté ocupades les mans i entonant dues tornades que parlin d'ella.

A Cap Roig, lloc que va dir que li significava alguna cosa especial, potser per aquella acumulació de rosses que fa pensar en Dinamarca i de consorts que evoquen la monarquia anglesa, ho va fer no per la via fàcil, sinó acudint a un repertori amb molts temes d'última època i un tractament de banda amb tendència als sons negres, tènuement soul, que va revestir algun dels antics, com per exemple Quisiera ser. La introducció de sis temes de l'últim disc, encara no espremut pel seu públic però que ja va celebrar dempeus Un zombie a la intemperie i no va fer fàstics en els bisos a Capitán Tapón, es va interposar en el vessant de l'entrega però al mateix temps va afirmar un artista en present que sempre guarda a la recambra popurris per evocar els anys sense cabells blancs, cosa que va fer a mig repertori i de nou en acomiadar-lo amb una barreja entre Viviendo de prisa i Pisando fuerte.

L'escenografia, unes pantalles a la part posterior on puntualment es van projectar imatges no especialment originals, no va ocultar que de nou era la figura del mateix Alejandro, i , més encara, la seva mirada, el ganxo principal, mannà per als ulls i catifa per a l'empatia. Llavors era quan no se sabia on mirar, si a l'escenari o a la platea, on les mirades també ho deien tot. Dos pianos envoltant el bateria i una secció de metall van escenificar l'evolució en el so de l'Alejandro Sanz actual, un artista que mira al flamenc, A mi no me importa, i a la música negra com a via de superació, ni que sigui temporal, del registre baladista que fa temps que intenta que no monopolitzi el seu oferiment. La resta, exceptuant algunes anotacions ideològiques en les lletres que fan pensar que tot ha d'anar molt malament perquè fins i tot ell es vegi empès a posicionar-se, és sempre el mateix Alejandro que fon amb un personatge sense falsedat que sedueix sense escarafalls ni sofisticacions.