Selecciona Edició
Connecta’t

Verdi de baix

Va ser un dels carrers pioners a engalanar-se per a la festa major de Gràcia

Una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció col·locada el 1952.
Una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció col·locada el 1952.

És una ceràmica de tema religiós encastada en una finestra tapiada, amb un marc d'un blau marí intens. Segons sembla, representa l'Assumpció, una imatge íntimament lligada a la festa major del barri de Gràcia. Aquesta concretament va ser col·locada el 1952 per la Comissió de Festes Verdi de Baix (el tram entre els carrers Perla i Or), segurament per recordar aquesta festivitat que se celebra cada 15 d'agost. Encara que en això del patronatge hi ha dos bàndols amistosament enfrontats, ja que mentre que els uns consideren l'Assumpció la seva patrona, els altres honren com a patró sant Roc, que té una fornícula a la cantonada de Fraternitat amb Llibertat. Allà, davant de l'emblemàtic bar Casa Pagès, al cor del barri gitano de Gràcia, al costat mateix d'on va néixer Antonio González el Pescailla, van començar a engalanar-se les voreres amb branques de pi als peus del sant. I més amunt, a la confluència de Fraternitat amb el carrer Tordera, sobreviu una altra fornícula també dedicada a sant Roc.

Durant els seus primers anys, les festes de Gràcia van consistir en romeries, balls tradicionals i rogacions

La font més antiga que ens parla d'aquests festejos és Francesc Curet, que escrivia al Diari de Barcelona que el seu origen calia buscar-lo en la destrucció napoleònica (1816) del convent franciscà de Jesús, que estava situat a l'actual passeig de Gràcia. Un any després, la gent que hi anava per celebrar l'Assumpció es va traslladar a la plaça de la Trilla. Durant els seus primers anys, les festes de Gràcia van consistir en romeries, balls tradicionals i rogacions. Però a mitjan segle XIX cada vegada hi havia més envelats; i a mesura que la indústria modificava el seu veïnat, s'hi van anar incorporant noves tradicions.

El diari La Imprenta informava que les principals diversions a les festes del 1876 van ser (a part dels diversos passatemps de carrer): “Les il·luminacions, les torres dels Xiquets de Valls, el ball dels bastons i els daus al Centro Graciense, envelats a les societats Hortensia, Antigua de la Amistad i Tívoli Graciense, Salon de Roch, un altre d'improvisat al carrer de Santa Madrona, etcètera”. Per aquelles dates, els saraus més concorreguts s'havien desplaçat als envelats de les diferents societats recreatives, que oferien als socis una gran varietat d'activitats.

Durant la dècada del 1890 la decoració dels carrers va passar a un primer pla

Societats amb noms tan peculiars com l'Adonis, la Ninfa Graciense o la Bella Hortensia, que organitzaven lluïdes gales. D'aquesta última societat, una nota de La Imprenta assenyalava que el 1875 va promoure (“per ser la festa major d'aquesta vila”) tres balls extraordinaris al seu local de la plaça del Diamant. El 1877, el mateix diari informava que la Ninfa Graciense, des del seu envelat a la plaça d'Orient (després Rius i Taulet, i avui de la Vila), advertia a les altres societats de la presència d'individus que sense ser socis intentaven accedir als envelats, i recomanava que “han de ser expulsats de la sala immediatament”. Entre aquests “balls de societat” destacava el de màscares del Centro Graciense, una entitat que el 1882 advertia que les seves activitats eren: “Eminentment familiars, de manera que les senyoretes de Gràcia més pudoroses i distingides no menyspreïn d'anar-hi”. De tota aquesta atmosfera vuitcentista encara queda dempeus el casalot de Can Pioc (que també va ser societat), a la cantonada del carrer Santa Magdalena amb Trilla, una antiga fonda que disposava d'un gran saló de ball al primer pis.

Durant la dècada de 1890 van aparèixer nous tipus de societats, més properes al republicanisme i al catalanisme; la festa va adquirir un to més cívic que religiós; i la decoració dels carrers va passar a un primer pla. La Vanguardia el 1895 explicava la programació d'aquell any, que incloïa el repartiment d'aliments als pobres, il·luminació de voreres i façanes, i el guarniment de vies com la Culebra (avui Francesc Giner) en estil àrab, o Monjas (avui Verdi) amb brancatge i flors. Aquells dies, Verdi ja era una dels carrers pioners a engalanar les voreres, i un dels que ha guanyat més vegades el concurs des de llavors. Després van venir les decoracions de fantasia, que a partir dels anys vint van copar tot el protagonisme, i que han arribat fins als nostres dies. La festa al cor de l'estiu, ritu de pas per als joves barcelonins; una llarga tradició anual els orígens de la qual sembla que ens recorda aquest fris de ceràmica.