Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Cultura, economia i democràcia

El sistema polític és una part important de la cultura dels pobles que ha perdut pes enfront del poder econòmic

Sense donar a l'adjectiu una accepció negativa, crec que tots estarem d'acord en què estem vivint, i viurem, uns anys "convulsos", tant a nivell català-espanyol, com europeu i mundial. Les circumstàncies de crisi, i les exigències de canvis, obliguen a fer-se preguntes de fons com algunes de les que em plantejaré en aquest article al voltant dels tres conceptes del títol.

Començo dient el que jo entenc per cadascun d'ells. Cultura suposa alfabetització, educació i consens al voltant d'uns valors i unes normes comunes. Economia significa capacitat de produir riquesa útil i de distribuir-la de forma eficient, tant a través del mercat com d'algun tipus de sistema fiscal. Democràcia implica sufragi universal, drets individuals, llibertats bàsiques, institucions públiques eficients, i separació de poders.

Sense un nivell mínim de recursos econòmics és impossible establir un nivell cultural per a tothom que permeti aprendre, opinar i comprendre

1. Economia i democràcia. Va haver-hi un temps, amb l'est i el sud d'Europa ple de dictadures, en el qual es deia que la democràcia era el millor sistema polític, però que només podia funcionar acceptablement en societats la renda per càpita de les quals estigués per sobre d'un cert nivell… És cert que, al llarg de la història, la democràcia no ha funcionat gairebé mai en societats poc desenvolupades. El mite de la democràcia d'Atenes només és un mite… A Atenes no votaven ni les dones, ni els pobres, ni els esclaus, és a dir, gairebé ningú. L'economia funcionava raonablement, però només arribava a uns pocs, ja que no hi havia redistribució ni equitat. La cultura tampoc era majoritària.

Mites a banda, és el desenvolupament econòmic el que porta la democràcia, o són les institucions polítiques (democràtiques o no) les que afavoreixen el creixement? D'una altra forma, les institucions polítiques ajuden al creixement, o poden ser una molèstia? Quan i quines?

2. Economia i cultura. Sense un nivell mínim de recursos econòmics, que va més enllà de la simple subsistència, és impossible establir un nivell cultural per a tots els membres d'una societat que permeti aprendre, conèixer, estar informat, opinar i comprendre. En societats d'economia poc desenvolupada, la cultura té un caràcter absolutament minoritari.

És que en aquests casos estem anomenant cultura social al que no és sinó la cultura d'una elit dominant? O és que la desigualtat, la submissió i la incultura d'una part important són valors acceptats que formen part de la cultura general?

A les societats modernes, la religió ha anat perdent la seva importància social, i el sistema econòmic l'ha anat adquirint

3. Cultura i democràcia. Tota societat construeix un sistema polític per organitzar la convivència, i per justificar les relacions de poder, de sobirania i de submissió. Jo penso que el sistema polític ha estat una part (segurament molt important, amb la religió) de la cultura dels pobles. A les societats modernes, sovint la religió ha anat perdent la seva importància social, i el sistema econòmic l'ha anat adquirint. Aquesta nova situació està generant veritables conflictes de poder entre la política i l'economia, entre les institucions polítiques i els grans grups econòmics i financers, entre el poder democràtic i els diners.

Aquesta difícil interrelació entre sistema polític, religió, i sistema econòmic dóna lloc a molts interrogants. Entre ells: Es pot organitzar una societat en la qual un únic sistema polític aculli diversos sistemes econòmics, tal com suposa l'actual intent de la Xina? Com s'ha d'organitzar una societat amb unitat política que aculli pobles amb diferències culturals i lingüístiques importants i consolidades, com els casos de Suïssa o d'Espanya? Es pot suposar que el sistema democràtic ha d'imposar-se de forma general a tots els pobles del planeta encara que tinguin trets culturals molt diversos o nivells de renda molt diferents? Es pot acceptar que un sistema polític estigui totalment supeditat a unes creences religioses, creences que una part important de la societat no accepta o que les considera un assumpte privat, com passa a l'Iran? Es considera acceptable un sistema polític que, descaradament o dissimuladament, estigui sotmès als interessos d'alguns poders econòmics (la coneguda frase d'antany que "els interessos de la General Motors són els interessos dels EUA" feta servir actualment però amb diferents noms)?

Són preguntes pertinents i actuals. Un bon exercici per a l'estiu…

Joan Majó, enginyer i exministre.