Selecciona Edició
Connecta’t

El gos de sant Roc

Invocat contra les grans calamitats, és un dels personatges cristians més repetit als carrers de Barcelona

Una de les plaques en agraïment a sant Roc. Ampliar foto
Una de les plaques en agraïment a sant Roc.

Ahir va ser sant Roc, una de les festes més antigues que se celebren a Barcelona, tradició que es repeteix a la plaça Nova des de l'any 1589. Recorda la llegenda sobre l'estada del sant a la nostra ciutat durant una epidèmia de pesta, i com tots els afectats es van curar miraculosament. Després de la Mare de Déu de Montserrat i de sant Jordi, és el personatge cristià més repetit als carrers de la capital catalana. Potser el motiu és que el politeisme catòlic reserva una consideració especial cap a aquells sants que són invocats contra grans calamitats, o que són considerats gairebé protectors de plagues. Entre aquesta estirp figura sant Roc, potser el sant més directament relacionat amb la pesta negra.

A sant Roc se'l considera un occità que va marxar en peregrinació a Roma, i que en trobar-se amb les víctimes de la malaltia va dedicar la seva vida a atendre-les. Segons sembla, la seva biografia no té cap versemblança, tot i que la seva força iconogràfica encara és visible avui dia. Si us trobeu amb ell, el reconeixereu per la seva roba de pelegrí, perquè mostra una cama perquè vegem les nafres de la seva malaltia, i pel gos que li llepa les ferides. Antigament era tradició posar una imatge d'aquest sant a l'entrada de les poblacions, a fi de protegir-les de les epidèmies. Per això el nostre primer sant Roc el veurem adossat a una de les torres romanes que protegia la porta Bisbal de la muralla barcelonina, al carrer del Bisbe.

La figureta dins de la seva capella va ser col·locada aquí al segle XVIII, per donar les gràcies davant d'una de les moltes catàstrofes que va patir la ciutat. Pel que sembla, en aquella ocasió les rogacions van funcionar i el Consistori el va declarar patró de la ciutat. Igualment situats en llocs estratègics, a l'entrada de les seves respectives localitats, es conserven taulells dedicats a sant Roc al carrer Jocs Florals de Sants o al de Sant Roc d'Hostafrancs.

Però si hi ha un lloc de la nostra ciutat on se'l venera és a Gràcia. En aquest barri hi té dues capelles i una placeta dedicada, a més de ser copatró de les seves famoses festes majors. Un altre lloc on podem buscar-lo és al pati de l'antic hospital de la Santa Creu, on veiem dues escalinates. Una està custodiada per una imatge de la Caritat, mentre que la que condueix a la Biblioteca de Catalunya té el nostre sant per sentinella.

Segons el ‘Costumari

Català’, al gos del

sant se’l va anomenar

‘sant Gos’

Del gran culte que a Barcelona s'ha retut a aquesta figura va escriure Joan Amades, que explicava la història de la capella de Sant Roc encara dempeus al carrer Roca, posada pel veïnat per donar les gràcies durant un brot de pesta. Explica la llegenda que al carrer veí de Bot van descobrir uns empestats i el van tapiar, però un gos es va escapar i es va refugiar al carrer Roca. Per por del contagi, també aquest carrer va ser tapiat. Tot i que ningú va caure malalt. Una altra història similar tenia per protagonista la capella desapareguda del carrer Peu de la Creu, erigida pels veïns de la finca en encomanar-se al sant contra una epidèmia de còlera, i resultar tots il·lesos. Amades parlava d'altres capelles que ja no existeixen, al carrer Tapineria, Jaume Giralt, o a la Volta d'en Colomines. Pel que sembla, despertava una veneració especial al carrer Blanqueria, on es cantaven uns goigs en el seu honor.

Una altra imatge perduda era la d'una talla molt deteriorada, situada a l'entrada de l'església Dels Àngels, que el poble identificava amb el gos de sant Roc, i de la qual s'explicava que en una ocasió es va posar a bordar avisant que hi havien entrat lladres. Segons el Costumari Català, al gos de sant Roc se l'invocava contra la ràbia, i va generar un culte popular a sant Gos. Segons sembla, la seva onomàstica se celebrava en la següent jornada a sant Roc. En tal dia com avui, els quissos podien entrar a les esglésies barcelonines, i es considerava que aquell qui maltractava un d'aquests animals deixava de tenir la protecció del sant. Fins i tot es venerava la figureta del gos (avui desapareguda) que abans acompanyava el sant Roc de la plaça Nova, de la qual Josep Maria Espinàs explicava que durant una restauració l'artista va preguntar de quin color havia de pintar-la, i un bromista li va respondre que la pintés de blau cel, i així ho va fer. I durant uns anys, el sant Gos de sant Roc al costat de la catedral va ser un gos celeste.