Selecciona Edició
Connecta’t

Podem milloraria els resultats amb IU, segons les dades del 24-M

Una llista unitària també amb els regionalistes li sumaria 22 escons a les generals

Alberto Garzon i Pablo Iglesias.
Alberto Garzon i Pablo Iglesias.

Esquerra Unida, la plataforma Ara en Comú i uns altres possibles socis electorals de Podem, com Compromís, Anova o MÉS pressionen el partit de Pablo Iglesias perquè s'obri a concórrer a les generals en una candidatura conjunta. Les dades confirmen la idea que la unitat d'aquestes forces afavoriria la suma electoral: una llista unitària podria afegir almenys 22 diputats a Podem a les generals, segons una projecció d'EL PAÍS a partir dels resultats de les autonòmiques del 24 de maig passat. L'eventual coalició restaria representació fonamentalment al PP.

El sistema electoral penalitza els partits no majoritaris. Un axioma que coneixen bé —i han batallat durant anys— formacions com Esquerra Unida o UPyD. En les passades eleccions generals de 2011, la meitat de les 52 circumscripcions va exigir més d'un 15% dels vots per aconseguir un escó, i en gairebé una vintena d'aquestes el cost mitjà d'un diputat va ser més d'un 19% dels sufragis. Davant aquesta evidència, els partidaris de repetir una candidatura d'“unitat popular” com les d'Ada Colau o Manuela Carmena per a les generals esgrimeixen l'argument que Podem guanyaria electoralment en integrar-se en aquesta llista conjunta.

La realitat és que les xifres, ara com ara, confirmen aquesta idea. Una candidatura unitària formada per Podem, IU i els regionalistes d'esquerres (Compromís a la Comunitat Valenciana, CHA a l'Aragó i MÉS a les Balears) podria sumar 22 diputats al partit d'Iglesias respecte al fet que aquest es presentés en solitari.

La projecció s'obté en funció dels resultats que van obtenir totes aquestes forces en les últimes eleccions autonòmiques i aplicant la llei D'Hont. Això sense comptar les autonomies que no han celebrat eleccions el 2015: Catalunya, País Basc i Galícia (que aporten 88 escons dels 350 del Congrés), per la qual cosa aquesta xifra podria ser més gran.

Si cadascuna d'elles concorregués per separat, Podem aconseguiria, segons aquests mateixos càlculs, 33 diputats; Esquerra Unida cinc escons i les regionalistes d'esquerres, vuit. La llista unitària llança una xifra total de 55 diputats al Congrés.

El PP, el més perjudicat

La unitat electoral de les forces de l'esquerra alternativa, incloent Podem, perjudicaria sobretot el Partit Popular. Prenent les mateixes dades de les passades eleccions autonòmiques, l'eventual candidatura unitària guanyaria diputats en restar-los als populars.

En competir contra una llista d'unitat popular, el PP perdria un escó en set circumscripcions: Huelva, València, Alacant, Castelló, Salamanca, Guadalajara i Múrcia. En dos (Almeria i la Rioja), seria el PSOE el que es deixaria el diputat que guanyaria la llista unitària. A Madrid, el damnificat seria Ciutadans, al qual esgarraparia un escó.

“Una candidatura amb tots seria capaç de tenir un grup potent al Congrés i fins i tot disputar-li el segon lloc al PSOE”, assegura Adolfo Barrena, secretari d'Organització d'IU.

Com es forja l'increment? Per la fórmula D'Hont, en circumscripcions mitjanes com Salamanca, Guadalajara, Huelva o Almeria ni Podem ni IU treien cap escó per separat. La suma dels seus vots, no obstant això, atorga a aquesta eventual llista conjunta un diputat a cada província. En altres com Madrid, per exemple, on el partit d'Iglesias aconseguiria set escons i IU un, la suma dels seus sufragis resulta dos diputats més per a la unitat popular: un total de nou. El cas més cridaner és el de la Comunitat Valenciana, per l'estirada electoral de Compromís. En la circumscripció de València la llista unitària sumaria cinc diputats a Podem, per aconseguir set escons. Per separat, la formació emergent n'obtindria dos; Compromís, quatre i IU cap.

Així, a força de gratar escons, la llista d'“unitat popular” incrementaria els representants sobretot en les circumscripcions mitjanes, on “la combinació, des d'un punt de vista estratègic, sí que té sentit”, reflexiona Pablo Simón, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Carlos III de Madrid i editor de Politikon. Però aquest adverteix que una coalició d'un més un no sempre suma dos perquè el votant no té per què comportar-se igual en diferents comicis.

“Podem és conscient que, com a mínim, haurà d'arribar a acords amb els regionals. Si el pressionen crec que hi haurà candidatura de coalició, encara que no és clar que incorpori IU”, estima el politòleg. En la seva opinió, l'efecte de la candidatura unitària podria ser multiplicador “depèn de com es vengui. Si es presenten com compromesos pel canvi i per això accepten arribar a acords amb altres partits sí que és rellevant”, indica. “A més, la popularitat de Pablo Iglesias ha caigut. Un lideratge més coral podria resultar”, assenyala Simón. L'analista electoral Jaime Miquel opina, per contra, que IU “no li aporta res a Podem”. “El fenomen electoral no és esquerra, és endavant. Vol fer-los fora a tots, inclòs el PSOE. IU resta a Podem perquè és vell i Podem és nou. IU, com el PSOE, són vella esquerra del segle XX, i Podem és endavant”, assenyala.

La direcció de Podem manté, ara com ara, la seva estratègia electoral, que consisteix a concórrer sols, amb el seu nom i logotip, a les eleccions generals, amb l'excepció d'algunes autonomies en les quals pretén aprofitar l'estirada d'altres formacions regionals. El rebuig a IU és taxatiu. El politòleg Pablo Simón sosté que l'únic motiu pel qual Podem tanca la porta a IU és, al final, només “intern”. “Podem pot guanyar representació però per la seva estructura organitzativa més recent i feble pot perdre poder”.