No girem rodó
El pitjor de la violència de gènere és que parteix de la normalització i de l’acceptació de l’abús, de la creença que es té un dret adquirit sobre algú
Les notícies les donen al carrer. Són les dues de la matinada i des del tercer pis se sent tot el que passa al primer. Ella el deixa, farta de Play Station i marihuana. Crits i cops de porta i un got que peta, etcètera. Ella i ell, guapos, joves, tatuatges i xancletes, parella amb gossos de raça en un primer de menys de cinquanta metres quadrats. El meu veí truca als Mossos i mentre arriben, el tramvia anomenat desig circula pels carrers estrets del meu barri. “T'estimo”, crida el ni-ni mentre els gossos borden. “Et deixo”, li xiscla ella.
Els Mossos arriben poc després que el ni-ni hagi sortit al carrer a cridar, a descarregar la testosterona que sap que no podrà dedicar-li a la seva xicota. La noia reapareix dies més tard però ella, la Play Station i la marihuana són multitud. El nostre ni-ni es torna a quedar sol. Si no fos pel gos, que el treu a passejar, acabaria fent les necessitats a casa.
Una setmana més tard, una crònica des del balcó. A la terrassa de la casa del davant hi ha set parabòliques. El problema és que durant unes setmanes hi ha hagut vuit famílies. Com que servidor se'n va a dormir tard teclejant articles com aquest, pot veure pel·lícules per parabòlica com aquesta. Apareix una ombra (és de nit i són gambians i senegalesos) que desendolla el cable d'alguna de les antenes i en fica un altre. Al cap d'una estona, un altre veí fa el mateix i l'escena es repeteix fins que es troben quatre veïns a la terrassa i se sent en francès: “violència, no; educació i pau”. Ja! La discussió és acalorada de debò, però per una vegada estic content. En aquesta ocasió els destinataris dels crits dels homes no són les seves dones.
No visc al Bronx, visc al centre d'una ciutat petita, però fa només dues setmanes, a la mateixa cruïlla de carrers que dóna al meu balcó, apareix un okupa més o menys constant de la zona clavant puntades a les portes de les cases. La noia que intenta aturar-lo li crida que no gira rodó. Profètica, ja que després que l'okupa li llança un parell de bosses d'escombraries i una ampolla, li dóna un cop de puny a la cara que la deixa KO. Una altra vegada els Mossos. La noia s'ha aixecat i tots dos es perden pels carrerons. Els Mossos em truquen el matí següent per contrastar algunes dades, el van enxampar ficat a casa aliena.
Aquesta mateixa setmana, al mercat dels dilluns, una parella em crida l'atenció. Ell li parla amb rudesa i ella intenta calmar-lo. No sé de què em sonen fins que ella li diu que no gira rodó. Qui no gira rodó sóc jo.
La teoria està bé, però la vivència assegura l'aprenentatge. El biaix de gènere mostra la cara més descarnada de les desigualtats del poder, la seva proximitat, la seva intimitat, la violentació de la família, la casa i l'espai públic. Els podria haver explicat la teoria, vaig tenir una professora excel·lent a la universitat. Dolores Juliano ens va ensenyar com d'injust pot arribar a ser l'exercici del poder en termes de gènere. Quants assassinats hi ha hagut, fins ara, aquest any? Com podem descriure el fracàs que suposa, l'any 2015, la violència de gènere? Fins que no col·lectivitzem aquesta desigualtat, la vergonya serà col·lectiva. Mentre no sentim tots el cop de puny, vaja. Pot sonar benintencionat, però de vegades el que és políticament correcte coincideix amb el que és correcte.
El pitjor de la violència de gènere és que parteix de la normalització i de l'acceptació de l'abús, de la creença que es té un dret adquirit sobre algú, sobre el col·lectiu. S'ha funcionat així, sense concedir el mínim grau d'empatia a l'altra. No a l'altre, a l'altra, ni tan sols existeix el terme. S'entén que la inseguretat i el qüestionament dels rols masculins provoquin por. Fins aquí, res de nou. El fracàs, personal i social, arriba quan la por provoca violència. Un problema no és un fracàs. La impossibilitat de superar-lo, sí.
Fins que no entenguem que la violència de gènere no va només contra les dones sinó que degrada, per covardia i abús, els homes continuarem no girant rodó. No passa a la tele, passa als nostres carrers i cases. És real. Fins ara, 58 vegades aquest any.
Francesc Serés és escriptor.
