Selecciona Edició
Connecta’t

Eivissa, sense límits: mar, menjar, art i nit

L’illa-marca, les claus de què és i la seva oferta d’explotació del negoci universal de l’oci

Horabaixa a Dalt Vila d'Eivissa.
Horabaixa a Dalt Vila d'Eivissa.

Eivissa suscita el desig del comú dels viatgers i habitants per allò que passa i, sobretot, pel que la natura ofereix: la mar, el sol, el cel, la fosca de la nit, els paratges i els monuments, també algunes cases pageses sense arquitecte.

‘Allí’ –diuen a l’illa–, qui sap si el millor i indiscutible que l’home ha alçat és la construcció gegantina de les murades renaixentistes de Vila (la capital, Eivissa). L’Ajuntament presenta la ciutat i relaciona ofertes i agendes d’actes.

Abans de caminar o trescar en cotxe, badau una mica la pell vella de la ciutat. Són llençols de pedra de fortalesa, escaires de tall de ganivet, baluards de cap de barca, secrets d’aljubs i polvorins. Són de manya antiga, un túmul i contrafort admirable.

Eivissa és el seu passat enterrat arreu i el que espoliaren gent de fama

Les murades són el manifest de por i d’advertència en una de les ciutats-port fortificades (fràgils) més singulars d’aquesta part d’Europa, clàssica enginyeria militar. Per arribar a l’illa per mar i per les recerques de vols i estança, per exemple el portal illenc i les propostes oficials del que és i passa al mur oficial de turisme.

Al cap cucurull de la ciutat, el Museu, a Eivissa és el MACE, museu d’art contemporani fill del franquisme precisament, un empelt d’interès. El contenidor s’endinsa als racons interiors i replans de la murada, sobre la mar i el port. Ara han fet una concessió i Loewe hi fa una mostra d’autor, Summer Shop, una col·lecció inspirada en l’artista britànic John Allen. Allà a prop gestionen visitable la mínima Casa Broner, a sa Penya, que deixà la vídua d’Erwin Broner, un “fugitiu” alemany arquitecte i creador.

Els Museus Arqueològics i Històrics, a Eivissa, a Menorca, a Mallorca, estan tocats d’ala, maleïts pel sistema de caps de funcionariat que els fan règims a mans seva i de l’Estat. Els museus estan anys en estat provisional, en obres, tancats, en reformes, o en obertures sempre provisionals. No us n’oblideu mai.

Eivissa és el seu passat enterrat arreu i el que espoliaren gent de fama. Ha passat a coves i al puig des Molins, davall el castell d’Eivissa –runa projecte de parador inacabat–, queda la mínima proposta de Yabisa, el museu diocesà. Emperò, per anar nets i clars sobre els dos museus d’antigor de la ciutat reviseu sempre el seu web.

Mirar des de baix, a peu de mar, cap a Dalt Vila, la ciutat vella amuntegada, és gratis; de dia i de nit, des del port, la Marina, el nefast martell disc de Botafoc. Des de la mar, entrant des de fora dels Freus. Pagant ferm, amb reserva i confirmació, anau al cafè espectacle cabaret Lío, del grup Pachá.

Platja de la Cala l'Hort, amb Es Vedrà al fons.
Platja de la Cala l'Hort, amb Es Vedrà al fons.

A les nits es pot albirar el perfil de l’alcàsser, murades, temples i castell. L’sky-line més retratat i pintat. També està bé rondar a la fresca per devora dels clubs nàutics i marines de luxe del port d’Eivissa just a l’enfront de l’acròpoli.

El Lío és una opció per beure, tastar i mirar amb un panorama amb cossos, un show de cabaret, amb el teló de fons de les llums, la pedra i la nit que roda sobre la cresta de la ciutat que s’alça contra el cel.

En aquell redol portuari, a l’altra banda de la zona antiga, la Marina –on ja no hi ha famílies locals–, enfora de Sa Penya i de la part baixa de Vila, hi ha l’escuma glamurosa i vana de l’elit internacional de marques, les celebritats que exposen menjars i músiques i et claven el compte a la butxaca. Allà, el famós dissenyador Cavalli fa de les seves tretes als plats i pels ulls amb un negoci cridaner per estrelles. En combat valent un i altre amb Cipriani, l’hereu de la mítica barca/símbol del Harry’s Bar de Venècia amb la seva oferta dita DowntownIbiza.

Els eivissencs que són minoria

Tot el que és gratuït (el que es veu, s’alena i s’usa a la platja i la mar) conviu a l’illa-marca amb una oferta d’explotació del negoci universal de l’oci, des d’allò més rutinari fins a les temptacions dels luxes més frívols i impossibles per a quasi tota la humanitat.

Cal conèixer detalls atàvics, nadius, dels eivissencs que són minoria, i la seva llengua –la nostra–, també. Hi ha hagut un procés d’allau i de substitució cultural i de costums. No cercau dones endolades de cap a peus i amb coa de cabells, trunyella, de les imatges dels llibres (no en queden). Sí que hi ha homes amb mostatxo o bigoti, l’atribut facial no escrit a Eivissa i Formentera.

Al bar Cal Peixet al Port, enfront de la vella estació marítima, feu escola un cuiner amb bigoti de vol d’ala i caçador amb cans de conills, amb podencs eivissencs, que definí un frit de porc i un de pop de manifest. El sostre del bar és de tronc de savina. Llenya d’arbre protegit, allà, fort i que no es corca.

No hi güeles, velles àvies com estàtues sense peus a la vista, anant a missa, emperò sí que es veuen plantoses tànits, com deesses contemporànies, prototips d’eivissenques belles de celles planes, cara harmònica, pell blanca i pèl negre, algunes d’ulls clars. L’empremta multiètnica dels captius, negoci dels corsaris.

Per menjar bé i no gaire car a Vara de Rey, regna el clàssic ca n’Alfredo. A un quilòmetre del passeig, a la carretera d’Eivissa a Sant Josep, hi ha la cafeteria restaurant Astro, de cuina eivissenca, molt bons plats i bon preu. La llista oficiosa del Trip Advisor diu això sobre els restaurant illencs. Si de cas, busqueu-ne una mica més d’informació.

Sumàriament, per trescar, mirar i gaudir per Sant Josep –l’illa cap dins un puny, es travessa en 45 minuts, sense embossos–, sembla imprescindible cala d’Hort, amb una balconada visual dels illots des Vedrà, penya bella i rodejada de llegendes i grans ximpleries d’interpretació màgica.

A la platja, els consumidors locals opten per les paelles del restaurant cala d’Hort, antigament era dit ca na Vergera. Els d’allà les troben esplèndides. És el negoci del centre de la cala i és, a més, el més senzill i respectuós amb l’entorn. Dels tres, el més petit.

Una altra possibilitat de platja i dinar, si voleu allunyar-vos de les aglomeracions, a Es Torrent, a la costa d’Es Cubells. És un lloc tranquil i agradable. Peix fresc de qualitat i famosos del món de l’esport, en temps de les seves vacances.

A l’interior de l’illa els experts menjadors nadius consideren imprescindible, al camp, al terme Sant Josep, la cuina de s’Espartar i el seu famós “bullit de peix”, plat bandera d’Eivissa. Té molta concurrència, cal fer reserva.

Els menjars clàssics dels illencs són singulars, diferents –com les persones– al menú de la resta d’illes del nord, Mallorca i Menorca. A Eivissa són molt seus perquè tenen la salsa de Nadal , que és la deixalla tel·lúrica geològica com el ventre trinxat; ells parlen de bestiar –bella paraula medieval– per anomenar la carn d’anyell o cabrit; fan el guisat de peix, l’arròs de peix ben seu, la burrida de rajada, el flaó, mantenen amb Formentera el peix sec, la fritada, l’ensalada pagesa, el flaó, dolç de grans festes de Pasqua quan les gallines ponen molt. Usen bescuit, crostons o pa sec o galetes fortes, de mariner, com a plats “gegants”. Fan reciclatge savi i saborós.

Els menjars clàssics són diferents dels de Menorca i Mallorca

Sant Agustí des Vedrà resta com un testimoni semblant al que era al passat l’illa rural, isolada, neta i natural. Poblet amb encant. És a la via entre Sant Josep i Sant Antoni de Portmany. Posem per cas que cercau a l’hora de sopar un lloc tranquil. Res com can Berri Vell. Es tracta d’una cuina delicada a una casa pagesa de més de 300 anys, situada just davant l’església. Toca.

Al poble de Sant Antoni, gairebé al centre es pot dinar en un petit restaurant tradicional, Es Rebost de can Prats. Tot un clàssic. Per sopar a Portmany (Sant Antoni ve d’afegitó), exòtic el sushi de la Terrassa des Nàutic. Per a sopars més contundents, Sa Capella, a la carretera que puja a Santa Agnès de Corona. L’edifici volien que fos una església, emperò ara és un restaurant curiós.

Per ventura l’església de Santa Eulària, en opinió dels arquitectes experts i amb criteri, és una de les obres fetes a Eivissa més interessants que s’han de mirar. Té més de 300 anys i l’enginy i el rigor constructiu la fa més que digna. S’han publicat centenars de xalets a Eivissa, descomunals als cims, amb piscines sense voreres, idèntics a les revistes... palla. La casa Gili comanda. Mirau els llibres i la guia d’arquitectura del Col·legi d’Arquitectes.

Al petit poble de Sant Llorenç de Balàfia (bell poblat amb torres de creus blanques amb paret d’espiga) hi ha al cafè La Paloma; calma entre tarongers i, segons els habituals, probablement les millors amanides de l’illa, amb plats de cuina libanesa. Cap a Sant Joan, mestres a fer la carn a la brasa, el Camí de Balàfia, el restaurant amb més llista d’espera d’Eivissa; fins a un mes. Un bon pa de pagès i allioli contundent a les taules d’Es Pins, a l’entorn de la carretera a Sant Joan, familiar, senzill i sempre, sempre, estibat.

A la zona Nord d’Eivissa potser és d’interès la cala d’en Serra, però també perdre’s pels camins que donen al mar i topar amb petites cales solitàries, sense el tràfec humà i de barques de les platges llargues i famoses de prop de Vila i els indrets urbanitzats o no.

Eivissa/‘Ibiza’ evanescent, terbolí vertiginós

Flota i gira a tota velocitat cent dies l’any Eivissa/‘Ibiza’ evanescent, en un terbolí vertiginós que sacseja i li dóna renom al món, sense gastar-se, malgrat les carències que els excessos desnuen: a redols i segons quan manca d’espai vital per als cotxes i les barques i no hi ha –arreu– aigua dolça bona a l’aixeta.

Una illa a la Mediterrània és seca i ara plou poc. Els pous s’han salinitzat perquè la mar ha entrat per davall terra a les venes, als aqüífers, una pesta gairebé irreversible. L’illa beu aigua salobre o aigua artificial de dessaladora.

Malgrat la sequera i la sobreexplotació, resta una activitat agrícola d’autoabastiment, privada i voluntariosa, gràcies a la militància per voler mantenir vius els paisatges rurals guanyats per mil anys de pagesos. Hi ha vinyes, horts i plantacions d’oliveres, algunes. Hi ha una col·lecció de mitja dotzena de vins, naturals i alguns d’ecològics. Curiosos, significats, honorables en l’esforç. Per casar menjars i gustos.

Cal reubicar-se, sovint, per saber on som, mirar i badocar una mica. En arribar o partir en avió o per mar es veuen els miratges blancs i de colorins metàl·lics (depèn dels temps) dels estanys per fer sal del parc natural de Ses Salines, que abasta també Formentera.

El que queda sense construir en aquest litoral saliner és per una conquesta civil d’anys i d’acords polítics empesos pels ecologistes i l’esquerra. L’explotació privada dels arenals és excessiva, els amos dels xibius (xiringuitos) se fan d’or, colonitzant-ho tot fins a l’aigua, arran de mar, amb hamaques, ombrel·les, taules i gent de blanc o desnua –color de bronze o de gamba–.

A la platja d’en Bossa, gens lluny de les pistes de l’aeroport, més enllà i aferrat a Vila (la ciutat) fins a la frontera del parc de Ses Salines –i dins– hi ha, seguits, més de 40 hotels, antics o vulgars i modernitzats. Alguns establiments s’han reinventat, transformat i maquillat; i tenen habitacions, restaurants, discoteques obertes –a preus caríssims– que han fet fama amb les noves referències de marques globals. Els totpoderosos Abel Matutes, pare i fill, aquí explicats fa poc.

Hotels d’or i discoteques eternes

La moda i l’estil d’oci de bombolla i del sense límits als preus és a les marques turístiques hoteleres de l’Ushuaia, amb un carrusel d’extravagàncies per a milionaris o capritxosos. Funcionen. També la franquícia pionera a Europa per a fer joc a una clientela que estima la música i l’estil internacional dels Hard Rock Hotel.

La música disco i les masses han construït i mantenen com un gratacels el nom d’Eivissa.Ibiza. Res no seria correcte en aquesta mirada singular i una fulla de ruta parcial si no es parlàs aquí de les discoteques. Ara sonen i competeixen quatre ofertes distintes, més o menys competidores. Triau un lloc o rodau per tots. Són avinents. Comanda la llista, aquí, un clàssic: Privilege.

Des dels setanta era tot Ku que ja no es fa. Totes les discos fan el tam-tam mundial de la marca Ibiza Sound i mil variants. L’Space és diferent i recerca noves variants. Tampoc es pot dir que Amnesia sia allò que el nom proclama, però allà a l’estiu, expliquen, tot és possible.

Pachá són dues cireres i un imperi mil vegades explicat i retratat arreu del món, diversificat en sales VIP i hotelets, restaurants i marxandatge. La foto clàssica hippie, de Toni Riera, de l’home cabellut i primatxol, la nina, dels setanta, no era d’Eivissa ni Formentera sinó d’Holanda. Ara ho han dit, la protagonista s’identificà i ell, actor, parlà dels royalties pendents.

Pista de ball de la discoteca Pachá.
Pista de ball de la discoteca Pachá.

Eivissa suporta Valentino com una estatueta de bronze negre i mig embalsamat de cara. Abans aquesta terra fou descrita fantàsticament, als anys 30, per Walter Benjamin que fugia dels nazis com d’altres alemanys lluminosos que ajudaren a fer el mite, Rafael Alberti, si de cas o els catalans avantguardistes liderats per l’arquitecte Josep Luis Sert, enterrat a l'illa, i amb una urbanització de casetes que queden a can Pep Simó a l’altra banda de la ciutat portuària de vila. Sert va dur els 30 i fità el GATEPAC (Grup de Arquitectes i Tècnics Espanyols per al Progrés de la Arquitectura Contemporània) a l’illa. La construcció del mite cultural, de la icona internacional d’Eivissa, l’explica na Rosa Rodríguez al seus llibres (i Vicente Valero també). Mirau.

L’Eivissa ‘original’ és encara els sons d’ÚC, el vigor creatiu de Joan Mureno, els caramallers essencials, els sonadors moderns de Formentera, els escrits d’Antoni Marí, els dietaris de Pep Marí, els poemes de Jean Serra, el "déu" Marià Villangómez, el polígraf incansable d’en Bernat Joan, l’exquisit poeta castellà Vicente Valero i l’ex eivissenc resident Antonio Colinas. El món illenc també palpita a novel·les dels estrangers i, així mateix, d’en Rafael Azcona o Ignacio Aldecoa o la iconoclasta Ray Loriga.

Als escenaris de la vida també hi hagué el cineasta Roman Polanski o pintors de falsos com Elmyr de Hory. Morí Vicent Calbet al Japó; en Portmany és història i Toni Cardona s’acabà al caure des del tren de França abans de tenir 40 anys. Ara al restaurant Montauk, dins l’hotel Ushuaia Tower, com a paradigma d'allò insubstancial, artificial, que emergeix al món de les suposades celebritats, mostra pintures de Domingo Zapata.

Aquest home, en Zapata, venia les bondats d’invertir en borsa a una televisió local de Palma i tenia un despatxet on s'hi dedicava. Un dia partí i amb els anys aparegué als mitjans des de Nova York com a pintor de "fama" per les estrelles de cinema que el rodejaven, al·lotes. Ell regalà un santcrist a la Seu de Mallorca i el mal és que el bisbe va dir que el clavessin, encara que fos mig arraconat a la sala on cobren les entrades de la catedral. Zapata diu que té quatre estudis, es deixa dir el "nou Andy Warhol". Ai, vol ser Basquiat. Els "quadres" el tomen.

Alarma ecologista i negoci del sol

Eivissa viu al límit i sembla que el seu món i recursos no s’acaben mai, que no toca fons. Pot semblar que naufraga en el seu èxit massiu sense el més vital –aigua dolça i espai abastament- emperò l’encant sempre sura. Allò què és gratuït, un fet a la natura, propietat comunal, ha esdevingut un motiu per al gran negoci.

Les postes de sol dins la mar trempades amb música, beure, i llits balinesos de relaxament en terrasses o pistes de ball de vertigen començaren a Sant Antoni i són imitades arreu, a cada passa.

Un segell inicial ja global és el Café del Mar. Hi ha un sac d’indrets des d’on mirar el moment en el que el gran astre rogent s’endinsa a l’horitzó i segueix organitzant dies i nits al planeta. A platges, penyals, no cal pagar. Mirau si copseu el raig verd, l’efecte i l’ il·lusió d’un petit flaix sobre l’arc final del foc d’aram que s’esmuny dins el llençol blau esblanqueït.

El motor i amo total que fou del Circ du Soleil, Guy Laliberté, tot just ha estrenat al port d’Eivissa amb el cuiner Ferran Adrià un rutilant restaurant-espectacle que mescla els dos móns, els comediants titiriters i el joc del menjar. Es Heart a l’hotel amb casino. Ells es diuen Adrià Brothers and Circ du Solei, “un nou concepte”.

Illa-marca i una frivolitat

La illa-marca-negoci, ha estat descrita milions de vegades, alabada fins a la caricatura. A l’agost el territori mínim viu en la sabonera de la seva apoteosi nit i dia, als límits dels excessos i de la manca de recursos i infraestructures adequades.

Manca aigua dolça i "artificial" salada, dessalada; algunes depuradores d’aigües negres fallen, fan pudor i pels emissaris trencats flotes líquids i materials dels humans sense esporgar. A Talamanca s’embruta i pud la mar de vegades.

A Talamanca, des del port d’Eivissa, hi van en una barqueta-correu estilitzada que surt al final de l’anunci de la tele per la cervesa que ha fet n’Amenábar. La barca és un monument i la que feu el mestre d’aixa de falues i pailebots, en Torres. Allà a Talamanca –bell nom– escrivia Cioran i es feu la primera construcció moderna, el balneari d’Erwin Broner amb mural de Will Faber, tot òbviament esbucat com pertoca als temps i la civilització (d’assens motan allí). Sort que el fotògraf, escriptor i pioner dadaïsta, Raoul Hausmann, turista accidental, a la força, com aquells per mor de Hitler, retratà l’arquitectura fantàstica dels primitius habitants que la feien germana d’Egipte i Àfrica, uns i altres...

La marca-mare d’Eivissa es menja allí, ella mateixa. “Res ja no és com que era” diuen allà des d’abans de les novetats. A l’artefacte més insòlit clavat a l’illa li diuen rellotge d’ovnis.

El senyor del Circ du Soleil, el megamilionari Guy Laliberté, devora casa seva a l’illa, a cala Llentia, creà un monument d’art contemporani, land-art, que és l’apotesi de les excentricitats i del concepte totalment privatitzat i individual de l’espai.

És una instal·lació que evoca el sol i la lluna, prop de la mar. Obra de l‘escultor australià Andrew Rogers, vol ser misteri dels monòlits megalítics de Stonehenge. Un cercle de tretze columnes de pedra de basalt de fins 24 metres d’alçada, amb una central que té enmig un detall de pa d’or que brilla a s'hora baixa a segons quines llunes. No la cerqueu, millor mirau el vídeo. O llegiu l’explicació en aquest web. Laliberté va fer bo el seu llinatge. Va clavar-ho tot allà el 2014 i allà és, de pedra i gegant.

A la pell real de l’illa a l’agost les masses de turistes quasi tripliquen la població habitual (140.000 persones) i el fet mostra les deficiències que genera l’abús de l’oferta sense fre en una terra de 572 quilòmetres quadrats. Els hotelers creuen que hi ha unes 100.000 places (llits) sense reglar de lloguers de cases i apartaments. Els ecologistes del Grup d’Estudis de la Natura (GEN) ho denuncien i expliquen les grans contradiccions d’arribar més enllà dels límits

Les masses de turistes quasi tripliquen la població habitual

Tota l’illa és un gran espai comercial d’oci, un moviment mercurial d’euros que dura dos mesos i mig ben llargs. En aquesta apoteosi internacional del luxe i els logos funciona una indústria de forasters filla, com gairebé tot el turisme, de la natura, la mar i la geologia i l’isolament d’aquest illeta tan seca i lluminosa, apropada a Àfrica, també. Un cúmul de rècords en la transgressió, la llibertat, prop del col·lapse, l’abús i la il·legalitat. Una meravella, encara amb platges colonitzades, preus desorbitats. Triau, gaudiu.