Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Volem saber...

L’eficàcia d’una declaració unilateral d’independència dependrà que estats com Alemanya, el Regne Unit o els Estats Units reconeguin Catalunya

El president Artur Mas ha convocat eleccions al Parlament de Catalunya per al proper 27 de setembre. Algunes forces polítiques i organitzacions socials es presenten formant la candidatura electoral Junts pel Sí, integrada entre d'altres per Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta candidatura té com a objectiu central portar Catalunya a la independència. En el supòsit que la majoria de la ciutadania els doni suport, s'elaborarà, en el termini de 10 mesos, la Constitució de la futura república catalana, que se sotmetrà a un posterior referèndum, i es crearan estructures d'Estat com, entre d'altres, una Hisenda i una Seguretat Social pròpies.

El Parlament de Catalunya efectuarà una declaració sobiranista inicial com a anunci per iniciar el procés per proclamar la independència, que no se sotmetrà a la legalitat de l'Estat espanyol. En aquest punt, s'iniciarà un procés de negociació amb l'Estat per al repartiment econòmic d'actius i passius i amb les instàncies internacionals per al reconeixement del nou Estat. Finalment, s'efectuarà un referèndum vinculant per part de la ciutadania de Catalunya sobre la nova Constitució. El procés cap a la independència culminarà, com a màxim, 18 mesos després del 27 de setembre del 2015, o sigui, que el 27 de març del 2017 Catalunya, segons aquest full de ruta, serà independent.

Davant d'un repte tan transcendent cal fer-se una sèrie de preguntes i saber-ne les respostes. Per iniciar el procés cap a la independència, cal un determinat percentatge de participació electoral?; cal que el nombre de ciutadans i ciutadanes que hagin votat inequívocament a favor de la independència sigui superior al que hagi optat per les altres opcions polítiques?; amb quins mitjans econòmics es crearan les estructures del nou Estat?; és raonable que l'Estat espanyol vulgui negociar la independència de Catalunya? En altres paraules, la ciutadania de Catalunya té dret a saber quina serà la resposta del sector sobiranista de Catalunya quan l'Estat digui no, o sigui, quan l'Estat impugni les decisions que adoptin el Govern i el Parlament de Catalunya davant el Tribunal Constitucional, com han reiterat que faran, o quan l'Estat adopti altres mesures que, segons ha insinuat el ministre de Justícia, podrien arribar a aplicar l'article 155 de la Constitució, que permet al Govern de l'Estat adoptar “les mesures necessàries per obligar” les comunitats autònomes al “compliment forçós” de les obligacions constitucionals per evitar que s'atempti greument contra l'interès general d'Espanya i que faculta el Govern de l'Estat a “donar instruccions a totes les autoritats” de la comunitat autònoma que es tracti.

Davant d'una eventual declaració unilateral d'independència cal tenir en compte que la seva eficàcia depèn que els diversos estats reconeguin el nou Estat independent. Hi ha la previsió que França, Alemanya, el Regne Unit o els Estats Units reconeguin Catalunya com a Estat?; formarà part Catalunya de la Unió Europea i de l'ONU?

Sense perjudici de tot això, és evident que a Catalunya hi ha un creixent sentiment independentista (1,8 milions de persones van votar en la consulta del 9 de novembre del 2014) i, consegüentment, és perfectament legítim que determinades forces polítiques plantegin la independència de Catalunya. La solució al problema només pot venir si per part de l'Estat i de la Generalitat s'estableixen autèntiques negociacions i s'aconsegueixen acords entre les posicions maximalistes d'ambdues parts. En cas contrari, el problema seguirà enquistat sense solució.

Francesc Pau i Vall és professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra.