Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | LAS SILLAS MUSICALES

Per als que dubten

Té la bona idea de col·locar l'arquetip de la dona immadura angèlica a la deriva en un context inestable de comèdia del patetisme

Isabelle Carré a 'Las sillas musicales'.
Isabelle Carré a 'Las sillas musicales'.

“Estimo la gent que dubta / La gent que escolta massa / El batre del seu cor / M'agrada la gent que parla / I que es contradiu” cantava Anne Sylvestre en la seva cançó Les gents qui doutent, gravada el 1977. La cançó està interpretada per la protagonista de Las sillas musicales davant d'un grup d'alumnes que no mostra gaire inclinació a la tradició de la chanson francesa. La cançó d'Anne Sylvestre era una declaració de principis, que la cineasta debutant Marie Belhomme sembla compartir i que bé podria compartir també la seva actriu principal, Isabelle Carré, que a Tímidos anónimos (2010) ja havia encarnat l'arquetip pel qual sembla sentir tanta afinitat cert cinema francès: la dona immadura angèlica a la deriva, a la recerca d'esquius suports sentimentals.

Las sillas musicales

Direcció: Marie Belhomme.

Intèrprets: Isabelle Carré, Arnaud Duléry, Emmanuelle Hiron, Carmen Maura, Nina Meurisse, Laurent Quere, Philippe Rebot.

Gènere: comèdia. França, 2015.

Durada: 83 minuts.

Las sillas musicales té la bona idea de col·locar aquest arquetip en un context inestable de comèdia del patetisme: aquí hi ha, per exemple, una residència d'avis, dirigida per una deliciosa Carmen Maura, que respon al nom de Porca Miseria i un repertori de disfresses –de Darth Vader a un osset de peluix, passant per un plàtan– que conspiren contra la idealització de la pobra Perrine, animadora de festes enamorada d'un paio en coma.