Selecciona Edició
Connecta’t

Quan Andy Warhol va conèixer la Velvet Underground

Una exposició al Pompidou de Metz celebra el 50è aniversari d'aquest “enamorament”

Andy Warhol (a la dreta) i la Velvet Underground, en una imatge del 1966 de Steve Schapiro. Ampliar foto
Andy Warhol (a la dreta) i la Velvet Underground, en una imatge del 1966 de Steve Schapiro.

Les diferents versions d'aquesta història varien pel que fa als detalls, però totes coincideixen en el més essencial: Andy Warhol va donar la mà per primera vegada als integrants de la Velvet Underground el desembre del 1965, quan eren la banda resident del Café Bizarre, un local del Village novaiorquès del qual no trigarien a acomiadar-los. Ho va fer gràcies a Barbara Rubin, figura central del cinema underground dels seixanta, que poc després va abandonar els excessos de la ciutat per unir-se a una secta hassídica, abans de morir als 35 anys d'una infecció contreta durant el part.

La banda, que va inspirar-se per al nom en un estudi psiquiàtric sobre la desviació sexual, havia estat fundada feia uns mesos per John Cale, jove deixeble del compositor avantguardista La Monte Young, i per Lou Reed, lletrista i vocalista que acabava de sortir de la universitat amb un expedient brillant, malgrat els seus problemes per acatar l'autoritat.

La seva música elèctrica i obscura, unida a la poesia violenta de les seves lletres, el seu interès pel soroll i una posada en escena tan gèlida com antitètica als swinging sixties, van fascinar Warhol. L'artista no va trigar a fitxar-los perquè actuessin a la Factory, l'estudi que havia obert el 1963 al cinquè pis d'un edifici de Manhattan. El mateix Reed ho va descriure en el seu moment com un amor a primera vista: “Estàvem fets l'un per l'altre. Les cançons escrites abans de la nostra trobada lligaven perfectament amb els temes de les seves pel·lícules. L'Andy ens va donar l'oportunitat de convertir-nos en The Velvet Underground. Abans, no érem res i no interessàvem a ningú”.

La seu del Centre Pompidou a Metz, enclavament industrial de la Lorena francesa, celebra ara el 50è aniversari d'aquell enamorament amb una nova exposició, titulada Warhol Underground. Fins al 23 de novembre, la mostra recorre els vincles de l'artista amb l'escena avantguardista de Nova York i intenta determinar fins a quin punt va influir en la seva obra. “En realitat, totes les ruptures estètiques es fan en grup. Warhol va ser el contrari a un autista tancat a la seva torre d'ivori. Va saber observar i escoltar, nodrir-se dels qui l'envoltaven”, sosté Emma Lavigne, directora del museu i comissària de l'exposició. “Es va inspirar en aquella constel·lació d'artistes que malvivien al Lower East Side, i els va ajudar econòmicament, però també en els hereus de la Beat Generation, les figures del moviment Fluxus i els déus de la contracultura com Robert Rauschenberg, John Cage, Merce Cunningham o Jonas Mekas”, afegeix Lavigne. Sense oblidar les anomenades superstars de Warhol, personatges de la nit novaiorquesa, com Candy Darling, International Velvet o Ondine, als qui prestava una atenció fluctuant. Tots van passar per aquest refugi de les avantguardes, freqüentat per artistes excèntrics, àngels caiguts i toxicòmans de diferent índole.

'Ten Lizes', serigrafia realitzada per Warhol amb retrats d'Elizabeth Taylor. ampliar foto
'Ten Lizes', serigrafia realitzada per Warhol amb retrats d'Elizabeth Taylor.

Serigrafies i retrats

El recorregut de la mostra inclou les primeres serigrafies executades al seu taller, com les famoses llaunes de sopa Campbell i les caixes de fregalls de la marca Brillo, passant pels seus retrats d'Elizabeth Taylor (Ten Lizes) i la tètrica reflexió sobre la cadira elèctrica (Big electric chair). Però també les pel·lícules que Warhol va rodar a la Factory, unes 15 a l'any, entre les quals figuren Sleep, Kiss, Empire o Chelsea Girls.

A la primera sala de l'exposició, davant d'un sofà vermell idèntic al de la Factory original, un centenar de fotografies mostren la vibrant quotidianitat del lloc. La model Edie Sedgwick apareix ballant en una festa. El poeta Gerard Malanga, principal ajudant de Warhol i responsable del càsting d'aspirants, es recolza en una paret platejata, el color que embolcallava tota la Factory. I la cantant Nico aprèn els primers acords de There she goes again, entre visitants tan il·lustres com Dylan, Tennessee Williams o Truman Capote.

Entre els autors de les imatges figuren noms tan prestigiosos com els de Nat Finkelstein, Steve Schapiro i Stephen Shore, reclutat amb 18 anys per Warhol. “El 1965, vaig rodar un curt que es va projectar al mateix cinema novaiorquès on l'Andy exhibia les seves pel·lícules. Em va demanar que el seguís i ho vaig fer”, recordava Shore poc després de la inauguració. “Vaig deixar l'institut i vaig passar els meus dies a la Factory, i em vaig convertir en un més. El contacte amb els inquilins de la Factory, que es van convertir en amics, va donar lloc a centenars de fotografies amb les quals vaig aprendre l'ofici”.

“Només pagava el lloguer”

Un altre dels personatges assidus era el fotògraf David McCabe, contractat amb 25 anys perquè retratés Warhol durant els dotze mesos del 1964. McCabe s'oposa a la llegenda que l'artista va vampiritzar els seus joves súbdits en benefici propi. “Sé que l'Edie [Sedgwick] es va sentir utilitzada, però en realitat va ser ella mateixa qui es va autodestruir. Warhol només li va donar la fama”, assegura. “Podia ser fred amb la gent que no li queia bé, però amb mi sempre va ser respectuós i cooperatiu. Va percebre el talent que tenia amb només 25 anys i em va prestar una atenció de la qual em segueixo beneficiant avui, cinquanta anys després”, afegeix.

El mateix Warhol negava ser el més interessant del lloc: “La gent es pensava que a la Factory tot girava al voltant meu. De fet, jo només pagava el lloguer”.

Fins que el soroll es va apagar

Com era una nit a l'estudi d'Andy Warhol? “No hi havia vetllades normals a la Factory, tret de quan era buida”, recorda Gerard Malanga des de Nova York. S'escoltava música a tota hora. “Rock and roll a tot volum, gent ballant, fumant i passant-s'ho bé”, evoca el fotògraf David McCabe. Sonaven hits com Blue Velvet i Louie Louie, però també les àries de Maria Callas, sense comptar amb el poderós soroll ambiental de muntacàrregues estridents, obturadors fotogràfics i sexe en grup a les habitacions, segons va confessar Warhol al seu llibre POPism.

L'aventura es va acabar el 1968, després que Valerie Solanas intentés assassinar l'artista, que es va traslladar a un espai més asèptic a Union Square i es va dedicar a les serigrafies. “El temps de l'experimentació es va acabar i va començar el del comerç, com si la realitat s'imposés davant la poesia”, conclou la comissària.