Selecciona Edició
Connecta’t

Herois de barri

Els moviments veïnals han estat un referent per salvar patrimoni i la dignitat dels veïns

Façana de la casa d'Emília Llorca, al carrer dels Pescadors n. 49.
Façana de la casa d'Emília Llorca, al carrer dels Pescadors n. 49.

Hi ha barris que produeixen gent de barri, i barris que no. En això, com més benpensant sigui un veïnat, més cosmopolites es tornen els seus habitants. Dit d'una altra manera, “un barri són els seus veïns”. Aquesta frase era d'Emília Llorca, una dels molts representants veïnals que han fet d'aquesta ciutat un lloc més habitable del que hauria pogut ser sense ells. Avui dia que tants s'estranyen de veure els nous polítics sorgir dels moviments socials (i no com en massa ocasions dels patricis bufets d'advocats), no estarà de més recordar la feina d'aquests col·lectius amb la placa col·locada en homenatge a Emília Llorca a casa seva, al carrer Pescadors de la Barceloneta, on va néixer en una família d'obrers llibertaris durant els primers anys del franquisme.

Com diu el periodista Marc Andreu Acebal, autor del llibre Barris, veïns i democràcia (L'Avenç ed.), la història de l'associacionisme veïnal ha estat freqüentment obviat pels historiadors. No obstant això, la seva activitat va resultar fonamental en els últims anys del franquisme i en els primers compassos de la Transició, quan va ser una de les forces més combatives de les que es van enfrontar a la dictadura. Segons Andreu, la primera octaveta d'una comissió de veïns es va llançar el 1968, a Sant Andreu. Només quatre anys després es creava la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), i un sens fi d'activistes sense carnet es llançaven a fer política en uns anys en què estava prohibida.

Les associacions van salvar la Casa Golferichs de l'avidesa immobiliària

Les freqüents protestes del moviment veïnal contra el barraquisme, l'especulació, o el polèmic pla de la Ribera van forçar el cessament de José María de Porcioles. Sota el seu mandat havia aparegut la constructora Núñez i Navarro, que va destruir molts edificis modernistes, com ara la Casa Trinxet de Puig i Cadafalch, i contra la qual es van mobilitzar el 1973 les associacions de veïns per salvar la Casa Golferichs de la Gran Via. El pla comarcal que no va poder aprovar Porcioles va fer caure el seu successor, Enrique Masó, mentre que l'alcalde Joaquín Viola va ser l'objectiu d'una campanya específica de la FAVB, amb moltes parets pintades amb l'eslògan: “Viola a la cassola”.

L'Edat d'Or de les lluites veïnals va tenir lloc durant el mandat de Socias Humbert, entre 1977 i 1979, quan la FAVB aglutinava un centenar d'associacions de barri i l'alcalde els rebia amb freqüència. Un lleu miratge de cordialitat que es va torçar paradoxalment amb les alcaldies socialistes, especialment durant el govern de Narcís Serra, quan els polítics no emparats per partits convencionals van ser esborrats de les institucions. L'històric activista Carles Prieto va dir en abandonar la presidència de la FAVB, el 1982, que al Consistori barceloní li molestaven les associacions de veïns.

Emília Llorca va alertar del turisme a la Barceloneta abans de les protestes

Una dècada més tard, enmig de les dràstiques transformacions dels Jocs Olímpics, Emília Llorca creava la comissió de festes del carrer Pescadors, única via de Barcelona que celebrava la seva pròpia festa major. I el 2004 va ser una de les fundadores de l'Associació de Veïns de l'Òstia, una de les primeres reivindicacions de la qual va ser anul·lar el Pla General Metropolità que pretenia acabar amb els típics quarts de pis de la Barceloneta, un procés batejat popularment com el “pla dels ascensors”, ja que una de les seves conseqüències hauria comportat la instal·lació obligatòria d'aquests mecanismes en escales estretes i antigues.

Una altra de les lluites d'aquesta associació va ser la recuperació per al barri de l'antiga cooperativa obrera El Segle XX i de la comissaria de la Guàrdia Civil del passeig Joan de Borbó; a més de la mobilització contra l'hotel Vela i contra la discutible reforma del Port Vell. Una de les seves últimes campanyes criticava la progressiva gentrificació de la Barceloneta, Llorca va declarar a la premsa: “Contínuament ens assabentem de famílies que se'n van al carrer perquè volen llogar els seus pisos a turistes”. Molt abans que esclatés la indignació dels veïns, aquesta associació ja estava demanant una regularització dels apartaments turístics. Emília Llorca va mantenir el seu activisme fins que al desembre de 2009 va morir en un accident de cotxe. Com ella, tantes i tants altres polítics (per molt que els pesi als polítics), que han evitat algun dels pitjors desastres que han planat sobre aquesta ciutat.