_
_
_
_
_

Trampes mortals caçaciclistes

Augmenten les denúncies dels aficionats a la bicicleta de boicots als camins

Ciclistes al Parc Nacional de la Serra de Guadarrama.
Ciclistes al Parc Nacional de la Serra de Guadarrama.Santi Burgos

Jesús Ángel Santos, veí de Zamora de 43 anys, pare de família i ciclista aficionat, va morir el 25 de juliol passat a Arenillas de Ebro (Valderredible, Cantàbria) per un cable entravessat en un camí abalisat del Gran Recorregut que parteix de Fontibre i va buscant la llera del riu fins a la desembocadura. L'obstacle, situat a l'altura del maluc, era un pastor elèctric d'aquests que s'utilitzen per controlar el bestiar, però en aquell lloc, estès entre dos pals, tallant el pas en una via assenyalada i oficial, no podia ser-hi. Santos va ensopegar amb el cable i es va partir el coll a la caiguda.

Hi ha dos veïns de la zona imputats per homicidi imprudent per la primera mort a Espanya a causa dels obstacles que els ciclistes es troben a la muntanya. El nombre augmenta, segons els ciclistes, i en alguns casos estan col·locats de tal forma que semblen autèntics paranys. Els esportistes creuen que els posen persones que no volen compartir la muntanya i intenten mantenir-los allunyats de camps de cultiu, pastures o vedats de caça.

La Xunta i col·lectius de muntanya preparen un codi de bones pràctiques

Hi ha hagut denúncies a Galícia, Madrid, Astúries, Cantàbria, el País Basc o Andalusia de filferros espinosos entravessats en camins, de claus enterrats a terra, de clots oberts o enormes pedres després d'un canvi de rasant… I hi ha hagut ferits. Alguns, per talls al coll. A d'altres, com a David Fernández, un filferro espinós li va desfigurar la cara la primavera de 2014 quan va sortir a passejar entre les localitats asturianes de Bueño i Palomar.

En el cas fatal de Cantàbria, els vilatans rebutgen parlar de “paranys”, encara que algun admet la imprudència de col·locar el cable (que no hi era dos dies abans de l'accident) a la meitat d'una pastura que travessa la ruta. El pastor elèctric tenia lligada una bossa de plàstic (se solen posar per advertir de l'obstacle), però estava just després d'una baixada de més de 100 metres i diverses corbes. “És una desgràcia, un cas molt trist, però no entenc que ningú vulgui fer mal”, diu Raúl Guillarón, secretari general de l'Associació Agrària de Joves Agricultors i Ramaders (Asaja) de Cantàbria.

Alguns obstacles es col·loquen sense consciència de les terribles conseqüències que poden tenir, però uns altres tenen la ferma intenció d'intimidar, segons Víctor Tarodo, vicepresident de la Associació Internacional de Bicicleta tot terreny (Imba, en les seves sigles en anglès). “Era només qüestió de temps que hi hagués alguna desgràcia com aquesta”, es lamenta.

Interessos oposats

“Hi ha paranys on hi ha muntanya. Perquè la muntanya està plena d'interessos”, explica Juan Torrado, president d'Asciga (Associació de Ciclistes Gallecs). “Allà hi coincidim propietaris de terrenys, ramaders, caçadors, piròmans que no volen ser descoberts… I els últims a arribar vam ser els esportistes. Alguns creuen que els espantem les preses, uns altres es queixen perquè hi ha algun ciclista que, sense permís, obre pistes noves”. Cada vegada que els ciclistes localitzen un obstacle, alerten la Guàrdia Civil, però si no hi ha víctimes l'experiència els diu que “al final no es busquen culpabilitats”, afegeix Torrado.

Fonts de la Guàrdia Civil en reconeixen l'existència i la seva perillositat, però comenten que no totes es posen per als ciclistes. Per exemple, n'hi ha amb punxes col·locades per caçadors furtius perquè els motoristes del Seprona o els agents forestals no puguin perseguir-los.

Un altre ciclista està a l'espera de judici després de patir

Galícia és la zona on hi ha hagut més problemes amb presumptes paranys per a ciclistes —i també per a motoristes aficionats, encara que aquests últims tenen legalment vetat l'accés a molts més espais naturals—. I en aquesta autonomia s'ha produït un altre dels accidents més greus. Va ser el de Diego González, un veí de Vigo que el 2014, amb 37 anys, va saltar pels aires en xocar amb una enorme pedra col·locada enmig d'una baixada per a ciclistes, amagada després d'un salt en el terreny. Va patir una lesió medul·lar que l'ha deixat sense sensibilitat des del coll, a tot el cos. Per aquest cas estan imputats quatre membres de la Comunitat de Muntanyes de Valadares, una zona forestal al terme municipal de Vigo. Però el judici encara no té data i la víctima no ha cobrat cap tipus d'indemnització.

El mes passat, dues dècades després dels seus duels sobre dues rodes al Tour i al Giro, Induráin i Chiappucci es van trobar en una prova esportiva a Galícia i van signar dos mallots: un per Diego i un altre per sortejar entre admiradors i aconseguir una mica de diners per al ciclista ferit.

A la recerca de convivència

Després de l'accident de Diego, es van convocar reunions entre els diferents col·lectius que comparteixen la muntanya i representants de la Xunta de Galícia. L'objectiu, de moment no aconseguit, era elaborar una espècie de codi de bones pràctiques. “No hi ha col·lectius culpables, hi ha gent que comet barbaritats, però n'hi ha entre els caçadors i els ramaders i també entre els ciclistes”, assegura Tarodo. “Del que es tracta és de perseguir aquells que actuïn malament i de posar-nos d'acord per compartir l'espai natural”, afegeix.

Des de la Reial Federació de Caça rebutgen qualsevol pràctica que pugui posar en perill una persona, no obstant això, reclamen que es posi ordre i se senyalitzi clarament per distingir els camins d'ús públic —encara que travessin finques particulars— dels espais privats en els quals s'han obert rutes sense miraments. Aquesta necessitat l'admet Juan José Trueba, president de la Federació de Ciclisme de Cantàbria. Aquesta ha demanat als esportistes que els enviïn fotografies dels punts conflictius. “Ens n'han arribat quatre o cinc i són totes de pastors elèctrics”. diu Trueba.

A la zona on es va matar Jesús Ángel Santos hi ha més d'un punt on acostumen a posar aquests cables. En una ruta clarament assenyalada i inclosa al catàleg de camins naturals del Ministeri de Medi Ambient, la solució seria substituir-los per passos canadencs (terres de barres metàl·liques pels quals els animals no s'atreveixen a passar) o portes metàl·liques de fàcil obertura per al passejant. Són més cares, però infinitament menys perilloses.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_