Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Campions de l’Apocalipsi

Rajoy tracta el secessionisme com si no fes falta res més que l’expectativa ferma que és ficció, simple teatre i el mal ni vindrà ni arribarà, i a més és igual perquè és 'pel·li'

El gènere m'avorreix sense remei i ni en pel·lícules ni en novel·les puc anar gaire més enllà dels primers minuts, gairebé sempre quan l'amenaça plana sobre la ciutadania vulnerable, les iaiones paralítiques, els nens malcriats amb gelats mig desfets, les mares desfermades i amb faldilla prisades i els pares heroicament sobrecarregats de testosterona per aturar el mal. De fet, he anat ensinistrant un mecanisme d'admiració cap a aquelles persones intel·ligents capaces de suspendre l'ordre mental de les seves conviccions i coneixements per viure vicàriament les trames gairebé sempre fantàstiques que encoratgen el monstre de l'Apocalipsi i la fatalitat dels seus mals.

Sembla que no he après, encara avui, a la meva avançada edat, que l'Apocalipsi és un gènere de la literatura fantàstica, i ho és també quan es traspassa olímpicament a la política. L'última apocalipsi que caurà sobre el desemparament ciutadà és el secessionisme català, que és, com ho anomena la caverna governamental, catòdica i radiofònica, potser perquè sona més terminant i amenaçador que el mer independentisme, ja tan rutinàriament instal·lat en el llenguatge mediàtic i polític que sembla buit de càrrega intimidatòria. Com que la separació d'Espanya és una monstruositat completament inimaginable pels segles dels segles amén, fan bé a conrear el gènere fantàstic per terra, mar i aire, esglaiats davant les catàstrofes consecutives i incomptables que procuraria a la unitat d'Espanya (això sí que sembla l'única cosa segura), potser al nivell de vida de tots els participants, actius i passius (això és molt probable) i potser també als que van dir tantes vegades que la independència és tan axiomàticament impossible i impracticable, tan i tan segur que no, que semblen tractar-la dòcilment com un assumpte fantàstic, simple apocalipsi de gènere, bast teatre de la realitat.

Ni jo ni ningú en té ni idea, esclar; al màxim que arribem és a intentar argumentar a estones sobre la seva conveniència o la seva impertinència i fins i tot desenredar els seus múltiples –fugaç, perpètua, reactiva– motivació econòmica, política o sentimental, incloses totes juntes. En el que no havia caigut fins aquest estiu abrasador és que Rajoy i la vasta companyia tracten l'assumpte igual que els qui han après a gaudir del gènere i han suspès les seves intel·ligències, les han posat en stand by, com si no fes falta res més que l'expectativa ferma que és ficció, simple teatre i el mal ni vindrà ni arribarà, i a més és igual perquè és pel·li. És veritat que des d'aquí s'han perfeccionat els papers a fons perquè allà creguin que tot es fa en un set de TV3 perquè no pot ser veritat el vodevil d'aliances i llistes, ni pot anar de debò el pugilat de declaracions esotèriques, inclosos els canvis de jaqueta que apunten en l'horitzó o els canvis de llistes que han omplert totes les pàgines com si fossin un passatemps més de l'estiu: hi anirà o no hi anirà, home o dona, amb barba o sense barba, Rull o Turull. Ja ho tinc: s'han tornat a posar d'acord! Segur que és això, segur que hi ha un passadís subterrani i indetectable que uneix els presidents de Barcelona i Madrid i ha permès un principi d'acord per dir disbarats sincronitzadament i que tothom se senti vivint en una pel·li fantàstica i emocionant on al final els bons ens salven, encara que ara mateix no sabria dir qui és qui.

Perquè pot ser que res és el que sembla –apocalipsi neopolític per a audiències massives– i tots dos vagin de debò i no estiguin jugant a bestioles animades ni a superproduccions caríssimes. Els uns perquè la pressió del punt d'honor i la covardia política pot arrossegar-los a una declaració d'independència sense una majoria ciutadana contundent que doni suport a la decisió, malgrat que tinguin una majoria social i demogràfica minoritària, i els altres perquè el punt de cavallers els pot arrossegar a adulterar la llei i la força en un afer polític mal portat des del principi i desencarrilat quan ja la sala creia que tot era pel·lícula i que al final no passava res.

Sí que passa: que els uns graviten sobre una decisió impecablement antidemocràtica, com una declaració unilateral d'independència, i els altres reconvertiran la seva frívola i homicida passivitat política en prepotència d'Estat per salvar una unitat tan fictícia i fabulosa com el mateix Apocalipsi.

Jordi Gràcia és professor i assagista.