Selecciona Edició
Connecta’t

“La memòria democràtica es basa en la de la Transició i és restringida”

Entrevista al comissionat de Programes de Memòria al Consistori barceloní, Xavier Domènech

El comissionat de Memòria Històrica a l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Domènech.
El comissionat de Memòria Històrica a l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Domènech.

Sembla estrany que d'un dels espais més estrets de l'Ajuntament hagi sorgit un dels episodis més controvertits dels tot just 100 dies de mandat de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau: la retirada del bust de Joan Carles I del saló de plens el passat 24 de juliol, símbol d'un procés de revisió de la iconografia monàrquica i de memòria històrica que es durà a terme a la ciutat. El despatx del comissionat d'Estudis Estratègics i Programes de Memòria, Xavier Domènech (Sabadell, 1974), ja comença a omplir-se de voluminosos documents i llibres que aquest professor d'Història de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un parlar tan franc i sòlid com el blau gairebé transparent dels seus iris, diu que llegirà a l'agost per posar-se al dia. A la taula auxiliar, dos llibres sobre Lluís Companys.

Pregunta. Retirar el bust de Joan Carles I té més de gest que d'una altra cosa? Era el moment?

Resposta. Era un tema no afrontat i respon a una anomalia. Fins i tot el PP havia demanat el canvi de bust pel de Felip VI, que CiU no va voler fer. Afrontarem políticament el debat perquè aquest Ajuntament no esquivarà cap tema polèmic.

P. Ara tenen un requeriment legal de la delegada del Govern espanyol, María Llanos de Luna, perquè d'aquí a un mes col·loquin el bust del rei vigent.

La retirada del bust era un tema no afrontat i respon a una anomalia

R. Ho analitzarem amb els serveis jurídics, però és la prova que el tema té un rerefons fiscalitzador que va més enllà de la legalitat: feia més d'un any que el bust de Joan Carles I no havia d'estar aquí i no es va fer cap requeriment. Tampoc em consta que s'hagi fet una petició així a tot l'Estat… El debat és un altre: l'arribada de noves formes polítiques a tot l'Estat –els reptes democràtics que s'accentuen a Catalunya pel procés– que plantegen una crisi de legitimitat dels principis rectors de l'inici de la nostra democràcia, que és la Transició política, en un context d'una societat en crisi. I aquest debat no agrada a alguns.

Compromès des dels 14 anys

“De vegades les coses passen i sembla que tenen un sentit vital i són més fruit de l'atzar que una altra cosa”, argumenta Xavier Domènech per explicar la seva trajectòria, precoç: amb 14 anys militava a les Joventuts del PCC, va passar pels moviments d'insubmisos i l'estudiantil a la facultat. Allà va aparcar la militància per fer una brillant carrera acadèmica sobre antifranquisme i Transició, que va basar en molta història oral, o sigui, memòria.

El “patiment social i el gran cinisme” quan va esclatar la crisi el van portar el 2008 de nou al compromís amb els moviments antiretallades. I d'aquí, fins a vincular-se a Procés Constituent i entrar en el bombo com a cap de llista de Catalunya Sí que es Pot… Però ho va canviar per l'Ajuntament. “Vaig deixar la direcció fa dos mesos per una decisió familiar; per les municipals vaig contactar amb Barcelona en Comú i després em van oferir aquest àmbit… La veritat és que vaig pensar que no seria tan bèstia; si ho hagués sabut, m'hauria quedat on era”, fa broma. Pel camí, també va ser assessor del Memorial Democràtic del tripartit, res a veure amb el de CiU. “Deixem-ho: no m'obri un altre front, sisplau”.

P. La posada en escena davant de 40 periodistes i que fos una de les primeres mesures municipals no va tenir un punt de populisme lerrouxista? Vostè defensa que “el populisme és natural en una societat en crisi”.

R. No va ser un acte lerrouxista, però torna a haver-hi un debat de fons: determinades pràctiques polítiques són qualificades de populistes en sentit pejoratiu, com a mesures de pa i circ i importades de Llatinoamèrica. El mar de fons és una crisi de sobirania que es dóna a tot Europa, i que aquí pot exemplificar el PP, quan s'apliquen dures mesures socioeconòmiques que els partits ni tan sols portaven als seus programes, i això genera una reacció de sobirania popular: el frontpopulisme clàssic a Grècia, un populisme postmodern a Itàlia amb el Moviment 5 Estrelles… El populisme és natural en una societat en crisi.

P. El nomenclàtor de Barcelona és també una demostració de supremacia de classe, doncs?

R. Tot nomenclàtor expressa un recorregut històric; s'alimenta de processos històrics i del pes de diferents hegemonies i, en aquest sentit, sí que és fruit de certa representació de gènere i de classe. Però el nomenclàtor també és expressió de pactes socials i, tot i que el de Barcelona reflecteix certa pluralitat de minories, és evident que té buits de memòria greus; cal omplir aquestes infrarepresentacions.

P. Què està infrarepresentat?

Una de les primeres expressions de la lluita per la democràcia va ser el republicanisme

R. Doncs la República. O l'antifranquisme, amb personatges com Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, Ocaña o Ángel Rozas Serrano… Els referents cívics de la memòria democràtica s'han basat en la narrativa de la Transició i aquesta narrativa, i la seva memòria, és molt curta i restringida. Farem un pla memorial que pactarem amb la societat civil, associacions de veïns i oposició…

P. Quan van anunciar la iniciativa, va parlar de revisar 200 anys cap enrere. Si és així, en el cas del nomenclàtor només afecta els Borbons…

R. El dels 200 anys és un criteri d'entrada; en qualsevol cas, la lluita per la democràcia es conforma en els últims 200 anys i una de les seves primeres expressions va ser el republicanisme, que en néixer és l'única forma democràtica. A Barcelona, el 1840 apareix el primer sindicat a tot Espanya, vinculat al moviment obrer tèxtil i al republicanisme català…

P. Si seguim baixant, on s'ha de posar el llistó de la revisió? Mantindran la plaça d'Antonio López?

R. López és vist per molts en la societat barcelonina com un prohom català, però va ser un esclavista… Hem iniciat converses amb els veïns i la nostra intenció és canviar el nom de la plaça i l'estàtua i col·locar-hi una simbologia a la memòria abolicionista: Barcelona és cada vegada més multicultural i hi ha col·lectius d'emigrants africans a qui aquesta imatge els fa mal.

P. Doncs la llista promet: el general Prim va bombardejar Barcelona i té passatge, rambla i plaça; Francesc Cambó va ajudar els revoltats franquistes i té avinguda i escultura; hi ha també les plaques als edificis amb el jou i les fletxes falangistes…

R. Sí, Prim i això de les plaques caldrà mirar-ho… Cambó és tot un tema, gran mecenes de la cultura catalana i sufragant espionatge per als franquistes… Però farem una tasca propositiva més que no pas revisionista.

P. No pot haver-hi qui ho llegeixi com un acte de revenja històrica?

R. No és una venjança; entre altres coses, perquè la majoria no hem viscut la Guerra Civil. En qualsevol cas, quan apareixen nous moviments socials que arriben a les institucions no és per fer el que s'ha fet sempre.

P. Potser als de Nou Barris no els agrada que els treguin l'estàtua de la República que acompanyava l'obelisc situat ala cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Gràcia el 1936 i que vostès proposen restituir.

R. Ja n'hem parlat. Nou Barris té un pes brutal en la memòria de les lluites de la ciutat que no se li ha reconegut. Recuperarem això i altres coses.

P. Vostè va recuperar la Barcelona bombardejada el 1938 en una exposició el 2007 molt elogiada: Quan plovien bombes…

R. Sí, perquè el bombardeig ha quedat com un episodi desconnectat de la memòria europea per la dictadura, no es vincula al coneixement de l'horror lligat a Hiroshima i Nagasaki, es queda en la Guerra Civil, en un marc autoreferencial; cal lligar més aquell episodi a les dictadures europees i a la II Guerra Mundial. Farem un gran memorial el 2018 pels 80 anys dels bombardejos.

P. També sosté que el sobiranisme és un procés de relegitimització de les elits catalanes.

R. En el reclam de la sobirania política això es veu en CiU. Quan guanya el 2011, la narrativa dels seus primers discursos és neoliberal: “Amb austeritat ens guanyarem la confiança dels mercats i amb això Catalunya es recuperarà”. Com que aquest creixement no arriba, hi ha un canvi de discurs reorientat cap al sobiranisme…

P. Com a historiador, quina anàlisi fa del moment sociopolític?

R. Em recorda el període 1874-1893, de gran debat i moviment social per veure quina sortida es donava a la crisi; aquí apareix el cooperativisme i l'articulació de la societat de masses: gran mutació per millorar el fons de les coses. En l'àmbit polític, m'evoca més els anys trenta del segle XX, amb la irrupció de noves formes polítiques; ara estem en un intent de construir una Solidaritat Catalana. En qualsevol cas, la ciutat muta i d'aquí ve la importància del debat de la memòria i la cultura.

P. I aquests dos llibres sobre Lluís Companys?

R. A l'octubre farà 75 anys del seu afusellament i ho commemorarem, però no com a màrtir: celebrarem el polític i l'home viu. Serà un acte brutal.