Selecciona Edició
Connecta’t

‘Fornicula forniculorum’

Les imatges i les talles que adornaven moltes façanes eren motiu de fama i reverència, i una forma d’orientar-se per uns carrers sense plaques ni números

Capella dedicada a Santa Eulàlia al carrer de Sant Sever.
Capella dedicada a Santa Eulàlia al carrer de Sant Sever.

On acaba el carrer de Sant Sever i comença la baixada de Santa Eulàlia hi ha una petita capella dedicada a una de les patrones de la ciutat. Ahir oblidada i deslluïda, avui és motiu de curiositat per als turistes que vénen a escoltar la història del seu martiri i el descens per aquest empinat carrer ficada en un barril que contenia claus, vidres o ganivets, segons la versió. La nostra societat moderna amb prou feines atén aquestes devocions. Però, com els actuals visitants que vénen a fer fotos, abans les imatges i les talles que adornaven moltes façanes eren motiu de fama i reverència i una de les formes que tenien els transeünts no lletrats d'orientar-se per uns carrers sense plaques ni números de casa.

Al final de l'Edat Mitjana van aparèixer les capelles veïnals, moltes de les quals estaven finançades pels gremis. Al concili de Trento es van dictar lleis sobre les imatges, que quedaven dividides entre dogmàtiques (Crist, la Mare de Déu, apòstols i evangelistes), i devocionals (sants i santes recomanades pel poble contra malalties o plagues). El costum de decorar determinats edificis amb motius religiosos va ser molt comú aquells anys. Les fornícules (del llatí fornix –forn–, que també és l'origen de la paraula catalana fornícula) es van fer tan populars a Barcelona que el 1770 se'n va haver de regular la mida i la forma. A partir d'aquelles noves ordenances no es permetia vestir les imatges i el sostre no podia sobresortir més d'un pam de la paret.

El 1770 hi havia tantes fornícules a la ciutat que se’n va regular la mida i la forma

Llavors hi havia tres tipus de capelles: les que contenien grans escultures (pagades pel clergat o els gremis), les encastades a la façana amb una talla o una imatge de ceràmica i els mosaics adossats directament a la paret, fruit amb freqüència de la fe del propietari de la casa. El barroc va ser la gran època per a les fornícules, encara podem veure-les acollint voluminoses estàtues en esglésies com la de Betlem, l'Esperança, Sant Sever o Sant Miquel del Port. A la Casa de la Convalescència cantonada amb Egipcíaques hi ha una talla de sant Pau obra de Domènec Rovira el Jove. A la placeta de Marcús hi ha la imatge de sant Joan Evangelista, adossada a l'antiga Casa del Gremi d’Assaonadors. Un sant Miquel decora la Casa del Gremi de Revenedors a la plaça del Pi. I la Immaculada resisteix encastada a la cantonada de la Casa dels Velers, a la Via Laietana.

A partir del segle XIX, aquestes imatges religioses van començar a patir atacs per part dels liberals, que quan van arribar al poder el 1820 van ordenar retirar les capelles de carrer perquè les consideraven supersticions, i substituir-les per làpides amb articles de la Constitució de Cadis. I tres anys més tard s'ordenava a particulars i corporacions treure de la via pública aquelles imatges que els pertanyessin. Paradoxalment, un dels últims exemples que queden d'aquell culte laic a la llei es troba sobre el retaule de la Pietat, situat al portal del mateix nom que dóna al claustre de la catedral, on encara poden llegir-se unes quantes lletres d'un d'aquells versicles del culte constitucional. Allò va durar un trienni, el 1823 tornaven els absolutistes amb un exèrcit francès, i restablien Ferran VII al tron. Amb ell van ser esborrats els articles de la Pepa, i substituïts novament per capelles. Aquesta alternança de destrucció i restitució va ser una constant en la història del nostre país, similar al costum de rebatejar els carrers segons les idees del moment.

El 1820 els liberals van ordenar substituir-les per làpides amb articles de la Pepa

Avui conservem fornícules buides com la del carrer de la Pietat, datada el 1556, o la del carrer del Carme amb Egipcíaques. Fornícules oficials, com sant Jordi a la façana de la Generalitat. Fornícules populars, com la marededéu del carrer Montalegre, o la Mercè del carrer Petritxol. Recòndites com el Santiago de Nou de la Rambla, i humils com la de sant Pacià a la travessia del seu nom. N'hi ha de modernes, com la Moreneta en una cova de rocalla sobre la porta d'un edifici del carrer Tamarit. De monumentals com l'Assumpció de la Casa del Drapaire a la Gran Via. O de pràcticament invisibles, com la que acull l'àngel que es va aparèixer miraculosament a sant Vicenç Ferrer al Portal de l’Àngel, ocult entre els arbres. Fornícules que guarden de la pluja moltes de les històries que encara no s'explica als turistes.