Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

El federalisme necessita el bilingüisme

Els partits federalistes han de defensar sense complexos la presència i l’ús de les dues llengües de Catalunya a les institucions i a l’educació. El PSOE s’hauria de prendre la política lingüística de Catalunya com una qüestió nuclear del seu projecte global

El federalisme necessita el bilingüisme

La democràcia espanyola i l'autogovern han recuperat el català com a llengua oficial i viva, deixant enrere el fosc període en què el seu ús va estar perseguit i els seus parlants fustigats. El retrobament dels catalans amb la llengua de Verdaguer, Pla o Rodoreda ha estat una de les grans victòries col·lectives de la qual tots els espanyols podem sentir-nos orgullosos. Un cop aconseguida aquesta tasca, ara s'obren dos camins divergents per a Catalunya. Un és aprofundir en el monolingüisme, com de manera més o menys confessada tracten de fer els sectors sobiranistes. L'objectiu ja no seria expandir l'ús del català, sinó expulsar de l'espai públic l'altra llengua en la qual els catalans han viscut des de fa segles, l'espanyol o castellà. L'altre camí passa perquè la societat catalana es reafirmi orgullosament en la seva condició bilingüe, una característica estructuralment definitòria de la Catalunya actual, no deixant-se arrabassar la consciència que l'espanyol és l'altra llengua dels catalans. En la nostra opinió, els partits federalistes han d'optar desacomplexadament per l'opció del bilingüisme, això és, la presència i ús raonable de les dues llengües de Catalunya a les institucions i l'educació.

Les raons són clares. El federalisme, que a més d'una tècnica jurídica és una cultura política, es desenvolupa en aquelles persones que senten que tenen una identitat dual. Encara que el concepte d'identitat és complex en les societats contemporànies i de cap s'ha de veure com una cosa tancada i conclosa, resulta útil com a eina per anomenar una realitat recollida per la sociologia política: com s'autodescriuen avui els catalans? Sabem que la resposta és variada: igual d'espanyols que catalans, més catalans que espanyols, només catalans, etcètera. Aquest complex nus de sentiments de pertinença l'anomenem identitat. No sempre en la història ha estat així, i potser en el futur perdi importància, però és palès que les persones tenen en la llengua un d'aquestsl trets d'identitat. D'aquí se segueix que la condició bilingüe reforça la identitat dual o compartida que el federalisme necessita.

Altres articles dels autors

Perquè el federalisme a Espanya busca poder conjugar de manera equilibrada el propi (de les comunitats autònomes) amb el comú (allò que compartim tots els espanyols). Per la seva banda, és comprensible que l'independentisme opti per l'estratègia monolingüista. Per a la seva victòria és prerequisit el debilitament de la identitat compartida per tots els espanyols i la promoció i elevació incessant del que és propi. Per fer-ho necessita fer de l'espanyol a Catalunya una cosa aliena i impròpia, encara que pel camí procedeixi a mutilar la maetixa cultura catalana (i recordem que, en desprendre's de la seva part espanyola, Catalunya compromet també, com escrivia Santiago Roncagliolo, la seva dimensió iberoamericana).

Defensar el bilingüisme passa per reformar el model educatiu català. La immersió lingüística obligatòria ha esgotat ja la funció integradora que va poder haver tingut en el passat per convertir-se en un sistema anòmal que imposa un estigma sobre la llengua espanyola, tractada d'estrangera. La immersió, en la seva actual forma intransigent, pot ser objecte de diverses crítiques, tant de caràcter pedagògic com des del punt de vista dels drets ciutadans. Però hi ha un altre aspecte que passa desapercebut i és el polític: en fer d'una cosa comuna –la llengua espanyola una cosa aliena, la immersió situa el que és propi la llengua catalana com l'única cosa i així aprima la identitat compartida entre tots els espanyols. Just el que volen els nacionalistes i just el que no convé als federalistes. Sense sentiment de comunitat difícilment pot haver-hi federalisme reeixit.

Amb el monolingüisme, els sobiranistes busquen el debilitament de la identitat compartida

A més del bilingüisme educatiu, el federalisme hauria de defensar el bilingüisme institucional. Actualment totes les institucions catalanes són monolingües i les modificacions probilingüisme que tímidament vol introduir alguna d'elels, es troben amb la feroç oposició dels nacionalistes. Serveixi d'exemple l'Ajuntament de Lleida, on un pacte entre el PSC i Ciutadans ha acordat començar a enviar comunicacions bilingües als lleidatans i fer publicitat institucional en les dues llengües. La pressió per evitar-ho és enorme, amb l'únic argument, gastat i inversemblant, que el bilingüisme encobreix un atac al català. En general, les demandes de bilingüisme institucional i educatiu són més nombroses del que els mitjans catalans estan disposats a admetre. En els últims mesos, un nacionalisme cada vegada menys preocupat per dissimular difon la tesi que “el bilingüisme mata”. I, efectivament, el bilingüisme mata, però no la llengua catalana, sinó el projecte de la identitat única que serveix a l'empresa de la separació.

Per això mateix sorprèn que els federalistes no s'atreveixin a aixecar amb força la bandera del bilingüisme i que a Catalunya el PSC es vegi arrossegat a defensar públicament un model d'educació monolingüe que històricament no era el seu. Només es pot afirmar el contrari des de la falta de memòria. No es pot confondre l'objectiu inicial de la plena normalització del català com a llengua de comunicació social amb la mal anoomenada immersió lingüística o amb polítiques d'exclusió del castellà de l'espai públic.

No existeix la disjuntiva immersió o segregació: l'ús de les dues llengües no requereix separar els alumnes

En privat, molts dirigents socialistes catalans reconeixen que seria convenient ensenyar algunes matèries troncals en espanyol, tant per raons funcionals com afectives, i també que l'escola s'ha convertit en massa ocasions en un instrument de “nacionalització” política. Però l'hegemonia del relat sobiranista és tan potent que el PSC té dificultats per articular un discurs bilingüe desacomplexat. Estar en contra de la secessió és una cosa, i encara així al PSC li ha costat molts disgustos, però qüestionar la immersió encara és un tabú. En el debat públic, quan es planteja la qüestió sembla que la disjuntiva sigui entre segregació escolar o immersió, quan ja no queda cap partit que defensi el primer i quan la veritat és que la conjunció de llengües no requereix separar els alumnes. Per això, el PSOE de Pedro Sánchez hauria de prendre's la política lingüística de Catalunya com una qüestió nuclear en el seu projecte global i ajudar l'afeblit PSC a transitar un camí en el qual convergeixi la identitat federal amb la defensa d'una proposta bilingüe de debò.

Des de fa mesos existeixen sectors reformistes que promouen la idea d'un gran pacte lingüístic que culmini el reconeixement i articulació de l'Estat plurilingüe a  Espanya (i l'Estat ha recorregut un gran tros en aquest camí des de l'aprovació de la Constitució del 1978). És difícil avançar en aquest camí si al mateix temps no s'assumeix el compromís de respectar el bilingüisme dins de les comunitats. Aquestes dues tasques, reconeixement ple de la naturalesa plurilingüe del país i desterrament del fonamentalisme lingüístic en alguns territoris, han d'anar de la mà i són part de la mateixa obstinació a acabar amb el mal de llengües d'Espanya.

Joaquim Coll és historiador, Juan Claudio de Ramón és assagista i Mercè Vilarrubias és lingüista.