Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sense resposta

Els intents de rèplica al nacionalisme català des de l'àmbit acadèmic o el que proposa Pedro Sánchez des del polític emmalalteixen de comprensió

El nacionalisme català va en ascens. En contrapartida, els intents de resposta no semblen aconseguir gran cosa per amansar un fenomen emocionalment cada vegada més favorable a la independència. Entre els nombrosos intents de resposta en triarem dos. Un més aviat intel·lectual ofert com a complet i definitiu. Un altre, més aviat polític, ofert com a inicial. L'intel·lectual és el que apareix publicat en el llibre La cuestión catalana a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Un compendi de sis estudis elaborats com a conferències per prestigiosos acadèmics que, l'anterior director, Marcelino Oreja, s'ha apressat a editar i difondre. L'intent polític és l'ideat per Pedro Sánchez formant un grup de savis per intentar una reforma de la Constitució de 1978 com a solució evident al problema.

Hi ha, no obstant això, dos elements fonamentals característics del nacionalisme català, propis també de tot nacionalisme avançat, que són poc tinguts en compte en el llibre de l'Acadèmia. El primer és que el nacionalisme català és un desig màxim de poder polític. Tant se val que sigui insensat. Com a desig no té límits ni té perquè tenir-los.

El segon és l'àmbit emocional en què aquest desig està immers. Les respostes que donen els acadèmics al problema des de la història, la sociologia, l'economia, la política, estan muntades sobre la racionalitat. D'aquesta manera, encara que les qüestions que es tracten són les mateixes, l'enfocament que se'ls dóna des d'una i una altra part no és ja divers sinó radicalment oposat. S'han format així dues línies paral·leles incapaces de trobar-se mai.

Els experts convocats pel líder del PSOE per reformar la Carta Magna tenen un perill: operar des d'una perspectiva espanyola. Espanya, per si mateixa, no necessita un canvi de Constitució. Si no fos pel problema català ningú en parlaria. És Catalunya la que necessita el canvi de Constitució

Prenguem la qüestió des de la Història. Als nacionalismes quan se'ls examina en la seva història, se'ls sol aplicar sempre l'afirmació de Renán. L'error històric és un factor essencial en la creació de la nació. I quan ho fan així, se'ls comprèn. És més: fins i tot se'ls consenteix. Cosa que no passa amb el nacionalisme català. La manipulació que fa el nacionalisme català de la història de cap manera és consentit ni comprès. Per què aquesta diferència entre els altres nacionalismes i el català? No es poden comprendre els disbarats del nacionalisme català com es comprenen els disbarats dels altres nacionalismes? Sense aquesta comprensió, nascuda d'una actitud emocional, el diàleg no pot produir-se.

Acudim, per seguir referint-nos a les línies paral·leles, a la perspectiva d'Europa. Els dos punts de vista, l'espanyol i el català, en el fons, coincideixen. Que la sortida de Catalunya d'Espanya és la sortida de Catalunya de la Unió Europea. Però les conseqüències derivades d'aquesta realitat són molt diferents. Per a l'actitud espanyola saber que s'ha de sortir d'Europa ha de portar a renunciar immediatament a l'inici de d'una aventura tan boja. Per a l'actitud catalana saber que s'ha de sortir d'Europa no ha d'influir en el primer intent. Hi haurà temps de parar-la encara que sigui al final. No es podrà produir en el camí alguna grata excepció favorable? El trajecte té matisos que al somiador han de resultar-li il·lusionants. Apel·lar amb vestidura ètica a la malvolença de l'ocultació i de la deslleialtat per desmuntar aquesta il·lusió està condemnat al fracàs.

Il·luminarà la perspectiva basada en el sentiment la ment dels savis convocats per Pedro Sánchez? Aquests experts, sens dubte extraordinàriament eminents, tenen un perill. Operar des d'una perspectiva espanyola. Espanya, per si mateixa, no necessita un canvi de Constitució. Si no fos pel problema català ningú en parlaria. És Catalunya la que necessita el canvi de Constitució.

Una reflexió sobre la Constitució amb el problema de Catalunya com a motor, sembla que hauria de començar pel reconeixement de l'error comès pels pares de la Constitució del 78 i pels que la van anar aplicant. Es va prestar una atenció desmesurada elevant províncies administratives, sense sentiment ni desig, a categoria pràctica d'unitats federades. I es va deixar la porta oberta al fet que sentiments històrics que originaven una sociologia política abismalment diferent portés a la insatisfacció amb la qual ara ens enfrontem. I no només no es reconeix aquest error sinó que sembla que es vol potenciar-lo encara més. Una actitud tan irracional, com l'altra, tan injuriada.

Santiago Petschen és catedràtic emèrit d'universitat