Selecciona Edició
Connecta’t

Entomologia i música popular

Mark Knopfler va mostrar una netedat mil·limètrica en un concert pautat pel folk i dinamitzat per Dire Straits

Mark Knopfler actuant ahir al Poble Espanyol.
Mark Knopfler actuant ahir al Poble Espanyol.

Un home tranquil, un músic aliè als vaivens del mercat i de la moda, un artista que mesura el seu carisma en micres, un instrumentista dotat que no obstant això sempre sembla estar fent el mateix solo: Mark Knopfler. Sota l'amenaça de la pluja, únic element atzarós en les seves dues hores de concert, l'escocès va deixar molt palès que hi ha un sector de públic al qual les emocions agudes i la tensió d'un concert emocional no li són necessàries per gaudir. Públic adult, que va ballar amb els Dire Straits a la mateixa edat en què Knopfler componia els seus èxits, al qual els canvis li evoquen un cert vertigen i troba en la pausada exposició de Mark un antídot contra la velocitat imposada, creuen potser, pels més joves. En ells hi té Knopfler el seu calador. I no li falla.

Un home tranquil, un músic aliè als vaivens del mercat i de la moda

Mark i el món folk en un sentit ampli que abasta des de l'arrel cèltica fins al country o el blues. Potser és que el costum situa a la nostra retina els músics folk exposant expansivament les seves cançons, que menys quan es tracta de balades estenen la mà al ball. El blues no necessàriament és trotador, però sempre, potser fins i tot més a les peces lentes, manté un punt d'emoció, dosi de tibantor pròpies del poble que canta els seus sofriments i esperances amb ell. La música popular no sol explicar-se com una desapassionada exposició entomològica sobre una col·lecció d'escarabats piloters o tal com ho faria un musicòleg que mai no ha sortit de la seva erudició per tacar-se les sabates ballant. La música popular és vida.

Amb Mark Knopfler és paisatge de fons, molt respectat decorat en el qual el músic introdueix les seves modificacions en forma de desenvolupaments instrumentals i solos de patró pop-rock que aconsegueixen adormir qualsevol besllum de vitalitat, d'altra banda indissoluble del folk. Sí, és cert, el concurs de gaites, flautes i violins picotegen l'alegria, però són, van ser al Poble Espanyol ple, simples pessics pels quals calia esperar llarga estona fins que els temes entraven en calor. Perquè Mark Knopfler sembla, no necessàriament ha de ser cert, però ho sembla, acostar-se al folk sense que el folk li entri, de la mateixa manera que es pot passejar per un entorn natural sense arribar a formar-ne part, simplement com a mer observador. Aquesta va ser la sensació del seu concert, només interrompuda per l'alegria que els temes populars de Dire Straits irradiaven al públic, pacient, educat i tranquil com el mateix artista.

Cert, per triomfar és ridícul apostar per la bellesa, frescor, dinamisme, joventut i vitalitat que la indústria fa passar com a grans actius de la música i dels seus protagonistes. En el costat oposat hi ha Mark Knopfler, concerts com el del Poble Espanyol que sembla que no arrenquen mai i un líder que com ell transmet amb una veu gens mal·leable poc més que afabilitat, tècnica i cura. Són la seva armes, les armes pròpies d'un home polit ensenyant-nos la seva col·lecció d'insectes.