Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Robar privacitat

Les nostres pors són ja més globals que locals: si poguéssim triar entre perdre la cartera o l'accés al nostre e-mail, què triaríem?

Si a algú se li pregunta què el preocupa que li robin, el més normal és que ens digui “la cartera”, “el cotxe” o “la casa”. La llista de coses que associem amb el fet de robar està culturalment construïda, i sovint té poc a veure amb les coses que objectivament és probable que se'ns robi. En primera instància, ningú parlarà de por que li robin els serveis públics ni els drets fonamentals, per exemple. Igualment, amb el temps anirem incorporant nous elements a aquesta llista, com el ja omnipresent telèfon mòbil. Fa 15 anys a ningú li hauria preocupat que li robessin el telèfon, i avui ja no sabem com viure aquests dies en què un furt ens obliga a viure menys connectats.

Aquesta introducció ve al cas per plantejar que el context de riscos als quals parem esment està canviant. Les nostres pors són ja més globals que locals, i hem dipositat coses de valor en espais abans inexistents, com el núvol o una xarxa social. Si poguéssim triar entre perdre la cartera o l'accés al nostre correu electrònic, què triaríem? Entre que ens robin el cotxe o la nostra identitat digital, clonant el nostre perfil en algun servei online o una targeta de crèdit, què preferim?

Que la societat de dades i les tecnologies de la informació inauguren una llarga llista de noves possibilitats de delictes és evident. Com a mostra, els 15 milions de persones que es diu que pateixen el robatori de la seva identitat cada any, la infinitat de hacks de bases de dades, e-serveis i tecnologies smart que s'esdevenen davant els nostres nassos sense que ens n'adonem, o el secret a veus que suposa el segrest de dades d'empreses, que es retornen només si es paguen rescats molt elevats.

És previsible que la vulnerabilitat de les nostres dades i la poca obstinació que sovint posen els que ens venen serveis basats en dades per protegir la nostra seguretat i privacitat serà cada vegada més evident. Quines dades recull aquesta app per a mòbil que em diuen que és gratis? Qui veu les meves dades d'ús i consum elèctric, recollits per un comptador intel·ligent? Quin tipus d'encriptació fa servir aquest servei en el núvol que m'ofereix emmagatzemar les meves fotos personals? Què fa aquell hotel amb la fotocòpia que ha fet al meu passaport? A qui li explica el meu rellotge intel·ligent els passos i les rutes que faig, les calories que menjo i les hores que dormo? Aquestes preguntes, avui encara minoritàries o sense resposta, aniran en augment, tant en nombre com en abast, en els pròxims anys. Al cap i a la fi, la privacitat és allò que ningú sap definir fins que l'hi prenen, i a mesura que les històries de robatoris de privacitat proliferin, la nostra mirada anirà passant de la bossa de mà a les dades en totes les seves formes.

En aquest nou món de ciberatacs, robatoris de dades i assetjament digital, la necessitat de controlar la nostra seguretat s'unirà a l'exigència de privacitat

En aquest nou món de ciberatacs, robatoris de dades i assetjament digital, la necessitat de controlar la nostra seguretat s'unirà a l'exigència de privacitat. Al cap i a la fi, els dispositius que protegeixin la nostra intimitat i les nostres dades seran també els que ens proporcionaran una seguretat basada en el control i la capacitat de dir “no” a la pretensió de cobrar-nos qualsevol servei amb dades personals sobre les quals ja no tindrem mai cap control.

Així, mentre existeix una alerta de ciberseguretat que sovint s'utilitza per soscavar drets i violentar intimitats, aquesta mateixa alerta es pot anar desenvolupant en forma d'exigència de control sobre uns processaments de dades que, mal gestionats, poden fer-nos perdre coses molt valuoses. Així, doncs, al final potser resultarà que la resposta no resideix a sacrificar privacitat en honor de la seguretat, sinó a redefinir el concepte de seguretat per allunyar-lo del policial i acostar-lo a les preocupacions quotidianes de la gent, que inclouen la bossa de mà, el cotxe i el televisor, però també el telèfon, l'agenda electrònica, el núvol o la identitat.

Així que preparin-se perquè, sense que potser ho sàpiguen, el seu còmput de coses que no volen que els robin és cada vegada més alt i les seves pors es multiplicararan aviat. La bona notícia? Potser així, per fi, la indústria de les dades s'adoni que preconitzar la fi de la privacitat en un món de dispositius insegurs té molt poc futur.

Gemma Galdon Clavell és doctora en Polítiques Públiques