Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Prodigis contemporanis

El procés independentista ha tingut el mèrit d'haver suscitat mutacions, canvis de rol o de discurs inimaginables

Val, d'acord: el procés independentista ha fet miques el sistema de partits vigent a Catalunya des de fa quatre dècades; fa impossibles els dinars de Nadal i fins i tot les revetlles de Sant Joan de la família ministerial Fernández Díaz; i, entre molts altres efectes deleteris, fins i tot afavoreix la propagació d'incendis forestals com el recent de l'Anoia i el Bages, perquè la Generalitat s'ho ha gastat tot en propaganda i urnes de cartró.

Però, si volem ser mínimament ponderats, caldria examinar també l'altre platet de la balança i reconèixer-li –al procés el mèrit d'haver suscitat mutacions prodigioses, canvis de rol o de discurs inimaginables la vigília, metamorfosis dignes de la mitologia clàssica. Per exemple, els que protagonitza Unió Democràtica renascuda després del seu divorci de CDC.

Igual que els born-again christians nord-americans, els socialcristians de Duran Lleida es caracteritzen pel fet de repudiar emfàticament avui allò de què es van alimentar fins ahir. Així com el bevedor George Bush fill, una vegada redimit, abominava de l'alcohol, els Espadaler i companyia carreguen ara contra la Convergència les mamelles de la qual els van engreixar durant 37 anys. No només això: des de l'instant en què UDC es va situar sense embuts enfront de la independència, fins i tot la premsa més crítica ha transmutat els lobbystes del Palace en homes d'Estat, models de moderació, seny i catalanisme constructiu i integrador. El cas Pallerols, el finançament irregular d'Unió, l'assumpte de la fundació FECEA? Això ara són peccata minuta... No em diguin que no és una transformació interessant.

Un altre canvi significatiu i alliçonador és el que ha experimentat la imatge d'Oriol Junqueras en els mitjans unionistes. Des del pacte de legislatura CiU-ERC del desembre del 2012, aquests mitjans havien descrit mil vegades el líder republicà com l'ogre titellaire que movia els fils de la marioneta Mas, com el líder de facto d'un procés al qual el convergent només aportava el vestit i la corbata. I ara, de sobte, la formació de la llista Junts pel Sí ha trastocat els rols: ara Junqueras és el gos falder d'un maquiavèl·lic Mas que li ha pispat la cartera. Quin contorsionisme argumental més extraordinari!

Els Espadaler i companyia carreguen ara contra la Convergència les mamelles de la qual els van engreixar durant 37 anys

Els efectes prodigiosos de la situació política a Catalunya arriben fins i tot a la reescriptura de la història. Fa un parell de setmanes, en aquestes mateixes pàgines, un veterà articulista escrivia que “en la dècada passada el lehendakari Ibarretxe i en l'actual el president Artur Mas han aconseguit que els nacionalismes basc i català resultin antipàtics a Espanya”. Deixem de banda els bascos: quan des del 1980 –o des del 1890, tant fa– el nacionalisme català ha estat simpàtic a Espanya?

La recopilació de tots els articles que, en el conjunt de la premsa espanyola, han desqualificat el nacionalisme català, les seves polítiques, les seves demandes i els seus líders a partir de la primera victòria electoral de CiU tindria més volums que l'enciclopèdia Espasa, amb una extensa secció consagrada a la catalanofòbia explícita.

Sabem fa temps que el famós premi Espanyol de l'Any concedit per l'Abc a Jordi Pujol el 1984 va ser el fruit d'una transacció comercial, no d'un enamorament espontani. Eren molt més genuïns i sincers el delegat del Govern a Andalusia amb el cognom d'Azorín quan va anunciar “ficarem Pujol a la presó”, o el mateix diari dels Luca de Tena quan va comparar anys després Pujol amb Franco per la seva suposada persecució del castellà a Catalunya. I ni tan sols cal atribuir aquesta hostilitat a factors ideològics: en proporció als seus mandats molt més breus, tant Pasqual Maragall com José Montilla van ser objecte també de tota mena de dicteris i atacs per la seva gosadia de voler eixamplar l'autogovern català.

Però ara resulta que no. Que, fins a l'arribada de Mas a la presidència o fins a l'eclosió independentista, el nacionalisme català gaudia a Espanya de les màximes simpaties (com es va poder comprovar amb el nou Estatut...). I, en la mateixa línia interpretativa, s'insisteix que el problema és “el desafiament de Mas”, el fet que “l'actitud d'aquest senyor és irreconduïble”, per citar el càntabre Revilla.

Sí, el procés està obrant miracles; però la realitat és obstinada, i no passa per l'obstinació d'un individu, sinó per la d'un ampli bloc social. Llegiu amb calma el sondeig de Metroscopia a EL PAÍS del dilluns passat.

Joan B. Culla i Clarà és historiador