Selecciona Edició
Connecta’t

Les ferides d’Hiroshima

El Japó afronta les seves contradiccions en el 70è aniversari de la bomba. El país, que mai va fer un debat sincer sobre el seu imperialisme, vol recuperar l'ús de la força militar

Explosió de la bomba de Nagasaki, tres dies després de la d'Hiroshima. Ampliar foto
Explosió de la bomba de Nagasaki, tres dies després de la d'Hiroshima.

Cada any, el 6 d'agost, el Japó commemora l'aniversari de la destrucció d'Hiroshima per la bomba atòmica nord-americana que va arrasar la ciutat, en un obrir i tancar d'ulls, i va matar desenes de milers de persones.

Sens dubte, el 70è aniversari, que es compleix aquest any, es commemorarà amb ganes. En aquesta ocasió la paraula clau és pau. La cerimònia tindrà lloc al Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima, construït el 1954 a prop del punt on va esclatar la bomba. A les 8.15, hora en què va tenir lloc el bombardeig, el primer ministre, Shinzo Abe, i altres dignataris s'uniran als ciutadans en oracions silencioses. Seguirà el repic de les “campanes de la pau”, la lectura d'una “declaració de pau”, i deixaran volar coloms al cel que un dia va cobrir el núvol en forma de fong.

La pau és, per si mateixa, una condició difícil d'objectar. Pot actuar com el mínim comú denominador que uneix persones amb conviccions polítiques dispars i fins i tot antics enemics. Les pregàries per la pau, que al·ludeixen sobretot el gran patiment infligit a les víctimes de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki (atacada el 9 d'agost), també permeten a molts japonesos eludir una tasca encara més difícil: reconciliar les interpretacions oposades sobre les causes que van portar a la guerra i van desencadenar l'hecatombe nuclear més gran de la història.

És fàcil oblidar que, el 1945, les armes nuclears eren vistes com una prolongació natural de les preferències estratègiques d'un país per enfrontar-se a l'enemic. Sota la doctrina de la guerra total, els civils que estaven a la rereguarda, incloses les dones i els nens, també eren considerats combatents. El bombardeig alemany de Guernica del 1937 va commocionar el món, però amb el temps totes les potències van acceptar la idea que les víctimes civils formaven part integrant d'aquella guerra total, bé perquè els bombardejos de precisió contra objectius militars es consideraven massa complexos, bé perquè convertir els civils en un blanc es considerava una estratègia desmoralitzadora eficaç, o bé, i cada vegada més a mesura que la guerra es perllongava, per totes dues raons.

El Japó es va anticipar al Blitz [el bombardeig continuat del Regne Unit per part de l'Alemanya nazi] i va ser un dels primers països a llançar bombes sobre civils, en particular a Chongqing, on Chang Kai-shek havia traslladat la capital xinesa, des de finals del 1938. Quan les forces aliades també van començar a fer-ho, ho van portar fins a les seves últimes conseqüències a Hamburg, Berlín i molts altres llocs d'Alemanya, i van aconseguir el seu punt culminant amb el llançament de bombes incendiàries sobre ciutats japoneses. Tòquio va patir l'atac aeri més fort del 9 al 10 de març del 1945 (entre 80.000 i 100.000 morts en una nit).

Quan Tòquio es va rendir, el 15 d'agost del 1945, més de 200 ciutats japoneses havien estat bombardejades. Els que vivien als centres urbans fugien en massa al camp, tirant per terra la idea dels planificadors de la guerra total que tots i cadascun dels japonesos lluitarien fins al final. Okinawa havia caigut, i a la població civil se la va deixar morir de gana a causa d'una xarxa de mines submarines sembrades pels Estats Units que impedien el transport dels ja escassos subministraments d'aliments. Sobretot, l'entrada de la Unió Soviètica a la guerra el 9 d'agost va convertir la invasió des de dos fronts, el soviètic i el nord-americà en una perspectiva aterridora per als líders japonesos.

És possible que les bombes atòmiques precipitessin el ritme dels esdeveniments, però la por de la Unió Soviètica i fins i tot d'una situació revolucionària al Japó eren motius convincents perquè el país es rendís.

El Japó més conservador creu que mentre es parli de pau s'evitarà l'examen de les seves pròpies agressions

Així doncs, va néixer el nou Japó, amb una Constitució pacifista en què renunciava a la guerra. L'esborrany va ser redactat pels Estats Units, si bé gran part de la burocràcia dels temps de guerra es va mantenir intacta, i alguns dels líders d'aquella època no van trigar a tornar a ocupar càrrecs públics. Sobretot crida l'atenció que l'emperador Hirohito, en el nom del qual es va lliurar la guerra, es convertís en símbol de la pau. Les autoritats nord-americanes d'ocupació temien, potser injustificadament, que sense ell es produïssin disturbis, i més tard necessitaven el Japó com a aliat estable a l'època de la Guerra Freda. Amb l'emperador de la guerra encara al tron, es va convertir en impossible discutir obertament les fonts de la responsabilitat de les autoritats japoneses durant l'època bèl·lica (amb atrocitats comeses a la Xina, el Vietnam o Indonèsia arran de l'afany imperialista del règim, però també les conseqüències brutals que va tenir per al poble japonès entrar a la guerra).

En tot cas, el Japó va demostrar que era un valuós aliat dels Estats Units, i amb l'ajuda d'una ràpida recuperació econòmica, aviat va sentir la temptació d'oblidar el fosc passat bèl·lic. No és d'estranyar que al país no hi hagi hagut l'equivalent a la “genuflexió” de Willy Brandt, quan el canceller de la República Federal d'Alemanya es va agenollar espontàniament davant el monument a l'aixecament del gueto de Varsòvia en una demostració inequívoca del penediment alemany.

El Japó més conservador i oficialista, encara dominat per l'extrema dreta, continua amb el benentès que, mentre se segueixi parlant de pau, podrà evitar fer un examen d'altres aspectes més sòrdids de la seva història agressiva i imperialista, sigui dit sense perjudici d'algunes admirables iniciatives civils, periodístiques, artístiques i acadèmiques empreses al llarg del temps per donar motiu a un debat públic sincer. Hi ha una clara divisió entre aquells que consideren la guerra com un noble, encara que fallit, intent de defensar els interessos del país i els que la veuen com un tràgic error.

Tripulació de l''Enola Gai', l'avió que va llançar al bomba sobre Hiroshima.
Tripulació de l''Enola Gai', l'avió que va llançar al bomba sobre Hiroshima.

L'ús frívol d'un llenguatge pacifista té els seus riscos. El 15 de juliol, el Govern de Shinzo Abe va imposar al Congrés un nou projecte de llei de seguretat que permetria al Japó enviar ajuda militar als seus aliats com a part de la seguretat col·lectiva. Això ha fet caure en picat l'índex d'aprovació del primer ministre. Davant la por que la normativa pugui involucrar el Japó en l'ús de la força militar activa que el país ha rebutjat com una qüestió d'identitat nacional de l'època de postguerra, al voltant de 150 intel·lectuals, entre ells un premi Nobel de física i una coneguda acadèmica feminista, s'han oposat conjuntament a la legislació qualificant-la d'equivocada i despòtica. Al mateix temps, desenes de milers de persones han sortit als carrers en una imatge que recorda les manifestacions antinuclears que van seguir el desastre de Fukushima.

La triple catàstrofe del terratrèmol, el tsunami i l'explosió dels reactors nuclears que va sacsejar el nord-est del Japó al març del 2011 és profundament rellevant per a l'actual retòrica popular, ja que va servir com a toc d'atenció per a molts japonesos, als quals amb freqüència s'acusa de passivitat fatalista i indiferència davant la política. Pot ser que els dos primers fossin desastres naturals, però el tercer va ser clarament causat per la mà de l'home, conseqüència d'anys de mala gestió i de la decidida pressió del règim conservador a favor de l'energia nuclear des de mitjans de la dècada del 1950.

En temps més ingenus, el Govern gairebé havia convençut els ciutadans que l'energia nuclear era “segura”, i que el Japó, sent com era l'únic país de la historia víctima d'un bombardeig nuclear, mostraria a la resta del món com es pot utilitzar amb una finalitat pacífica. El fiasco de Fukushima va posar de manifest que el que tant temps s'havia qualificat de “segur” no ho era en absolut. I quan es tracta de l'ús de la força militar, molts japonesos també posen objeccions a la versió de la pau del Govern d'Abe. Per tant, és possible que els que aquest any pronunciaran una oració per la pau a Hiroshima aparentment units, al cap i a la fi no ho estiguin tant.

Eri Hotta és historiadora japonesa i autora de Japón 1941 / El camina a la infamia: Pearl Harbor (Galaxia Gutenberg, 2015).

Traducció de News Clips.