_
_
_
_
_

El Hard Rock es resisteix a morir

La cadena de restaurants abraça el negoci dels hotels i els casinos per sobreviure

Lluís Pellicer
Façana del Hard Rock Cafè de Madrid.
Façana del Hard Rock Cafè de Madrid.Carlos Rosillo

Si Hamish Dodds, conseller delegat de Hard Rock International, hagués de salvar d'un foc un dels llegendaris objectes que exhibeixen els seus restaurants, es quedaria amb una guitarra que va pertànyer a Syd Barrett, un dels fundadors de Pink Floyd. L'elecció no és senzilla. Des que dos nord-americans expatriats, Isaac Tigrett i Peter Morton, van obrir el primer cafè a Londres el 1971, l'ensenya ha acumulat gairebé 80.000 relíquies d'artistes de tot el planeta. És un dels principals reclams de la marca i, admet Dodds, un negoci per a les companyies d'assegurances.

L'èxit del primer local londinenc, la popularitat del qual va ser gairebé immediata, va llançar l'empresa a l'expansió internacional. Aviat la cadena va conquerir les ones radiofòniques, quan Carole King llançava el 1977 el tema que portava per títol el nom de la marca. “Saps que la porta sempre està oberta a Hard Rock Cafè”, resava la lletra. La fórmula es basava en el menjar, diversió, concerts i la mística que creaven els objectes que hi deixaven les grans llegendes de la música. Al començament dels vuitanta, la marca de Hard Rock Cafè ja estava ben ancorada als mercats anglosaxons: Toronto, Los Angeles, Nova York, Orlando, San Francisco… D'allà, a la resta del planeta. “On podem, tractem de combinar la música moderna local amb la global. Per exemple, a Colòmbia pots trobar des d'objectes de Shakira fins als Rolling Stones”, explica Dodds.

UNA ICONA DE 44 ANYS

Una altra de les claus va ser el marxandatge, que la cadena va situar al cor del negoci, tot i que va ser gairebé per accident. Hard Rock havia patrocinat un equip londinenc de futbol que portava una samarreta blanca amb el logo del local. El club no va utilitzar totes les peces, així que va retornar les que van sobrar. La cadena les va regalar als seus assidus i, sense proposar-s'ho, va veure com d'un dia per l'altre acudien clients que demanaven samarretes amb el logo del restaurant de moda. Es va popularitzar tant que el negoci del marxandatge va passar a suposar el 40% de la facturació dels locals. Aquesta anècdota dóna fe que l'èxit de Hard Rock es va basar en la frescor del concepte que havien llançat Tigrett i Morton. Cosa que, admet Dodds, és molt difícil de mantenir al llarg de més de quatre dècades. “Intentem crear experiències diferents. Ens interessa incorporar als nostres locals la cultura, l'art o l'arquitectura de cada país. I tractem que cada establiment sigui diferent, perquè un client que vagi al restaurant de Madrid després visqui una experiència diferent a Barcelona, Atenes, Niça o Dubai”, assegura.

El principal risc que ha corregut la marca arran de la seva expansió ha estat convertir-se en un actiu financer. “Per regla general, la nostra filosofia és no tenir més d'un restaurant per ciutat. No som McDonald’s o Starbucks. Per seguir creixent analitzem cada mercat”, assegura Dodds. Això va portar l'executiu, per exemple, a tancar a la fi de la dècada passada diversos locals al Regne Unit. Perquè Hard Rock no sigui només un espai per a la nostàlgia, la companyia ha anat actualitzant la seva oferta, inclòs el menú, que inclou menjar vegetarià, i les samarretes, que surten al mercat amb multitud de dissenys. Alhora, manté una agenda intensa de concerts als seus establiments, que acullen més de 28.000 esdeveniments anuals, i fora, amb festivals com el que va celebrar el passat mes de juliol a Barcelona, amb Avicii, Lenny Kravitz o Juanes.

Però avui el negoci de Hard Rock va més enllà dels cafès i abraça també els hotels i casinos. Després de la compra de la marca per part dels indis seminoles de Florida el 2007 per prop de 800 milions d'euros, el grup ha prosseguit amb la seva expansió internacional i ja té gairebé 200 establiments (entre restaurants, hotels i casinos) en 63 països. L'entrada dels nous amos, diu Dodds, va suposar que la companyia canviés “a millor”. “És més fort, amb uns propietaris compromesos a invertir i a fer créixer a l'empresa i amb una visió a llarg termini per millorar el producte”, sosté.

Història d'un mite

1971. Obre el primer local al 150 de Piccadilly, a Londres.

1974. Es ven la primera samarreta amb el nom del local. Avui la venda de records representa un 40% del negoci dels cafès.

1979. Una guitarra d'Eric Clapton inaugura la col·lecció de peces relacionades amb el rock: avui en té gairebé 75.000.

1982. Obertura del primer local als EUA, a Los Angeles.

1983. Inauguració del Hard Rock Cafè de Tòquio, el primer a l'Àsia.

1995. Obre el Hard Rock Hotel i Casino a Las Vegas. El grup té avui 18 hotels i 8 casinos.

2010. Obertura del complex hoteler Hard Rock a Punta Cana (República Dominicana).

L'entrada en el negoci purament turístic facilita aquest creixement. “És complicat seguir expandint-se en el negoci dels restaurants 44 anys després. Però ara tenim dues oportunitats estratègiques més: els hotels i els casinos”, sosté. Avui el joc representa la meitat de la facturació del grup, de prop de 3.900 milions de dòlars (3.526 milions d'euros) i en continu ascens. I en aquest terreny, en el de l'oci i el turisme, és on Espanya encaixa en els plans de la companyia. Després d'obrir un hotel a Eivissa i estar a punt de fer-ho a Tenerife, Hard Rock mira Barcelona, Madrid i Marbella, tot i que Dodds no descarta “altres llocs com Mallorca”.

L'altra gran aposta de la cadena és a Tarragona, en el projecte d'oci i joc de BCN World, que ja té la llum verda de la Generalitat per acollir tres casinos que ocuparan 60.000 metres quadrats. El procés ha patit alts i baixos, sobretot amb la retirada del seu promotor, Enrique Bañuelos, cosa que va obligar l'Administració catalana a agafar les regnes del pla.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Pellicer
Es jefe de sección de Economía de EL PAÍS, donde ha desarrollado la mayor parte de su carrera. Ha sido corresponsal en Bruselas entre 2018 y 2021 y redactor de Economía en Barcelona, donde cubrió la crisis inmobiliaria de 2008. Licenciado en Periodismo por la Universitat Autònoma de Barcelona, ha cursado el programa de desarrollo directivo de IESE.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_