Obrir els ulls

Les immenses façanes marítimes d'Europa i els milers de quilòmetres de fronteres terrestres amb països més pobres i conflictius permeten als estats de la UE limitar la immigració clandestina, però no tallar-la. Un exemple d'aquesta crisi és el que passa a l'embocadura francesa del túnel ferroviari sota el canal de la Mànega, on diàriament xoquen la misèria i l'alta tecnologia. En dos mesos han mort nou persones colpejades o electrocutades quan pretenien arribar a territori britànic des de França. L'última defunció es va produir dimecres a la matinada, quan un sudanès va resultar aixafat pel camió al qual provava d'enfilar-se.

Per repetits que siguin aquests successos, el més recent ha causat un impacte més fort perquè va passar enmig de les invasions quotidianes que es produeixen del túnel ferroviari. Ahir mateix, un egipci es va electrocutar a París quan saltava de tren a tren intentant accedir clandestinament a un que el portés a Londres. No els importa enfrontar-se a la mort, igual que les nombroses persones que s'ofeguen al Mediterrani provant d'arribar a Grècia o Itàlia.

Les guerres que es desenvolupen a prop d'Europa (l'Iraq, Síria, Líbia, Sudan) converteixen el sud del Mediterrani i el Pròxim Orient en olles de pressió de les quals fugen multituds a la recerca de refugi. Aquestes onades trastoquen el joc polític i s'han convertit en elements importants dels processos electorals en nombrosos països. Aliens al fet que una població tan envellida com l'europea necessita saba nova, els partits antiimmigració ho aprofiten per denunciar una Europa que canvia massa ràpid, es globalitza en el seu interior i s'exposa al fet que els estrangers consumeixen massa recursos.

Per això, els corrents centrals de les democràcies han de caminar en una altra direcció. Han de mutualitzar la política d'immigració i asil, obrir els ulls als seus conciutadans i disposar-se a afrontar els costos –sens dubte elevats– de donar una solució creïble a un problema de grans dimensions. El que els europeistes no poden fer és deixar que cadascun dels països més directament afectats se les arregli com pugui. El Govern de Cameron, al capdavant d'un dels estats més reticents al compromís europeu, necessita sens dubte la col·laboració francesa –i europea en general– per controlar les conseqüències d'una situació que serveix a la seva dreta populista.

L'acolliment d'immigrants i l'asil de refugiats estan vinculats a l'ADN europeu. Això es pot trencar si les famílies polítiques que han construït Europa cometessin l'error d'acceptar la deriva cap a un sistema amb més autoritarisme. Eriçar Europa de fronteres internes, murs, tanques i múscul policial equival a tancar els ulls a la dimensió d'un problema que supera aquestes presumptes solucions.