Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Fam i ganes de l’IVAM

El món cultural valencià es gira de nou cap al museu, que està acabant l’etapa PP enmig d’auditories semblants a la del ‘cas Millet’

Hi ha gana, a València: de cultura, de neteja, de confiança en el patrimoni, de tornar a l’IVAM, l’Institut Valencià d’Art Modern, el primer museu del postfranquisme, obert el 1989. Després van arribar tots els altres, des del Reina Sofia fins al Macba i la rècula de museus que alegrement i amb força diners públics es van anar obrint per tota la geografia de l’Estat. Durant l’última dècada aquest museu, que en tantes coses és una radiografia de l’esdevenir cultural de la societat valenciana i de l’espanyola, ha estat d’una corrupció tremenda. Només cal consultar a les hemeroteques les auditories que ho descriuen. Però, quan encara no es pot dir que l’IVAM hagi fet net, que això sempre triga, el món cultural valencià, renascut a partir dels pactes de govern sorgits del 24-M (que no dels vots, encara majoritaris per al PP a la ciutat de València), es gira cap a l’IVAM amb ganes que torni a ser lloc de cultura i retrobament.

Dijous passat, hi havia tanta gent al museu que la casa es veia desbordada. Una inauguració hi concentrava sensibilitats variades que sovint s’han passat deu anys sense parlar-se, pel no-res finament elaborats per la corrupció de l’era Consuelo Císcar, directora i cacic entre el 2004 i el 2013. “Els valencians tornen a l’IVAM”, se sentia. Per l’exposició? És atractiva i és històrica: Col·lectius artístics a València sota el franquisme 1964–1976. Entenc que sí, que l’exposició era el reclam. Però no només. No hi reuneixes tantíssima gent, si no t’ho treballes molt. Prèviament s’hi feia una conferència presentació, a càrrec dels curadors, i em vaig quedar ben parada de trobar el saló d’actes, d’unes 200 butaques, ple com un ou.

Una hora de batalletes antifranquistes traduïdes en termes artístics, i després el sarau de mirar tantes obres exposades. Es diu aviat. Els valencians s’hi van estar de les 7 del vespre a les 11 de la nit. Això sí que és una inauguració. Hi havia el nou conseller de Cultura, Vicent Marzà, jove polític sortit d’Escola Valenciana i ara a les files de Compromís, que haurà de bregar amb el futur de l’IVAM, ja que, tot i que la Císcar va ser destituïda i el nou director, José Miguel G. Cortés, ha sortit d’un concurs internacional, l’etapa present no deixa de ser el final de l’època PP.

Les auditories diuen que l’IVAM ha pagat durant aquests anys per obres d’art fins a un 1.500% més del seu valor de mercat

Aquesta mateixa exposició va ser aprovada per l’anterior equip i l’anterior consellera popular. Cortés té nou equip i s’ha arromangat, amb l’auditoria interna que complementa la de la Generalitat coneguda al juny. L’auditor intern ha estat Joan Llinares, l’home que va posar llum als números del saqueig del Palau de la Música Catalana (ara, Llinares ha tornat a Barcelona, cridat pel govern de Colau). Raquel Gutiérrez, controvertida responsable de la col·lecció i de les exposicions amb Císcar, ha presentat finalment la dimissió, efectiva al setembre.

El fet indicatiu, vist des de fora, és la quantitat de vegades que vaig sentir la paraula col·laboracionista quan els meus interlocutors em parlaven del passat recent i del moment actual del museu. Com es resol, tanta corrupció? N’hi ha tants, de col·laboracionistes... Fins aquest vespre valencià, només sentia aplicar això de col·laboracionista als francesos. No està mal vist. Ja veurem si l’apel·latiu fa fortuna, que no van pas ser els nazis només els que van trobar col·laboradors aquí i allà. Ja ho veurem.

Les auditories diuen que l’IVAM ha pagat durant aquests anys per obres d’art fins a un 1.500% més del seu valor de mercat i, fins i tot, 3 milions d’euros pel que en val 0,3. No sabem de la missa la meitat, ja que encara hi ha anys Císcar per auditar, els quatre primers. L’auditoria interna conclou demanant a l’Advocacia de la Generalitat que denunciï Císcar i els seus directius econòmics, Juan Carlos Lledó i Juan Bría. Pot ser com el cas Millet.

Mentrestant, algunes males pràctiques continuen. L’exposició dels antifranquistes, notables en l’art contemporani europeu, entre els quals es compten els Crónica, els Realitat, Artur Heras i tants d’altres, és engrescadora a estones i rescata moltes obres. Però no és gaire elegant que, al costat, l’exposició d’estudi de cas d’aquell panorama estigui dedicat a la difunta esposa de Tomàs Llorens, director fundador de l’IVAM, historiador de referència, senyor encara d’un gran prestigi, que no ha perdut en els anys que ha col·laborat amb la prodigiosa dècada Císcar. Home, no s’hi val. Ni l’obra d’Ana Peters, d’obligada revisió estètica independent, mereix aquest paper d’estrassa.

 Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF.