Selecciona Edició
Connecta’t

Aquestes finestres són de tots

Un passeig per la història de Windows, el sistema que va agafar el nom de les finestres que van inventar uns altres

Windows 10 Ampliar foto
Ivan Sutherland opera amb el sistema Sketchpad als anys seixanta.

 No va ser Windows ni tampoc els sistemes de Macintosh: el primer programa que va fer servir un element semblant a una interfície gràfica va ser l’Sketch Pad, el 1966, per a un mastodont dels ordinadors, el TX-2. Per als de mida domèstica, el mite fundador és el Xerox Star del 1981, que incorporava una metàfora d'escriptori semblant a la que coneixem avui, amb els seus documents, carpetes i uns arxivadors que les agrupaven.

Quan apareixen Steve Jobs i Bill Gates en aquesta història? El 1979 una delegació visita Xerox PARC a Palo Alto (Califòrnia) –Apple pensava invertir en Xerox– i n’agafen la idea de la interfície gràfica i el ratolí. El gener del 1983, amb uns preu astronòmics que vorejaven els 10.000 dòlars, neix el seu Lisa, amb fantàstiques finestres que poden desplaçar-se i la possibilitat d'introduir informació fent clic en un punt de la pantalla. I, com per art d'encantament, aquell mateix any Bill Gates anuncia que ell també crearà un sistema operatiu visual per a Microsoft. Dos anys trigarà a arribar Microsoft 1.0 al mercat.

Tanta inspiració basada en el talent aliè va provocar que tots aquests grans mestres de la informàtica busquessin brega als tribunals. Apple va demandar Windows i Hewlett Packard per fer servir un sistema operatiu que usava la metàfora d'escriptori. Xerox l’hi tenia guardada a Apple i va litigar.

Els Windows 95 i 98 no van evitar que els programes triguessin a carregar-se, però van innovar en astúcia. Tenien un petit ardit per vèncer la frustració: sons per a cada cosa.

Tots van perdre. Només Apple va obtenir un petit premi de consolació: la icona de la paperera i de les seves carpetes quedaria protegit contra les còpies de Hewlett Packard. D'altra banda, la metàfora d'escriptori ja era de domini públic.

Els pocs usuaris que recordin bé les versions 1 i 2 de Windows (presentada el 1987) confessaran l'alleujament que els va suposar deixar de teclejar avorrides i antiintuïtives ordres en MS-DOS –aquells monitors somorts de fòsfor verd–per desplaçar-se i fer clic entre les finestres, que a partir de la versió 2 fins i tot es poden superposar. Amb aquest sistema operatiu neix també el tauler de control. Són els temps en què els processadors més freqüents són els 286 i 386 d'Intel, que adopten IBM i la seva gran quantitat d'imitadors.

"Els Windows 1 i 2 són poc més que un sistema d'arxius", apunta Guillermo Jiménez Díaz, professor d'Informàtica de la Universitat Complutense i especialista en interfícies. "Fins al Windows 3.1 [llançat el 1992] no podem parlar de debò d'un sistema operatiu", precisa.

El Windows 3 ja permet executar diversos programes alhora. Obre tímidament la porta als arxius multimèdia i porta jocs, tot i que d'una sobrietat medieval vists amb ulls del 2015. Són el solitari, el cors i el famós buscamines, que –atenció, oficinistes amb sentiment de culpa– no era només una distracció: "El buscamines és una eina per ensenyar a l'usuari a manejar el ratolí amb precisió. Et demana que premis els botons esquerre i dret". El ratolí és un invent dels seixanta, però als anys vuitanta s'estén als usuaris domèstics. "És el que tècnicament anomenem un dispositiu apuntador. Per a nosaltres i encara més per a les noves generacions, feia coses òbvies, però fa trenta anys no era tan intuïtiu això dels clics, arrossegar objectes en una pantalla, o desplaçar-se", il·lustra l'investigador.

De les diferents versions del Windows 3 se’n van vendre més de 10 milions de còpies els primers dos anys. L'èxit comercial anima a presentar, només tres anys després, un nou sistema, el Windows 95, molt més amigable, com el seu successor, el 98. L'escriptori permet ja la personalització, posar les imatges de l'usuari. "Trenca amb l'estètica de màquina de les anteriors versions", descriu Jiménez Díaz.

Només Apple va obtenir premi de consolació després de litigar als tribunals: la icona de la paperera i de les seves carpetes quedaven protegides contra les còpies de la competència

Per un expert en interfícies, de totes maneres, l'estabilitat està sempre per sobre de l'estètica. "Tota nova interfície representa una lluita contra la frustració de l'usuari". És a dir, evitar que els programes triguin a obrir-se (o massa poc a tancar-se, sobretot si l'usuari no vol que es tanquin) i que els ordinadors es pengin.

Els Windows 95 i 98 no van evitar aquests problemes, però van innovar en astúcia. Tenien un petit ardit per vèncer la frustració: "Els sons, tota classe de sons, a qualsevol que els recordi li vindrà al cap que per a cada cosa hi havia un so associat: quan s'arrencava, quan es tancava, en prémer... doncs no era una cosa casual: pretenien distreure l'usuari perquè no s'adonés que hi havia un retard. Amb aquell sons s'amagava", explica Jiménez Díaz.

En les versions posteriors, els sons distractors han donat pas a les icones hipnòtiques: el senzill rellotge de sorra que girava ha passat el testimoni a les rodes que giren, però no tant per dissimular el temps que triga a fer-se una cosa, "sinó perquè als usuaris ens venen com una tasca difícil una cosa que suposa amb prou feines un simple filtratge de dades", una nimietat per a l'ordinador. "Ens sorprèn –fa broma l'investigador– que l'ordinador trigui tan poc a fer la tasca, i et dius: ‘Quin equip tan potent que tinc".

La histèria per l'efecte 2000, el presumpte harmagedon de la informàtica amb el canvi de mil·lenni, no va passar d'un petit esglai amb què més d'un servei tècnic va guanyar molts diners. Per Windows i el seu Millenium (abreujat M'i, presentat el 2000) aquell any va ser un desastre. Jiménez Díaz confessa: "Hi vaig passar de puntetes, em vaig quedar en el Windows 2000 durant bastant temps. El Millenium estava carregat d'errors: programes que deixaven de funcionar, les finestres amb la icona vermella, molts problemes d'estabilitat".

Per arreglar la malifeta, un any després va sortir al mercat el Windows XP. Havia crescut la preocupació per la seguretat i ja permetia actualitzar-se en línia. Internet començava a universalitzar-se entre els usuaris del sistema operatiu més popular a aquesta banda de l'Atlàntic. "Les actualitzacions et donaven tranquil·litat, encara que moltes vegades no es tractava més que de posat pegats a errors del sistema i t'alentien l'equip", recorda l'investigador.

I l'aparença de l'escriptori, com ha millorat tots aquests anys? "Des del punt visual [XP] no és gaire millor. Diguem que és una transició còmoda. Hi ha alguns canvis en les icones i això, a molts usuaris, els espanta. Diguem que va ser un salt suau", apunta l'investigador. En aquesta època neixen les ombres de les finestres i la tendència a l'anomenat skeuomorfisme, argot dels dissenyadors d'interfícies que equival a una passió pel realisme: els objectes sobre la pantalla tenen ombres, lluentors, relleus, bisells i unes textures que són reals. Si un programa és una agenda, lluirà com si en lloc de vidre tinguéssim davant nostre cuir.

En el temps que ha passat des del 1985 s'ha aconseguit una cosa aparentment tan senzilla com redimensionar la finestra i recol·locar-la dinàmicament. És a dir, que mostri el seu contingut fins i tot quan s'està movent.

L’ensopegada del Vista

La inestabilitat va tornar a jugar una mala passada a Windows i els seus usuaris amb el Vista, un dels pitjors malsons en la història de la companyia. El barroquisme de les imatges en pantalla no estaven a l'altura de les prestacions dels equips o, més aviat, de l'arquitectura del sistema operatiu. "L’equip trigava més a posar-ho tot ben bonic que a fer qualsevol altra cosa", aclareix amb eficàcia Guillermo Jiménez. "Recordo que molta gent desactivava, per exemple, la funció de les transparències... Personalment, jo em vaig baixar [vaig tornar a] l’XP. Encara sort que el 7 [el Windows 7, presentat el 2009] va suposar un canvi després del disgust, va ser com un Vista ben fet, amb transparències, però estable". Va arreglar, a més, una trava anterior –recordem com de conservadors són els usuaris amb això que els canviïn les coses de lloc–: "Per accedir a l'escriptori calia prémer en un quadrat blanc que apareixia a la barra de baix, que es movia a mesura que s'activaven altres programes. Era complicat de localitzar i el Windows 7 va incorporar un rectangle negre a la cantonada dreta. Ara, és més accessible i sé on està".

Amb el Windows 8, ja el 2012, la companyia s'arrisca amb un salt mortal cap al món tàctil. Microsoft vol un sistema que sigui utilitzable en ordinadors però també en tauletes. Sacrifica l’skeuomorfisme i aposta pel flat design, el disseny pla, i els colors càndids, els tons virolats i també plans. "Per una vegada una tendència de Microsoft s'avança a Apple. De vegades l’skeuomorfisme provocava un efecte contrari al que pretenia: et sents més tranquil perquè tu ja coneixes una agenda de paper, però per als més joves passa el contrari, es diuen: ‘això no és un ordinador!’ Si ho veus, són modes”.

La que ara sembla imposar-se, per al professor Jiménez Díaz, és el terme mitjà, el material design dels productes de Google. "Tenim fulls de paper plans i diferents nivells, que podem tallar, manipular, tenim coses planes. Ho podem veure en qualsevol de les interfícies de Google al mòbil (en una d’un calendari, per exemple, tot és pla, però tens un botó a baix a la dreta amb una petita ombra)".

El Windows 8 et canvia les regles del joc i desconcerta l'usuari. Té l'aspecte d'una tauleta però cal manejar-lo a l'ordinador. Demana als usuaris que facin gestos de la tauleta amb el seu ratolí (com fer lliscar el dit per desplaçar a un costat una pàgina o una foto, per exemple), i elimina el salvífic start button (que venia del 95) que és el punt d'inici per comunicar-se amb el sistema. "La gent es va indignar i, de fet, van haver de tornar-lo a integrar en versions posteriors ", apunta l'investigador, fins al punt que el Windows 10 torna a tenir-lo. Per no renunciar-hi del tot, la nova versió que s'estrena avui manté els menús del Windows 8. Un pas endavant i un altre enrere perquè la història continuï.

 

La interfície del futur serà així

Realitat virtual, realitat augmentada i els sistemes assistits per veu. En aquests tres conceptes es resumeix el futur de moltes interfícies pel professor Guillermo Jiménez Díaz, encara que cadascuna en una mesura diferent: "Sé que ara mateix hi ha molt feina en realitat virtual i realitat augmentada, però jo aposto clarament per la segona, perquè no necessita un dispositiu específic, com els cascos, sinó que n'hi ha prou amb una aplicació descarregada en el nostre mòbil, per exemple, que aprofita la pantalla i la càmera, cosa que ja té l'usuari.

Les interfícies per veu, com el nou Cortana, una gran novetat de Windows 10. Si cada vegada s'escriu menys a Whatsapp en favor dels dictats de veu, per què no s’aplica als sistemes operatius?

Sigui com sigui, la interfície del futur haurà d'intentar que per a la gent "sigui intuïtiva, que puguem parlar als ordinadors i evitar el salt amb l'usuari", determina Jiménez Díaz. "Quan vam començar amb els telèfons mòbils vam haver d'aprendre a fer gestos, però una vegada apresos, ara ja es donen per sabuts. He vist nens que fan els gestos per intentar agafar una imatge amb els dos dits sobre una foto en un diari de paper".