Selecciona Edició
Connecta’t

Anna Tarrés: “L’ambició de l’Ona Carbonell està renyida amb l’equip”

La fundadora dels grans equips espanyols de natació sincronitzada i actual assessora de França analitza els Mundials amb ull crític

Anna Tarrés, amb l'equip de natació sincronitzada de França. Ampliar foto
Anna Tarrés, amb l'equip de natació sincronitzada de França. EL PAÍS

La saluden les xineses, l'abracen les russes, la celebren les japoneses, i les franceses l'han contractat com a assessora. L'exseleccionadora espanyola Anna Tarrés (Barcelona, 1967) és un mite vivent de la natació sincronitzada mundial que es passeja per les piscines de Kazan com si fos el jardí de casa seva.

Pregunta. A vostè la va acomiadar el president de la federació, Fernando Carpena. L'acomiadament va ser declarat improcedent. Ja l'han indemnitzat?

Resposta. Encara no. I l'acomiadament va ser més que improcedent. El jutge el va declarar nul i el Tribunal Suprem el va mantenir així. Això significa que la causa de l'acomiadament no només no va estar justificada, sinó que va ser una causa perversa perquè va atemptar contra el meu honor i contra el meu dret a la tutela judicial.

P. Què li sembla la gestió de Carpena?

R. Crec que es va carregar la federació madrilenya i ara s'està carregant la federació espanyola.

P. Ell va dir després dels Jocs de Londres, on vostè va guanyar un bronze i una plata, que la sincro havia d'anar a guanyar l'or. Creu que ho faran a Rio?

R. No.

P. Algun bronze?

R. Difícil. El Japó està en plena projecció. No descarto que superi la Xina i que el podi olímpic sigui Rússia, el Japó i la Xina. Les japoneses van venir a Kazan amb un pla de cinc medalles. I van per aquest camí. I les úniques notícies que teníem fins ara eren que arribaven amb molts problemes, que les nedadores marxaven perquè no suportaven Masayo Imura, i no sé quantes coses més...

P. Qui és Masayo Imura?

El Japó està en plena projecció. No descarto que superi la Xina i que el podi olímpic sigui Rússia, el Japó i la Xina

R. La seleccionadora que va aconseguir l'excel·lència contínua del Japó entre els vuitanta i els noranta. Quan ja no li va interessar se'n va anar a la Xina i en menys de dos anys va fer medalla als Jocs tant a Pequín com a Londres. Bandejada del Japó i sense que la puguin veure, perquè anar-se'n a la Xina va ser donar una bufetada al Japó, va tornar al Japó amb 64 anys i en un any i mig ha tornat a ficar el seu equip al podi del Mundial.

P. Quin és el seu mètode?

R. Disciplina i treball.

P. I les seves nedadores com ho porten?

R. Quatre nedadores de l'equip ho van deixar.

P. Per què?

R. Hi ha gent amb un gran talent però amb una capacitat psicològica limitada per travessar situacions de màxima dificultat. Si no tens aquesta capacitat no pots fer front a les xineses, a les russes o a les ucraïneses.

P. Una entrenadora ha de maltractar les seves nedadores per comprovar que tenen aquesta capacitat psicològica?

Anna Tarrés, als Mundials de Kazan. ampliar foto
Anna Tarrés, als Mundials de Kazan. EFE

R. Confonem maltractar i exigir. L'exigència i la disciplina són deures de l'alt rendiment. És l'únic camí per anar una mica més lluny cada dia i arribar a les medalles olímpiques. Ho deia la balladora Flora Albaicín: “Això és una jungla i només el més fort sobreviu”. És una selecció natural. Això no és un grup d'amigues que s'ajunten per guanyar una medalla.

P. Amb quin dret una entrenadora limita els millors anys de la vida d'una nena sotmetent-la a tasques antinaturals? D'on li ve a vostè l'autoritat, o a Imura? És pel mandat públic, perquè treballen amb subvencions del Govern?

R. No. L'entrega a l'esport no té res a veure amb l'Administració de l'Estat. A mi qui em manava treballar els dissabtes?

P. No té sentit de servei públic? Vostè serveix una bandera.

R. La meva responsabilitat només la sentia davant d'un equip que podia trencar estereotips. Les nenes de sincro eren sirenetes i el que feien era aixecar cames. No senyors! La sincronitzada és un esport com qualsevol altre! Amb les mateixes exigències o més. És que potser els entrenadors de natació en línia maltracten els seus nedadors per fer dues o tres sessions diàries, la primera a les sis del matí?

P. Vostè no és una mica grollera?

R. No. Potser una mica bruta. L'única cosa que intentes fer és despertar inquietuds que estan dins dels mateixos esportistes. I com les despertes? Quan treballo tinc un caràcter poc maternal. Tampoc em sembla que Mourinho o Guardiola siguin paternalistes amb els seus jugadors. Tracten amb professionals. A la piscina és igual.

P. Com són les russes amb les seves nedadores?

Quan treballo tinc un caràcter poc maternal. Tampoc em sembla que Mourinho o Guardiola siguin paternalistes amb els seus jugadors. Tracten amb professionals. A la piscina és igual

R. Mana l'entrenadora, Tatiana Prokovskaia, que és dura. Quan Tatiana desaparegui probablement desapareixerà l'estil rus. És una tia hiperdisciplinada que té unes normes i les has de seguir. Ve de la gimnàstica rítmica. Va passar per Espanya i no vam saber detectar-ne el talent. Va treballar a Palma, a Mallorca, en un club i ningú se'n va assabentar. I mira-la ara!

P. Quin és el seu estil a l'aigua?

R. La recerca constant de la perfecció mitjançant la competència interna. Aquí les noies saben que si tenen molts errors, es posen malaltes o els fa molt mal l'esquena, n'hi haurà una altra que agafarà el seu lloc. Així la que està a dins cuida molt el seu lloc. Rússia té tantes nedadores bones de base que si portessin tres duos a qualsevol competició quedarien els tres primers. Des de l'any 1998 no perden cap final d'equip.

P. Què n'opina, de les coreografies d'Espanya?

R. La coreografia de l'equip és millor que la del 2013. La del combo està bé però t'emborratxa la quantitat d'elements i no arribes a percebre res. Noto una forma d'executar accelerada, histèrica. Se n'ha anat a un estil una mica agressiu que és una còpia de Rússia i s'allunya molt de la plasticitat que havien aconseguit.

P. Com veu l'Ona?

R. Fantàstica. Encara que m'atreviria a dir que encara no ha trobat un estil propi. Amb 25 anys és difícil aconseguir-ho. L'Ona, amb aquesta ambició de grandesa personal i de resultats s'ha oblidat que les seves habilitats la podrien portar a una altra dimensió. Amb Gemma Mengual t'emocionaves, amb Andrea Fuentes et sorprenies i amb l'Ona veus una gran nedadora de sincro amb moltes habilitats però que no aconsegueix emocionar. Ella ha après de l'estil de Virginie Dedieu: el seu exercici lliure té gestos molt bonics, aquella barreja de moviments estàtics amb velocitat i moviments circulars. És capaç de canviar els eixos d'actuació molt ràpidament. Això no és gens fàcil. Però li falta la facilitat per desplaçar-se més per sobre de l'aigua. Continua nedant entre dues aigües. I li falta un contacte emocional amb els jutges i amb el públic que encara no ha estat capaç de desenvolupar. La Gemma va aconseguir la seva maduresa màxima amb 28 anys. Per fer-ho t'has de conèixer molt bé a tu mateixa.

P. Però a l'Ona el talent li ha servit per guanyar una plata al solo tècnic. No li sembla grandiós?

No entenc que per una plata al solo s’ajorni la recerca de la medalla olímpica de l'equip a Rio

R. Em sembla just. Va fer un bon exercici i l'hi van recompensar.

P. Què opina que no participi en les proves d'equip?

R. No em sembla normal desaprofitar una esportista de la seva qualitat i no incloure-la a l'equip quan tens deficiències tècniques i d'execució. Em consta que a la direcció tècnica li van suggerir que l'Ona com a mínim hauria de participar en l'equip per ajudar a millorar l'execució.

P. Què hauria pogut fer l'Ona per evitar que l'equip caigués al cinquè lloc? No és excessiu atribuir-li tanta responsabilitat quan és una més de vuit nedadores?

R. No. L'Ona és l'estrella. La líder. I, com a tal, hauria d'estar al costat del seu equip. Si aquí el que s'està fent és copiar una estratègia com la de França a partir del 2000, bona nit i tapa't. Fins als Jocs de Sydney, França competia per les medalles. Però el 2000 va haver-hi un canvi generacional i Virginie Dedieu, l'estrella, va dir que ella únicament nedaria el solo i el duo. Des de llavors França no ha sortit del vuitè lloc.

P. Però si l'Ona no és una líder natural, de què li serveix tenir una nedadora a l'equip si no liderarà les altres?

R. L'Ona és una líder natural. Jo he conegut una persona entregada a l'esport i a l'equip que és capaç d'aixecar passions, però en aquests moments sembla que la seva ambició està directament renyida amb el seu compromís amb l'equip. La imatge que dóna és que no li interessa remar amb gent que té més dificultats. No entenc que per una plata en el solo s'ajorni la recerca de la medalla olímpica de l'equip a Rio.

P. Es pot quantificar l'evolució de la sincro a Espanya?

R. En l'últim campionat d'Espanya gairebé va haver-hi una inundació quan van entrar a l'aigua gairebé 300 noies d'edat aleví. Abans érem quatre gats. Em sorprèn, a més, l'agressivitat que hi ha en la competició en edats tan primerenques. Aquesta agressivitat que s'ha definit al futbol, on els pares sembla que maten perquè els seus fills siguin els millors. En la sincro veig des d'esbroncades a les graderies als rivals fins a entrenadores histèriques i una tensió dins de l'aigua en moments d'entrenament conjunt que em sembla totalment antiesportiu. Això mata la progressió educativa de les nedadores.

P. A Espanya hi ha més talent ara que fa deu anys?

R. Moltíssim més. Nosaltres vam haver de tirar de noies molt joves perquè no hi havia ningú més. L'èxit d'Espanya va ser que amb un 20% de talent vam guanyar medalles d'equip. És veritat que els duos Paola-Gemma, Gemma-Andrea, i Andrea-Ona van ser aquell 20% que va contribuir a crear un equip. Però el 80% restant va ser treball. Vam treure aigua de les pedres.

MÉS INFORMACIÓ