Selecciona Edició
Connecta’t

La mania de guardar dels Riquer

El patrimoni documental de la família del filòleg ingressa a l'Arxiu Nacional de Catalunya

Martí de Riquer, amb part de la documentació familiar històrica.
Martí de Riquer, amb part de la documentació familiar històrica.

Qui cregui que els arxius tenen un transcórrer plàcid, en semipenombra i en una calma de silenci cartoixà no sap res sobre arxius. O, almenys, no coneix les vicissituds del de la família Riquer, el que va permetre al gran filòleg Martí de Riquer construir el 1979 un dels seus clàssics, Quinze generacions d'una família catalana.

Comte de Casa Dávalos, Riquer tenia a casa seva (en bona part en un habitacle del garatge) un fons documental format per 433 pergamins –el més antic del 1156 i el més modern del 1612–, a més de 77 lligalls i 28 manuscrits. Són documents històrics de cinc famílies: els Riquer, juristes de Lleida i senyors d'Albatàrrec; dels Remolins, senyors de Vimfaro; dels Sabater, senyors de Benavent; dels Agullana, senyors de Palau Sator, i dels Gallecs, comtes de Casa Dávalos, a part d'altres famílies emparentades.

El fons conté 433 pergamins, el més antic del 1156, 77 lligalls i 28 manuscrits

El problema és que la majoria d'aquelles famílies, “especialment durant el segle XVIII, era gent que ho guardava tot: des d'entrades del teatre fins a un número de loteria que no havia tocat (això, els marquesos de Benavent), passant per la factura de ferrar les mules; d'aquella època, no hi ha dia que no hi hagi una carta d'un Riquer”, resumeix l'historiador Borja de Riquer, fill del filòleg i que ahir va ser l'encarregat, en nom de tot el llinatge, de cedir en comodat (en mantenen la propietat) tot el material a l'Arxiu Nacional de Catalunya per a la seva conservació i digitalització.

La varietat i l'exhaustivitat dels fons (la correspondència familiar i política hi és abudant i, excepcionalment en aquesta mena de documents, està conservada íntegrament) és la riquesa més important d'aquest patrimoni escrit, que va des dels pergamins fins a una infinitat de protocols, passant per llargs plets d'anys amb la seva paperassa corresponent. Per això, sorprèn relativament poc que hi hagi els plànols originals del castell d'Agullana de segle XVI, on en un dels seus balcons més alts Martí Agullana llegia el 1605 la primera edició del Quixot que arribava a Girona. Una documentació que precedeix a una altra sobre el període de les guerres carlistes o a la de l'artista modernista Alexandre de Riquer, ja de principi del segle XX.

La mare de l’estudiós va fer paleografia i arxivística només per analitzar-los i ordenar-los

“Els arxius tenen vides agitades, seguint els itineraris familiars, on en el nostre cas en alguns moments es va guardar tot i en d'altres no es va ser tan acurat”, plantejava com a preàmbul als estats d'aquell patrimoni Borja de Riquer, papers certament viatgers els del seu llinatge, que van començar a Lleida i en el XVIII van recaure a Barcelona.

Quan Alexandre de Riquer va marxar a Mallorca el 1917, tota la documentació va quedar en mans d'un dels seus germans “l'oncle Paco", com el reconeixen encara avui els Riquer, i després als fills i néts d'aquest, i va descansar en l'oblit d'unes golfes de Sant Vicenç de Castellet, prop de Manresa.

D'aquí les va rescatar el 1940 Martí de Riquer i se les va tornar a emportar a Barcelona, sempre amb ell en els dos pisos en què va arribar a viure. I en aquell moment, la tirada genètica dels Riquer per l'amor als papers va tenir el seu moment culminant: María Morera, mare de Martí de Riquer, va decidir posar ordre a tot allò i entre el 1940 i el 1960, enfundada en guants i després d'estudiar expressament paleografia i arxivística, va començar a ordenar-los i interpretar-los, i va facilitar la tasca del seu savi fill. Fins i tot els papers van gaudir d'un moble amb escuts.

Diversos néts de Martí de Riquer estaven ahir en l'acte de signatura amb el conseller de Cultura Ferran Mascarell, en una taula rodona (estil d'acord amb la saga); un feia fotos amb el seu mòbil. Dels 11 que són, només un fa Lletres i cap és historiador. Dels 16 besnéts, encara és massa d'hora. De moment, els papers els cuiden a l'Arxiu Nacional. Sobre la futura documentació digital que produeixi el llinatge segur que la genètica aflorarà.