Selecciona Edició
Connecta’t

Balanç ‘revolucionari’ del Grec

Expansió pels barris perifèrics i més participació de creadors de base, objectius per al festival de la nova comissionada de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Berta Sureda

L'actuació de Joan Manuel Serrat ha estat l'espectacle més vist del Grec, amb 10.497 espectadors.
L'actuació de Joan Manuel Serrat ha estat l'espectacle més vist del Grec, amb 10.497 espectadors.

Jocs d'hivern, congelació de les llicències per a hotels… La sacsejada que el nou govern municipal que encapçala Ada Colau està fent al Consistori barceloní havia d'arribar algun dia de ple a la cultura, fins ara només esquitxada per un episodi de memòria històrica (retirada del bust del rei Joan Carles i revisió del nomenclàtor monàrquic de la ciutat) i la renúncia a la llotja que l'Ajuntament té al Liceu. El balanç del Festival Grec ha propiciat l'ocasió. “El model funciona, però hi volem incorporar canvis: necessitem reduir la distància entre la cultura de base i la de les grans institucions, per la qual cosa cal potenciar el teixit creatiu de la ciutat i, d'altra banda, fer una redistribució territorial: el Grec és massa cèntric, ha d'impactar més als barris perifèrics i facilitar així el seu accés a altres públics”. Aquestes són les línies mestres que marca Berta Sureda, comissionada de Cultura des de fa 11 dies, a les quals va afegir que convocarà un concurs públic per triar director del Grec el 2017, prorrogat el contracte de l'actual, Ramon Simó, per a l'any que ve.

Teatre: el triomf de la (falsa) modèstia

Juan Carlos Olivares

En un primer moment ens podríem doldre de no haver trobat en aquest Grec cap espectacle que amb els anys servirà de fita mnemotècnica. Passa alguna cosa si deixem passar un àngel i no veiem cap muntatge digne del club de l'enyorança? Potser, no, sobretot si a canvi disposem de produccions notables que comparteixen la (falsa) modèstia. Falsa perquè després de la seva austeritat aparent es percep la complexitat del plantejament i del compromís artístic. Són monòlegs com els de Halina Reijn (La voix humaine) i Mercè Arànega (Un cel de plom); o l'encadenament de monòlegs de Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucaul i Johan Leysen (The Civil Wars); o les paraules recopilades en Federico García per Pep Tosar per dialogar amb el cant i el ball; o el dietari interromput de Fina Rius en Penso en Yu, o el despertar de la primavera orquestrat per Didier Ruiz amb adolescents del Raval i el Poble Sec (2015 com a possibilitat). Totes, propostes essencials, sense cap indici de parafernàlia per pretendre meravellar l'espectador, excepte per la seva qualitat. Amb una excepció: En avant, marche!, la increïble simfonia amb solista (Wim Opbrouck) d'Alain Platel.

“Les polítiques culturals dels últims anys s'han basat molt en la construcció de grans equipaments i ja no és necessària tanta inversió i sí potenciar i connectar més la cultura que es fa a la ciutat; l'Institut de Cultura de Barcelona s'ha d'acostar més a creadors i artistes”, va afegir Sureda, l'estratègia dels quals de “revitalització de polítiques culturals” es traduiria, pel que fa al Grec, en taules sectorials amb els principals agents culturals per dissenyar el futur model del festival” i, per a la nova cultura municipal, “un pla estratègic per definir-ho bé tot”, va tancar la comissionada.

En aquest context, el preàmbul de Simó a les xifres del Grec semblava la presentació del seu currículum per al 2017. “Encara tinc feina per fer, o sigui que si puc assumir el model de futur que vol el nou equip em presentaré; és més, en el programa de l'any que ve ja hi haurà incorporacions en aquesta línia”, va apuntar un director que ja fa quatre anys que és al capdavant del festival i al qual Sureda li va reconèixer que "fa miracles" amb el pressupost (tres milions d'euros).

Quan encara falten els tres últims dies, el Grec tancarà amb 89.687 espectadors per a l'oferta de pagament, dels quals 75.959 haurien passat per caixa, cosa que significaria un 12% d'increment sobre el 2014. L'ocupació voltarà el 71,7%, una xifra que va alegrar especialment Simó perquè està “per sobre de la mitjana del sector a Barcelona, que ha arribat en algun espectacle a estar per sota del 45%. Venim de moments difícils i aquestes xifres estimulen”. Si se sumen els assistents a tots els espectacles que acull el Grec (MésGrec, gratuïts, activitats professionals…) serien 141.841 persones.

Les xifres, millors que el 2014, s'expliquen també per la confluència de dos guarismes: aquest any s'han programat 15 espectacles més, i s'ha arribat a 94, si bé l'oferta d'aforament era menor: uns 124.000 localitats enfront de les 141.000 del 2014. En qualsevol cas, 16 espectacles (el musical Una nit a Brodway, Joan Manuel Serrat, À louer, de la companyia belga de dansa Peeping Tom…) van esgotar localitats, mentre que 11 van arribar al 90% (la dansa de Sol Picó i la de Mal Pelo; l'obra teatral 2015 com a possibilitat; Guerra, d'Albert Pla…) i 14 van tenir el 80% de l'aforament.

Música: la indefinició per bandera

Miquel Jurado

Indefinició és la paraula que caracteritza la programació musical del Grec 2015. Indefinició que, enarborada com a bandera, significa arribar a una franja molt àmplia de públic però també pot despistar. El Grec musical és una successió d'actuacions irregulars que coincideixen en una època determinada. Una per una, la majoria de les propostes ofereixen interès, però –i aquesta és la pregunta del milió des de fa ja massa anys– moltes, les més significatives, no passarien igual per Barcelona sense l'empara de l'Ajuntament? Una altra pregunta milionària: una institució no hauria d'apostar per l'originalitat, per allò que els promotors privats no poden permetre's? Mentre això es resol, cal destacar que el Grec 2015 ha tingut alguna aposta notable (la Celebration Ensemble, d'Agustí Fernández), èxits d'artistes que acostumen a tocar per aquí (Serrat, Cigala...) i la possibilitat que petits escenaris com el Jamboree obrin les seves portes a propostes joves o de format reduït. Un any més s'ha gaudit amb bons concerts però cap posarà Barcelona en el mapa internacional. Llàstima.

D'un model que Simó creu “més que implantat”, va seguir destacant que el Grec és un festival de creació (s'han vist 36 estrenes), “exigent en l'estètic i que parla del present, que treballa molt els espectacles de llenguatges híbrids, incentiva els creadors joves i dóna suport al teixit creatiu de Barcelona”, va resumir. I va deixar caure que “quan s'obre una sala nova a Barcelona, el Grec hi està al darrere per si podem promocionar-la”, cosa que devia sonar agradablement a Sureda.

L'oferta musical d'aquest any és la que més bon comportament ha tingut del programa en relació amb la venda de localitats per gèneres, amb un 75,2%, molt per sobre de la dansa (60,8%) o el teatre (50,9%), superat aquest fins i tot pels tres únics espectacles de circ (57,1%). L'art dramàtic, amb 43 ofertes, va atreure 38.330 persones, seguit de la música (35 espectacles, amb 36.228 persones), la dansa (13 propostes i 10.818 assistents) i el circ (4.311 persones). “Hem produït música, cosa que abans el Grec no feia i hem incorporat concerts de formats mitjans i de club”, va dir sobre el tema musical Simó.

Entre el més vist, no va haver-hi sorpreses: les cinc actuacions de Joan Manuel Serrat van congregar 10.497 persones, i l'obra Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano, del duo Mario Gas-Josep Maria Pou, va ser el segon amb 7.000; la també proposta dramàtica Amor & Shakespeare tanca el podi amb 5.230 espectadors. Serrat no seria potser el model de joves creadors que propugnarien les noves línies del Grec… “Seria un error deixar que la cadena de transmissió del saber de les arts escèniques es trenqui; aquesta també és la nostra tasca”, creu Simó. “Hem d'anar construint públic; tampoc tot ha de ser massiu”, va dir Sureda. Aires revolucionaris, sens dubte.

Dansa: poques sorpreses i algun espai inadequat

Carmen del Val

S'ha mantingut l'aposta per grups de dansa contemporània catalans (8) i una representació destacada de companyies internacionals (4): mescla amb gust local molt pràctica en moments de crisis sense que baixi la qualitat, si bé els muntatges no han estat tan trencadors i s'han enyorat els de flamenc. El Grec es va inaugurar, com el 2014, amb dansa. La Veronal va estrenar Vorònia, que es veurà al Mercat dels Flors. Igual que el duo de Mal Pèl, El cinquè hivern. Això, comprensible en l’àmbit econòmic, resta expectació: al públic li agrada conèixer nous creadors, difícils de veure al llarg de l'any. El millor espectacle ha estat el del francès Peeping Tom: À Louer. La perla inesperada, Jordi Cortés i el seu Fuck-in-progress. Imaginatius, els dos espectacles de la companyia francesa d'Adrien Mondot i Claire Bardainne, Hakanaï i Cinématique, agermanant dansa amb arts digitals i circ. En contrast, el màgic El secret dels meduses, de Sabine Dahrendorf i Josep Sanou, no va trobar el seu lloc al Museu d'Arqueologia, com el Group La Borsa amb la Mesura del Desordre, de Thomas Hauert, es va perdre en el Lliure. No tot val.