Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Mas a la tardor, Rajoy a l’hivern

Les eleccions del 27-S seran sobretot la provisió de forces per a la negociació que vindrà després de les legislatives de finals d'any

En el xoc a què sembla encaminar-se el conflicte català en curs, una aclaparant majoria dels mitjans de comunicació espanyols apunten contra la part catalana com si fos l'única i gran responsable, i al president de la Generalitat, Artur Mas, com la personificació del desastre. Per a ells, Mas és ara l'home a abatre, perquè es pugui tornar a dir allò que "morta la cuca mort el verí", almenys per a una temporada. Les recriminacions que des d'aquesta perspectiva es formulen al Govern de Mariano Rajoy no passen de queixes per inacció, quietisme, blanor.

Sense deixar de considerar Mas culpable, el socialisme espanyol ha aixecat, en canvi, la bandera de la reforma per adaptar la Constitució de manera que pugui tornar a acollir les demandes catalanes, com va passar el 1978 a l'hora de redactar-la. Altres partits parlen també de reforma constitucional. En algun moment es concretarà el que ofereix en aquest aspecte Podem, un partit que parla d'Estat plurinacional i que a Catalunya s'ha aliat amb el catalanisme d'esquerres no independentista, federalista i fins i tot confederalista. En el cas de Ciutadans, és clar que la reforma no seria per atendre demandes catalanes, sinó per emmotllar-les millor al jacobinisme centralista que predica.

Perquè una reforma capaç de recanalitzar el catalanisme en un marc constitucional pugui prosperar cal, no obstant això, que la dreta hi participi, per una qüestió elemental de pes polític i electoral. Però no només per aquesta raó, ja que el poder de les dretes no és només el que tenen al capdavant de les institucions polítiques en un moment donat. És social i polític, però, a Espanya, està sobretot enquistat en l'Administració d'un Estat on no ha quallat una tradició de servei públic neutre políticament. El que nia en el fons del conflicte català, la causa del malestar, és una pugna pel repartiment del poder, en què els protagonistes són, d'una banda, un catalanisme transversal a la dreta i l'esquerra que es considera a si mateix mereixedor i capaç de l'autogovern ple, i de l'altra, els hereus de la gestió de l'aparell estatal espanyol que no es volen desprendre d'una part tan important d'un poder del qual en les dècades del franquisme van gaudir en exclusiva. El PP com a partit és, en realitat, un conglomerat format al voltant dels cossos d'alts funcionaris de l'Estat detentors d'aquest poder. No és per atzar que hi ha tants advocats de l'Estat en la cúpula.

A Catalunya s'espera que el poder de la dreta disminueixi prou a les eleccions  generals per veure's obligada a entrar en la via de la reforma constitucional

El que en el seu moment, fa només un any o dos, els líders de Podem van denunciar com la casta de polítics i alts funcionaris que van i vénen de l'Administració als càrrecs electes i de confiança política, i d'aquests a les grans empreses públiques i a les concessionàries de serveis, és, en realitat, la causa del conflicte català. Encara que amb el vot en contra del PP, l'Estatut català del 2006 va ser aprovat pel Parlament català i les dues cambres de les Corts i confirmat per l'electorat però, quatre anys després, el PP va demostrar que el seu poder va més enllà de tot això i ho va laminar mitjançant el Tribunal Constitucional.

D'aquest episodi el catalanisme en va aprendre que la dreta espanyola juga amb els daus trucats a favor seu i d'aquí la via rupturista que ha agafat des d'aleshores. Per l'altra banda, el PP, es va ratificar que és innecessari cedir cap mena de poder, a Catalunya o on sigui quan, com diu Soraya Sáez de Santamaría, es disposa de la Constitució i les lleis, donant per fet que, a més, es controla la composició del Tribunal que les interpreta. La col·locació de Catalunya a Espanya de què tant s'ha parlat i es parla tornava a estar solemnement pactat el 2006. El PP ho va rebentar i esperar-ne que ara resolgui el conflicte és demanar la lluna en un cove. Caldrà esperar després de les eleccions legislatives d'hivern, per a les quals les catalanes de tardor seran, sobretot, una acumulació de forces a l'espera que el poder de la dreta disminueixi prou per veure's obligada a entrar en la via de la reforma constitucional. I és clar que Mas ha apujat l'aposta ara amb la pretensió d'arribar després ben proveït a la probable cita.