Selecciona Edició
Connecta’t
crítica de televisió

‘La Riera’, tímid final de temporada

TV3 havia creat una expectativa de grans trasbalsos i esdeveniments que no va satisfer malgrat haver augmentat la mortaldat de la sèrie

Escena del capítol final d'aquesta temporada de 'La Riera'.
Escena del capítol final d'aquesta temporada de 'La Riera'.

La Riera no pertany al gènere de les sèries amb ambició estètica que ara tallen el bacallà. Té la manera de fer habitual dels serials de migdia de l'emissora. Òbviament, en el darrer capítol de la temporada hi havia d'haver, com a mínim, un difunt perquè a La Riera la mortaldat és notable, se n’han anat a l’altre barri més d’una vintena de personatges. De fet, tot va començar fa anys amb la mort de l'Ignasi, a qui la seva dona, la Mercè, propietària de la fonda, va deixar morir a la piscina. Després han mort, entre d'altres, una regidora d'Urbanisme, un pederasta i, sobretot, mafiosos com en Teo Saporo (assassinat). L'índex de criminalitat de Sant Climent supera totes les previsions estadístiques. D'entre els morts, permeteu-me un sentit record per al gran Guillem Almeda (Fermí Reixach), que també estava embolicat en negocis bruts i que era capaç tant de voler assassinar com d'estimar una dona amb una passió sense límits.

(Avís, 'spoiler')

Ahir va morir, quasi que matant, l'Amat, la parella d'en Balló i aquest es va carregar l’Ona, això va semblar, la filla d'en Claudi, un altre amb un passat de molta dolenteria. Dos morts, pobrissons, ara amb una funció secundària. TV3 havia cultivat unes expectatives sobre aquest final que va defraudar una part dels adeptes de La Riera, força crítics a Twitter.

L’índex de criminalitat de Sant Climent supera totes les previsions estadístiques

Va ser una nit molt avorrida fins que els grans dolents de la sèrie van començar a bellugar-se. En Balló i, naturalment, la Mercè, que fracassa, per poc, a l'hora de matar la seva jove. La Mercè és una matriarca molt perillosa i casa seva és una mena de funerària de qui no estima.

He vist aquest darrer capítol assessorat per una connaisseuse que segueix la sèrie des que va començar i que des d'aleshores no fa la migdiada. Defensa la sèrie tot admeten la lògica de qui la critica. Recordo, per exemple, l'excel·lent enumeració de tics que va fer Mònica Planas (la majoria d'escenes són de dos personatges parlant, ni tres ni quatre; ho fan, a més, asseguts en una taula, particularment d'un bar, i les accions comencen amb un dels personatges entrant per la porta). Aquesta fan accepta, igualment, la rutina narrativa, però hi contraposa, amb raó, el bon treball dels actors, que et fan creure situacions un punt artificioses, i l'amplitud temàtica, amb una voluntat de ser contemporanis, sense carrincloneries. El 2010, un cas: plataformes de l'Església més reaccionària van posar el crit al cel perquè hi sortia una capellà aconsellant una parella catòlica relacions prematrimonials!!! Això sí, els personatges poden comentar l'actualitat del seu poble, el de ficció, però viuen en un món que no és el nostre. No existeix ni Grècia, ni Pujol, ni Rajoy, ni... el Barça.

És un producte planer on tot depen de l'aproximació que en vulguis fer. La d'un antropòleg, per exemple, podria consistir a discursejar sobre la resistència de determinades estructures de la tribu o com la que fa David Balaguer, cada setmana a la tertúlia sobre la sèrie de Divendres, on s'ho mira de manera riallera, donant-li la importància que té. En aquest programa, per cert, desfilen els personatges de la sèrie (els actors que els interpreten) comentant la seva vida, excursió més enllà de les fronteres de La Riera que vol reforçar la seva autenticitat.

Amb tantes turbulències és d’admirar que a les cuines dels restaurants encara puguin fer sofregits

Els seguidors de La Riera no es poden queixar perquè hi passa de tot. Les parelles són de minsa durada, hi ha creuaments sentimentals a tort i dret, assassinats, cuiners pederastes, capellans turmentats, delinqüents sense escrúpols... Amb tantes turbulències és d'admirar que a les cuines dels restaurants, n'hi ha més d'un, encara puguin fer sofregits i rostits. Mireu a Viquipèdia el resum argumental de cada any, ocupa molt més espai que, per exemple, l'entrada dedicada a Pau Casals (un detall preocupant, per cert). És l'embolica que fa fort. L'espectador, en la seva condició de tafaner, és amplament recompensat amb un generós repertori de peripècies. Hi passen tantes coses a La Riera que és lògic que un personatge obri un diari digital on es denuncien tripijocs que l'espectador ja ha vist, donant-li el plaer d'estar a la sopa molt abans que arribin els periodistes... Però res, o quasi, no van més enllà de la geografia i fauna inventada de la sèrie.