De l'evolució del nacionalisme basc en els últims tres lustres se'n dedueixen dues conseqüències que poden ser d'utilitat per al nacionalisme català: que en política res és irreversible, i que en un context nacionalista, la moderació acaba donant vots a qui la practica. L'últim Euskobaròmetre reflecteix el retrocés de l'independentisme basc, especialment entre els electors del PNB: senten “grans desitjos d'independència” el 30% dels bascos, set punts menys que fa dos anys; i no superen el 27% entre els votants del partit d'Urkullu. Al començament del 2001, la radicalització sobiranista d'Ibarretxe es va traslladar als seus votants, el 53% dels quals es definien com a independentistes; però en el conjunt de la població el percentatge amb prou feines va variar, mantenint-se entorn del 33%.
La política de moderació d'Urkullu (i altres nacionalistes, com el finat alcalde de Bilbao, Iñaki Azkuna) ha portat al PNB a aconseguir en les eleccions de maig els millors resultats i l'acumulació més gran de poder institucional de la seva història. Això és en part conseqüència de la seva política d'aliances, preferentment orientada cap als socialistes; però també de la valoració positiva d'Urkullu i el seu govern que recull l'estudi. I sobretot, de la seva aposta per canalitzar el sentiment nacionalista cap a la millora de l'autogovern (reforma de l'Estatut) i no cap a experiments radicals com el fracassat d'Ibarretxe o l'actual d'Artur Mas.
La situació catalana ha actuat com a factor dissuasiu de recaigudes en sobiranismes i aliances frontistes (amb EHBildu), malgrat que el PNB no ha renunciat, en el terreny ideològic, a la identificació de la singularitat basca amb el dret a decidir. Però aquest principi ideològic no es trasllada tal qual a la política pràctica, sinó que se supedita a valors com el respecte de la pluralitat, el consens transversal i l'acatament de la legalitat.
El sondeig de Metroscopia que avui publica EL PAÍS torna a constatar una de les característiques més cridaneres de l'actual procés català: l'escepticisme sobre el seu desenllaç en aquells que li donen suport. L'objectiu independentista el veu possible el 32% dels consultats, i poc probable el 63%. Alhora, el 60% considera que ja és massa tard per intentar un acord que eviti una ruptura que el 39% considera dolenta per al seu país.
La distància (i la seva repetició en successius sondejos) és massa gran per atribuir-la a circumstàncies conjunturals. Per contra, pot ser indicativa de la contradicció entre el que diuen en públic els impulsors del procés i el seu convenciment íntim que s'han ficat en un atzucac; i que, com ja defensa un sector del moderantisme catalanista, és fals que no hi hagi sortides intermèdies entre la independència i l'statu quo. Per contra, les enquestes (i el resultat de la consulta del 9-N, amb els seus quatre milions d'abstencionistes), alerten d'una demanda d'opcions –federalisme, autonomia reforçada– capaces de conformar una majoria alternativa a la dels rupturistes. És a dir, una sortida pactada en el marc de la legalitat i que no dugui Catalunya fora de la Unió Europea.