Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els silencis del pujolisme

El 'cas Pujol' és un fenomen rar. L'escassa literatura que ha suscitat contrasta amb l'allau de llibres sobre el procés sobiranista

No sé quants llibres han aparegut al voltant del procés sobiranista. És impossible comptar-los i menys encara llegir-los. Se'n compten centenes en poc més de cinc anys. Sí que sé quants llibres han aparegut sobre el cas Pujol des que es va produir la confessió, ara fa exactament un any: vuit, dels quals dos són reedicions.

Ho sé molt bé perquè en sóc l'autor d'un, titulat La Gran Vergonya. Ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol (Columna), que vaig començar a escriure en els mateixos dies en què l'expresident confessava els seus pecats.

Jo només vaig ser el primer dels quatre periodistes –ho dic bé, quatre– vinculats d'una forma o una altra amb el diari EL PAÍS, que hem publicat llibres sobre Pujol en aquest any posterior a la confessió. Pere Ríos, periodista de llarga experiència judicial i ara a la informació política, ha publicat Banca catalana: cas obert (Península). Maiol Roger, jove reporter polític a elpais.cat i molt actiu a les xarxes socials, ha publicat Jordi Pujol. La gran família (Angle). I Margarita Rivière, columnista assídua d'aquestes pàgines, que pertany a la meva generació i que va morir el 29 de març, just l'endemà passat de la presentació de la seva faula moral sobre el pujolisme, la novel·la Clave K (Icaria), escrita fa 20 anys però rebutjada llavors pels editors per aprensió davant del poder de Pujol.

Quatre sobre vuit és una proporció estranya. Com és lògic, no hi va haver coordinació entre els quatre autors, encara que pot ser que existeixi alguna explicació davant de tanta coincidència. Si algun diari s'ha endut la fama d'antipujolista, sobretot a l'època més difícil, la inicial, és EL PAÍS. Si algú pot presentar-se com a excepció a la paradoxa dels silencis sobre la corrupció pujolista –si tots ho sabien, perquè ningú ho explicava?– són els periodistes d'aquest diari.

Nosaltres ho vam explicar, o vam explicar el que era al nostre abast als anys vuitanta, i després ho hem seguit explicant sempre que hem pogut. Totes les generacions que conformen el món complex d'aquest diari estan representades en els quatre llibres que el lector té a la seva disposició. El més jove, Roger, ens ofereix el fris dels caràcters individuals i de les històries personals que conformen el món pujolià. Ríos, amb l'ajuda dels fiscals Mena i Villarejo, recupera el cas Banca Catalana, realment fundacional en l'assentament del poder pujolista. Rivière ens ofereix, amb la tècnica del roman à clef, una esplèndida explicació sobre els mecanismes del poder pujolista després de la primera majoria absoluta del 1984. Caldria afegir encara un llibre pioner i fonamental, que va tenir moltes dificultats per aparèixer i mai ha estat reeditat, com és Banca Catalana: más que un banco, más que una crisis (Plaza Janés), de Francesc Baiges, Jaume Reixach i Enric González, aquest últim també llavors periodista de EL PAÍS.

Vegem quins són els altres llibres que acompanyen aquest any els que han sortit de la factoria periodística paisista. Dos, com ja he dit, són reedicions amb algun afegit o adaptació a les noves circumstàncies. Es tracta de Ara sí que toca. Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (Edicions 62) de Francesc-Marc Álvaro del 2003 i de Jordi Pujol: en nom de Catalunya (Debat) de Fèlix Martínez i Jordi Oliveres del 2005, llibres de referència sobre el pujolisme anterior a la caiguda, i que he utilitzat en el meu, entre altres coses per documentar fins a quin punt es coneixien els negocis tèrbols dels fills de Pujol molts anys abans de la confessió.

Queden dos llibres més. D'una banda, hi ha el del novel·lista Toni Sala El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L'Altra), guardonat amb els premis Ciutat de Barcelona i Premi de la Crítica, un dietari literari amb les reflexions que li suggereix la peripècia de l'expresident en els dies posteriors a la confessió. I de l'altra, el volum d'entrevistes realitzades a vint amics de l'expresident per Roser Pros-Roca amb pròleg del mateix Jordi Pujol, sota el títol de Jordi Pujol. Del relat al silenci. Vint testimonis de primera mà (Gregal).

Quatre de vuit, dos dels quals són reedicions, un setè un dietari i un vuitè una contribució a la rehabilitació. Tot això és molt rar i sense correspondència amb l'envergadura del personatge i la transcendència històrica de la confessió, ni tampoc amb les conseqüències polítiques de la caiguda dels Pujol i la seva desaparició de Convergència. Jo mateix, i crec que els meus companys de EL PAÍS, hauríem preferit una mica més de companyia i competència i menys solitud i silencis.