Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les llistes del bé i del mal

El procés liderat per Mas podria ser una tasca de demolició de conseqüències negatives per a la cultura de Catalunya, fraccionada i temptada per l'escapisme

Atribuir l'essència democràtica als qui votin la llista Junts pel Sí i relegar el no a la filiació penitent de les forces obscurantistes no és res de nou. En fi, s'ha convertit en un costum. En circumstàncies com les que ara vivim, la fórmula que un historiador britànic aplicava als moments més diferents encaixa a la perfecció: “No se n'aprèn res, dels fracassos anteriors, excepte com repetir-los a escala més gran”. Un dels errors cíclics del nacionalisme català és el tot o res. Ara tenim un polític d'entitat relativa, sense substància coneguda, que és assumit com a cap de llista de Junts pel Sí en el penúltim episodi del relat rocambolesc que és obra d'Artur Mas. Qui és Raül Romeva? Hem de calibrar-lo pel que va dir, el que diu o el que pot acabar dient? Entre les ruïnes de Convergència gairebé tot és possible. Però, què pot contestar Romeva quan li preguntin per les proporcions del cas Pujol? Quina idea té Romeva del dret a la propietat privada si és que vol mantenir els vots convergents? Connecta d'alguna manera amb els estats d'opinió de les classes mitjanes? El seu look probablement correspon a una nova disfressa del maximalisme, aquesta anacrònica propensió al fracàs i als carrerons sense sortida.

Això obliga a recordar que hi ha hagut un catalanisme no maximalista. Tenia un substrat cultural, un pensament estratègic. Ara, el procés de construcció nacional liderat per Artur Mas podria ser, finalment, una tasca de demolició de conseqüències negatives per a la cultura de Catalunya, visiblement fraccionada, estupefacta o temptada per l'escapisme, exasperada en un o un altre sentit o dislocada pels antagonismes. Aquí també hi ha llistes del bé i del mal. En realitat, el més significatiu no és quins d'aquests estats d'ànim són majoritaris o minoritaris, sinó saber si la cultura sobrepassa la immediatesa política, recupera capacitat autocrítica o si s'allunya de moments excel·lents, com la Renaixença o el Noucentisme. Tampoc és una qüestió de nostàlgia. En realitat, el nostàlgic dels precedents impossibles és Artur Mas, mentre que l'alternativa és recompondre una cultura creativa i plural, confluència de fets tan incontestables com és la societat bilingüe, una cultura de Catalunya que representi els escriptors en català i en castellà. A més, ja ho deia Carles Riba: “La literatura de les llengües minoritàries necessita una gran llengua que li permeti accedir al circuit internacional. Sense l'alemany, Strindberg no seria Strindberg. Nosaltres tenim al costat la castellana. Cal aprofitar-la”. Seria una manera de reconstruir un catalanisme per al segle XXI, sense les pulsions del maximalisme. Si un nou catalanisme és possible, haurà de començar per no creure's la seva pròpia ficció hegemònica. En fi, no caure en l'absurd maniqueu –i de dubtós arrelament democràtic– que consisteix a postular una llista del bé virginal davant de les llistes tètriques del mal.

Un segueix preguntant-se què en pensa Romeva de qüestions tan capitals. De sobte, una finta fatigada de Mas l'ha situat al podi. L'enfonsament de la casa convergent, sense tenir en compte les incògnites sobre la separació amb Unió, fa irreversible la substitució del llenguatge catalanista per l'abecedari de la ruptura, d'una desconnexió la primera perjudicada de la qual serà la societat catalana per la immensitat del litigi que pot generar-se, en el menys catastròfic dels casos. Pot ser que Mas sigui un gran desconeixedor de la cultura i de la història política de Catalunya, per no parlar de què és un Estat. És totalment desafortunat que aquestes maniobres tàctiques que ha emprat d'avui per demà s'hagi imposat en un moment de necessitat de dinàmiques integradores, socials, culturals i institucionals. Tot el contrari, segueixen oficiant-se les efemèrides funeràries del 1714.

Després d'un precedent cultural com la Mancomunitat de Prat de la Riba, ara qui serà el Prat que integri i projecti?

Després d'un precedent cultural com la Mancomunitat de Prat de la Riba, ara qui serà el Prat que integri i projecti? Actualment, al marge de fets simbòlics de relativa adhesió, Google determina la cultura catalana, per bé o per mal, més que els essencialismes de Montserrat, el Montserrat resistencialista on es va fundar Convergència amb un esperit, dit sigui de pas, totalment oposat al que representen els candidats de Junts pel Sí Romeva, Carme Forcadell o Muriel Casals. Com es pot constatar fàcilment, tenim una Catalunya que no és ni secessionista, nacionalista ni tan sol catalanista. Pel que sembla, aquesta és la Catalunya de les llistes del mal.

Valentí Puig és escriptor