Selecciona Edició
Connecta’t

Robbie i poc més

El Hard Rock Rising tanca modestament una primera edició de provatures

Robbie Williams durant la seva actuació dissabte a la nit al Hard Rock Rising Festival.
Robbie Williams durant la seva actuació dissabte a la nit al Hard Rock Rising Festival.

Amb una segona jornada menys freqüentada que la inaugural, el Hard Rock Rising Festival ha tancat les portes de la seva primera edició amb un regust agredolç i amb la convicció que encara li queda molt de camí per instal·lar-se establement en els festivals d'estiu. Si a la primera jornada hi van assistir oficialment 15.000 persones, a la segona amb prou feines en van aconseguir 10.000, quantitat encara més minsa si es recorda que amb prou feines fa una setmana prop del triple de persones van donar sentit i èxit, al mateix lloc, al Barcelona Beach Festival. Amb un aire d'improvisació i un cartell desigual, el festival ha demostrat que un certamen com aquest no funciona només per la presència d'alguns noms populars, i menys si intenta ocupar el lloc dels festivals generalistes, amb una barreja de públics que planteja notables dificultats, ja que tots han de sentir-se apel·lats i cap confós per la suma d'artistes estilísticament diferents. Hi ha marca i pressupost al Hard Rock, però cal alguna cosa més perquè una iniciativa així sigui coronada per l'èxit. Pot arribar, sens dubte, però no serà una tasca fàcil.

Juanes, al Hard Rock Rising Festival dissabte. ampliar foto
Juanes, al Hard Rock Rising Festival dissabte.

La segona jornada va ser pautada per Robbie Williams, artista que aquesta temporada ja havia actuat a Barcelona, la qual cosa li va restar potencial de convocatòria. El seu concert va ser molt similar al que va oferir al Sant Jordi al març, es basava en tres aspectes: versions de temes populars de totes les èpoques, de Cab Calloway a Oasis; un repertori propi ple d'èxits i aquell sentit de l'humor autoparòdic que distingeix Robbie com un artista amb agudesa i personalitat. Tot i així, la imatge de la nit va estar lluny de l'escenari: va ser a la caseta de Dr. Frankfurt, on una cuinera ociosa per falta de clientela cantava Feel com una autèntica fan mentre els seus catorze companys mataven l'estona a l'espera d'algun consumidor que ocupés algun raconet de la llarguíssima barra, deserta com un festival sense públic. Aliè a tot, Robbie va despatxar la seva actuació amb gran entrega, com un autèntic enterteinment que no deixa de ser el personatge que Javier Gurruchaga hauria volgut ser. Però de Robbie només n'hi ha un.

De Juanes, no obstant això, sembla que n'hi ha molts. L'artista colombià, que va actuar abans que Robbie, va protagonitzar una actuació endreçada que no va destacar en cap aspecte, rodant pel pendent del pop-rock llatí amb puntuals parades a la balada. Sense grans temes que substitueixin els èxits ja històrics com A Dios le pido o La camisa negra, va semblar que el seu nom era un complement al de Robbie, accentuant la sensació que el Rock Rising, més que un festival en el sentit estricte de la paraula, ha estat, en aquesta primera edició, la suma d'un parell de caps de cartell amb teloners de diferent substància. Avicii, no va ser estrictament un teloner però sí un artista que amb prou feines va sumar al cartell, va actuar després de Robbie sense reunir una notable quantitat de públic, tot i que hi havia una entrada especial que permetia pagar només per veure la seva actuació. Va ser el colofó a un festival que tornarà l'any que ve amb més soroll i esperem que amb més previsió: els responsables de la seguretat del tancat van treballar tota la nit amb el calçat mullat a causa de la pujada de la marea de la riba. A la platja no tot són avantatges.