Selecciona Edició
Connecta’t

El preu de defensar-se de Millet

Els costos del cas judicial pel saqueig de Fèlix Millet i la devolució de subvencions li han suposat ja al Palau de la Música 5,5 milions d'euros

Fèlix Millet, sortint de la ciutat judicial, el 2009.
Fèlix Millet, sortint de la ciutat judicial, el 2009.

Parlar del procés al Palau de la Música Catalana no té res a veure amb el debat polític al voltant de la independència de Catalunya sinó a un fet que no deixa d'interferir des de fa ara set anys: el procés judicial obert pel saqueig de la caixa del que va ser el seu president durant dècades, Fèlix Millet. El Palau de la Música és una part perjudicada econòmicament i per això exerceix d'acusació particular en un sumari que fa anys que està obert sense que, ara com ara, tingui a l'horitzó la data de judici. D'aquí la particularitat que, a més de l'espoli, el Palau ha de consignar en cada tancament d'exercici una partida, fora de l'activitat ordinària, per cobrir les despeses que li genera el procés judicial.

En els comptes de 2014, van destinar-hi 309.000 euros i aquesta partida va fer que el Palau tanqués amb dèficit malgrat que l'exercici es va resoldre amb un lleuger superàvit. Des de 2009, el procés ha costat al Palau 4,1 milions d'euros. D'aquesta xifra, una mica més d'1,1 milions corresponen a les auditories de 2009 i 2010 per, precisament, conèixer la quantitat sostreta per Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull. La resta, tres milions d'euros, són els honoraris d'advocats, procuradors, notaris i taxacions que s'han generat en els set anys de causa judicial. A aquesta quantitat, cal sumar-hi uns gairebé 1,4 milions d'euros més de la devolució al Ministeri d'Economia i Hisenda per subvencions percebudes pel Palau per suposades obres i treballs a l'edifici que, en realitat, corresponien a treballs particulars de Millet que ell va imputar al Palau.

L'extrema lentitud del procés judicial, que fa més d'un any gairebé que no té cap activitat, exaspera els responsables del Palau que volen passar pàgina d'una vegada i recuperar els diners que van robar Millet i Montull. Com a acusació particular, el Palau pretén rescabalar-se de l'espoli que consideren que va ser de 34 milions d'euros (Hisenda ho va fixar en 24) i per ell demanen penes de 81 anys de presó per a Millet i Montull i per a la filla d'aquest, Gemma, als quals imputen els delictes d'apropiació indeguda, falsedat i estafa. L'acusació que exerceix la institució musical no entra en si va haver-hi o no pagament de comissions il·legals per mitjà de Ferrovial —adjudicatària d'importants obres públiques com la Ciutat de la Justícia i la línia 9 del metro, totes en la presidència de Jordi Pujol— a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), partit que té embargades diverses seus per afrontar la responsabilitat civil subsidiària. Pel jutge i fiscal, va haver-hi pagament de comissions per valor de 6,6 milions d'euros. En el moment de formular l'escrit d'acusació, la consultora que ha defensat els interessos del Palau, PricewaterhouseCoopers (PwC), va argumentar que el presumpte pagament de comissions s'emmarca en un delicte contra l'Administració pública, cosa que no afectava el Palau.

El Palau viu en mons, el que s'esdevé de l'activitat musical i el que es deriva de la causa judicial, la qual cosa provoca una distorsió en els comptes", diu el gerent

També des que es va iniciar el procés judicial, el Palau ha recuperat 5,9 milions d'euros que van ser retornats per Millet i Montull. Amb aquests diners el Palau va constituir un fons especial voluntari per fer front a les despeses de la causa judicial, fons que gairebé s'ha esgotat ja amb les quantitats que any rere any han pagat. “En la pràctica, el Palau es veu obligat a viure dos mons en paral·lel, el que s'esdevé de l'activitat ordinària com a sala de concerts i visitable i un d'extraordinari, que es deriva de la causa judicial. El que cada any acaba provocant una distorsió en els comptes”, explica Joan Oller, director general de la institució, que no oculta cert malestar en parlar del procés judicial. Amb tot, tant ell com la presidenta de la fundació, Mariona Carulla, estan convençuts que al final de la causa el Palau acabarà recuperant els diners que es van endur Millet i Montull i totes les despeses del procés.

El Palau calcula el seu pressupost anual sobre la base de l'activitat musical, d'una banda, i la que genera les milers de visites que rep per ser una de les joies del modernisme de Domènech i Montaner. El 2014, 382.000 persones van assistir als concerts celebrats —tant els organitzats per la institució com per promotors externs— i 183.000 més van seguir les visites guiades.

Des que va esclatar el cas, després d'aclarir el garbull organitzatiu i de gestió del qual es van aprofitar Millet i Montull, el Palau calcula el seu pressupost comptant amb cinc fonts d'ingressos. Per 2015, el pressupost és de 12,5 milions d'euros: un 23% d'entrades de concerts, un 21% de visites guiades, un 19% de lloguer de sales, un 18% de mecenatge i un 13% de subvencions públiques. I, com els passa cada any, no sabran fins al final quant ascendirà la factura del procés. “Confiem que aquest any les minutes no pugin massa però ens temem que quan comenci la vista oral aquest capítol serà important”, afegeix Oller. No li falta raó: per la causa del desfalc del Palau s'asseuran a la banqueta 17 persones, la qual cosa augura un judici llarg.

El Palau s'estalvia indemnitzar la Generalitat per l'hotel

Els costos per defensar-se de Fèlix Millet seran per al Palau de la Música una mica més baixos perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha rebutjat que hagi d'indemnitzar la Generalitat amb 5,6 milions d'euros, els que aquesta calcula que va perdre en la requalificació urbanística de l'Hotel del Palau de la Música, que no es va fer en esclatar l'escàndol de l'espoli.

La sentència del TSJC respon al recurs que el Palau va presentar davant les exigències del Departament d'Economia, que el 2006 va signar un conveni amb Millet per construir un hotel de luxe amb l'edifici modernista. Per a això es va acordar una permuta d'usos entre una finca de la Generalitat i els solars annexos al Palau: l'edifici públic va passar de residencial a equipament. La indemnització havia de pagar-la el constructor.