Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els nous marquen punts

Els moviments socials transformats en organitzacions polítiques amb vocació de govern sacsegen estructures de poder i col·loquen temes ‘impossibles’ en l'agenda pública

Com era previsible, els nous partits polítics, sorgits dels moviments socials dels últims quatre anys, són escrutats amb una minuciositat desconeguda. Els seus adversaris –polítics, socials o mediàtics– van a la caça de qualsevol relliscada per posar-los en evidència. Què busquen? Evidentment, desqualificar-los. I en aquesta tasca, res produeix més satisfacció que poder dir: “Ja es comporten com a casta”. És el plaer de veure complerta la profecia cínica: “Així que toquin poder acabaran com tots”. Però, al seu torn, és el reconeixement implícit que la casta existeix. Sempre té morbositat enxampar el predicador que clama contra la immoralitat dels que manen in fraganti. Els nous han abusat de presentar-se com a pulcres defensors del bon poble contra les perverses elits dirigents. Però és sonada la hipocresia dels que quan els van veure arribar van cridar "que ve el llop", i quan aquest s'amansa, en comptes de celebrar-ho, s'esquincen les vestidures. “Acabaran fins i tot aprenent a menjar bé”, vaig sentir a dir a un distingit empresari. El factor classe com a rerefons del menyspreu i de la negació de reconeixement als nous.

Exposats a totes les mirades, aquests partits tenen la gran responsabilitat d'estar a l'altura de les expectatives generades. I hi ha dubtes fundats sobre la seva capacitat per afrontar aquest repte. Promoure el canvi en les prioritats de l'agenda, que és per al que han estat triats, sense fer minvar el bon funcionament de les administracions i afrontant poders contramajoritaris que aniran a totes, és una tasca ímproba. La precarietat d'unes organitzacions nascudes en l'aldarull les exposa a una gran volatilitat. I la dificultat de navegar amb majories escasses i molt compostes obliga a confiar en lideratges amb imatge independent i capacitat d'empatia, que, com deia Richard Sennett, és la virtut que correspon a la veritable autoritat. Què passarà quan es marceixin?

Al Govern de Rajoy li ha entrat una sobtada i desconeguda preocupació social

I, no obstant això, aquests moviments socials transformats en organitzacions polítiques amb vocació de govern ja han aconseguit algunes coses importants. La primera, rebel·lar-se contra el tradicional caràcter evanescent de les grans mobilitzacions. Ningú s'esperava que gosessin desafiar els poders establerts i disputar el poder als partits tradicionals, forçant la porta exclusiva darrere de la qual es parapetava el bipartidisme. De sobte, la reforma del règim polític està en boca de tothom. I el que més s'hi resisteix, el Govern del PP, busca desesperadament invents per salvar amb lleis el poder que li prenen els vots. No n'hi ha prou amb reformar les institucions, cal fer una neteja de la cultura política imperant. Els partits tradicionals parlen de comunicar millor, un eufemisme que suposa el reconeixement implícit que cal relacionar-se d'una altra manera amb la ciutadania. L'espai de representació s'ha ampliat. Gent que se sentia exclosa ara veu opcions per al seu vot. És a dir, es reintegren a la política.

L'impacte s'estén a l'agenda pública. De sobte pugen a un lloc destacat temes que els partits tradicionals descartaven per impossibles: renda bàsica, drets socials, limitació de desnonaments, desigualtat, pobresa energètica. Al Govern de Rajoy li ha entrat una sobtada i desconeguda preocupació social, Pedro Sánchez parla d'ingrés mínim assegurat i d'extensió de la protecció de desocupació, i la llista Junts pel Sí de l'independentisme català es vesteix de sensibilitat social. I l'eix de la política es desplaça –i aquí hi entren en joc també els moviments independentistes– cap a un nou repartiment del poder.

Malgrat tot, la nova esquerra alternativa necessita passar amb urgència de la fase negativa a la fase positiva. Per marcar el canvi, és comprensible que s'hagi començat amb la lletania dels nos, que trenca tabús, apunta a interessos descontrolats i revisa compromisos adquirits mai qüestionats. Però ara és necessari passar a la fase propositiva. El mateix dia que Ada Colau va arribar a l'alcaldia, un amic em va dir: “No em preocupa en absolut el que farà, sinó el que deixi de fer”. Si volen guanyar credibilitat han de demostrar que són capaços de proposar molt més del que s'esperava. Des d'altres prioritats, però en interès de tothom.