Selecciona Edició
Connecta’t

Des del cor

Entre Catalunya i Espanya és evitable la dinàmica desafecció-càstig-ruptura

Des del cor

Són inevitables tots els passos cap a la fragmentació intraespanyola, i intracatalana, que s'auguren per a la convocatòria electoral del 27 de setembre llançada per Artur Mas? Resulta obvi que els ciutadans catalans hagin de votar aquell dia, i votin, a favor de la secessió? I que la resposta única sigui, sense matís possible, la posada en quarantena de l'autonomia de la Generalitat i, per tant, una monumental crisi d'Estat, de l'Estat autonòmic tal com el coneixem des de 1978?

Evidentment, no, encara que les forces centrífugues, agafades als dos pols extrems per la secessió i l'uniformisme central, ho puguin pretendre. És cert que el camí recorregut cap al desastre ja és llarg, i que resulta difícil canviar la lògica de l'enfrontament per una dinàmica de diàleg, negociació i pacte.

És difícil; però és el més aconsellable, el més convenient i el més rendible. Sobretot perquè les relacions dels catalans amb la resta dels espanyols, o si es vol, la de Catalunya amb el conjunt d'Espanya (i al revés), no han estat mai producte d'un mer càlcul d'interès, ja fos fiscal, comercial, estratègic o militar. Han estat generades, de vegades amb tensions, enfrontaments i fins i tot episodis violents, per la convicció general que no es tractava de conjuminar una construcció de summa zero, sinó una operació guanyadora per a tots: en la qual tots guanyin, i guanyant es multipliquin.

Així doncs, el dèficit fiscal de Catalunya, o la seva contrapartida, el superàvit comercial; la seva riquesa lingüística, i la seva necessitat de grandària i complementarietat; el seu caràcter d'avantguarda industrial i tecnològica, i la seva urgència de mercat i acompanyament, constitueixen les cares de la mateixa moneda. Espanya mai va ser rellevant tenint Catalunya de rèmora. Catalunya no ha estat mai plena sense una Espanya democràtica i còmplice. Per això es diu amb encert que Espanya és, més que un Estat, una nació de nacions. I que el millor encaix de Catalunya és en una Espanya que l'assumeixi com és: completa i no partida exactament per la meitat, com alguns dels seus falsos patriotes la volen.

En aquesta hora en què s'estenen els curtterminismes tàctics, el preelectoralisme ranci i les falses veritats absolutes, convindria parar un instant el rellotge que condueix a uns i a uns altres (o sigui, a tots) cap al precipici. Parar el rellotge per posar per sobre dels números, les competències i els desacords de la vida oficial, els afectes, les vinculacions i les voluntats familiars, amicals, econòmiques, culturals, socials, ciutadanes.

Però tot això ha de trobar camp concret d'aplicació, superant el mer recurs (inexcusable, però insuficient) del respecte de la llei. És urgent una gran operació de reconeixement de la Catalunya plural i de la seva singularitat nacional, lingüística i cultural per l'Espanya plural. És urgent l'ampliació a tots els partits (i al Govern) de la convicció que és necessària una reforma constitucional en un sentit incloent, de perfil federal, per contribuir a dissipar la desafecció. És urgent que, abans que votin, tots els catalans sàpiguen que estan al cor de tots els espanyols. I que votin després en la màxima llibertat. Sàviament.