Un altre fracàs d’Europa
La immigració s'ha convertit en l'àmbit més divisiu de la política comunitària i ha posat al descobert les seves enormes mancances
Per segona vegada en un mes han fracassat els intents de la UE per manejar la crisi de l'emigració. Al juny, els líders comunitaris rebutjaven fer obligatori el repartiment dels sol·licitants d'asil expulsats per la guerra i l'opressió al nord d'Àfrica i Pròxim Orient. Ara, els ministres de l'Interior han estat incapaços de repartir-se la quota voluntària de 40.000 refugiats que esperen a Itàlia i Grècia (una fracció dels 600.000 que demanen asil cada any) procedents de Síria, Eritrea i l'Iraq. Només 35.000 seran recol·locats a partir de l'octubre, i Espanya n'acollirà 1.300, en lloc dels més de 4.000 inicialment assignats per Brussel·les.
La pressió d'Alemanya i França no ha vençut la resistència de nombrosos socis reticents a aquest esforç de solidaritat. La immigració s'ha convertit en l'àmbit més divisiu de la política comunitària i ha posat al descobert les enormes mancances i la incoherència del sistema europeu per bregar amb el fenomen. Que els governs nacionals hagin tornat a tirar per terra els plans de la Comissió per alleujar la situació d'Itàlia i Grècia mostra fins a quin punt són inexistents les perspectives d'europeïtzar la política migratòria. Des de l'extrem no a l'acolliment formulat per Àustria i Hongria, fins a les reticències dels països bàltics i de l'Est, tots han trobat arguments, econòmics en bona part, per eludir el compromís. També Espanya, on, a diferència d'altres membres de la UE, ni la qüestió migratòria ni la crisi dels refugiats formen part de la batalla electoral.
La mesquinesa europea llança un missatge demolidor a la resta del món. És cert que l'escala de la immigració a què fa front la UE té enormes proporcions, a to amb les causes que la impulsen als països veïns. Però més enllà dels crebants imposats a la cultura del benestar per la crisi econòmica, més enllà del gir en la política d'acolliment impulsat per partits populistes o xenòfobs presents en alguns dels seus governs, Europa havia fet de la seva solidaritat i tolerància en l'asil de perseguits un dels seus estendards.
