Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tres reptes i dos dilemes

Només tenim cinc anys per recuperar alguns dels principis socioeconòmics del model exitós dels anys seixanta a vuitanta i adaptar-los

Em preguntaven fa uns mesos, en una reunió a Brussel·les, quins creia jo que eren els problemes més importants que teníem els països d'Europa per als pròxims anys. Sense seguretat de tenir raó, vaig respondre que havíem de fer front a quatre reptes: l'amenaça del terrorisme gihadista; la recuperació urgent de la competitivitat i l'equitat de les nostres economies; els problemes generats pel nostre desfasat model energètic, i els derivats de l'envelliment de les nostres poblacions. Sobre aquests temes, i d'altres, s'estan publicant aquests anys una gran quantitat d'estudis, informes (i fins i tot encícliques!); però no sembla que s'estiguin prenent, als organismes adequats, les mesures oportunes. No em sento en condicions de parlar del primer. Aclareixo una mica més els altres tres, i em pregunto quins són els instruments adequats per respondre-hi.

1. Competitivitat i equitat. Les economies europees han perdut competitivitat en els últims trenta anys i, encara que continuïn generant beneficis, produeixen menys valor real. Les causes estan en la desindustrialització, la falta de creixement de la productivitat, la disminució de la capacitat innovadora i el creixement de l'activitat financera i especulativa. Tot això ha provocat una creixent apropiació de rendes per part dels propietaris del capital, que ha generat importants augments de desigualtats no compensats per un sistema fiscal cada vegada més regressiu. La desigualtat i la polarització perjudiquen la productivitat, en disminuir l'estoc de capital humà i la cohesió social.

La desigualtat i la polarització perjudiquen la productivitat, ja que disminueix l'estoc de capital humà i la cohesió social

El model dels anys noranta ens ha portat a la crisi…Tenim no més de cinc anys per recuperar alguns dels principis socioeconòmics del model exitós dels anys seixanta a vuitanta i adaptar-los a les realitats geopolítiques i tecnològiques entre el 2015 i el 2020.

2. Energia i canvi climàtic. L'energia és l'input absolutament imprescindible per a la vida i per al benestar. Uns 800 milions de persones (a Europa i als EUA) hem estat gaudint, durant dos segles, d'una herència energètica en forma de carbó, petroli o gas. Cada vegada som més conscients de tres novetats: ja no som 800, sinó 3 o 4.000 milions els que volem participar en el repartiment; estem començant a veure propers els límits de l'herència; i a més el resultat de cremar aquests productes genera tant CO2 que està canviant el clima del planeta. Per tot això, tenim no més de 20 anys per davant per abordar un segon repte.

Es tracta de canviar el model energètic. Hi ha models alternatius possibles, disponibles i molt millors. El nou model hauria d'estar basat en quatre principis: 1. Utilitzar directament l'energia del sol i del vent, inesgotable, gratuïta i neta. 2. Generar energia de manera distribuïda i més propera al consum. 3. Molta més eficiència en la seva transformació i en el seu ús. 4. Estalviar, evitant el balafiament.

3. Demografia i envelliment. La baixa natalitat i l'allargament de la vida estan provocant un canvi demogràfic important. Es pot actuar positivament sobre el primer fenomen, o compensar-lo amb la immigració; però no seria lògic actuar sobre el segon… L'adaptació a aquesta nova situació suposa afrontar un tercer repte: modificar l'actual sistema de finançament per repartiment de les pensions públiques, ja que ha canviat la proporció entre actius (que cotitzen) i passius (que reben); i prendre mesures per evitar un creixement excessiu de la despesa sanitària provocada per l'encariment i la cronificació dels tractaments. No sé si ens queda temps…

4. Dilemes. Quins són els millors instruments polítics que necessitem per afrontar aquests grans reptes? Viurem uns anys excitats per dos dilemes, en dos vessants: una Europa integrada de tipus federal, o alguns passos cap enrere amb devolució de competències als estats? Una Catalunya independitzada d'Espanya, o una solució federal que reconegui la identitat nacional catalana?

Fa anys que discutim sobre diverses fórmules d'organització territorial, tant a Catalunya com en altres parts de Europa, però no he vist que aquestes discussions se centrin prou en els problemes que cal resoldre, sinó més aviat en apriorismes de vegades poc racionals, tant en un sentit com en l'altre.

Joan Majó és enginyer i exministre