Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Escut progressista per a Mas

Convergència ha aconseguit que ERC substitueixi Unió després de l'esclat

de la coalició i la confessió de Jordi Pujol

Artur Mas i el seu partit, Convergència Democràtica, han trobat finalment, després d'unes quantes anades i vingudes, l'escut que necessitaven per acudir a unes eleccions al Parlament amb una mitjanament creïble expectativa d'aconseguir la majoria. Tres aguerrits polítics progressistes han assumit el paper de flamants cuirassers perquè el president neoliberal pugui aspirar un altre cop a renovar mandat (i ja en van tres en cinc anys) sense haver d'afrontar el desgast per la seva acció de govern, el descrèdit polític provocat per la confessió de Jordi Pujol de fa un any i la voladura recent de CiU.

Dos dels tres nous protectors de Mas procedeixen d'Iniciativa Verds (Raül Romeva i Muriel Casals) i un d'Esquerra Republicana (Carme Forcadell). Ha estat una sorpresa, sobretot perquè ningú s'enganya sobre la funció per la qual se'ls demana: desviar el debat electoral cap al camp escollit per Convergència. Que és el mateix de sempre, el de la necessària i urgent salvació nacional de Catalunya, presentada aquesta vegada en forma de proposta de creació d'un Estat sobirà. És un èxit de Mas i de Convergència aconseguir que tres polítics d'esquerres surtin a auxiliar-lo just en el delicat moment en què la federació de CiU es desfà, quan l'electorat dóna proves inequívoques que desitja castigar els governants que han afrontat la crisi incrementant les desigualtats socioeconòmiques i quan encara està mullada la tinta amb què es va escriure la confessió d'evasió fiscal de Pujol.

Mas ha aconseguit protegir-se, a més, substituint els seus clàssics aliats democristians de la Unió Democràtica de Josep Antoni Duran Lleida, pels independentistes de l'Esquerra Republicana d'Oriol Junqueras. Sorprèn també la relativa facilitat amb què Junqueras ha acceptat el seu paper de secundari. Convergència va mantenir a ratlla Unió durant dècades mitjançant la proporció de 75% / 25% en la distribució de càrrecs i responsabilitats en la coalició de tots dos partits i és difícil entendre per quina raó ha acceptat ERC una proporció 60% / 40% favorable a una més que afeblida Convergència. El partit que acaba de perdre l'Ajuntament de Barcelona i segons els sondejos s'encaminava, si anés en solitari, a una probable etapa de declivi electoral, ha aconseguit forjar una altra coalició i, dins d'aquesta, aconseguir la primacia.

El Govern de Mariano Rajoy disposa d'un marge amplíssim per fer front a una sedició a Catalunya

L'objectiu declarat per la candidatura independentista és aconseguir una majoria al Parlament català que li permeti proclamar la independència d'un Estat català en menys de dos anys. L'antecedent més proper d'alguna cosa semblant és la declaració sobre el dret a la sobirania aprovat pel Parlament català el 2013. No va servir de res. Ho va anul·lar el Tribunal Constitucional i es va acabar. No hi ha cap indici que des de llavors hagi canviat la relació de forces de l'independentisme català a Espanya, on el Govern de Mariano Rajoy disposa d'un marge amplíssim per fer front a una sedició a Catalunya. Ni a la Unió Europea, on no se sent ni una veu de pes polític mitjà en suport de l'independentisme català.

Però és que tampoc hi ha indicis que hagi canviat la relació de forces a Catalunya. La unió de dos partits independentistes com són Convergència i Esquerra, i el suport del moviment afí organitzat per Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana pot millorar una mica les seves expectatives electorals, però difícilment ampliarà el seu perímetre social. La nova coalició del centre esquerra independentista intenta ja configurar aquesta batalla electoral com la gran i última oportunitat, en un esforç per reduir el debat a una disjuntiva a favor o en contra de Catalunya. Però és il·lusori pensar que aquest plantejament pugui convèncer algú més que els ja convençuts. Per contra, és perfectament versemblant que es produeixi també l'efecte contrari. El d'ampliar el nombre dels que pensen que estem davant una nova i tan sols repintada versió del mateix de sempre: l'esquer de la salvació nacional com a tapadora de polítiques indefensables, esgotades quan no fracassades i, en aquest cas, a més, la crisi del nacionalisme pujolista que ha dirigit la Generalitat durant 28 dels últims 35 anys, dirigits des del 2010 per un president el balanç del qual és un escandalós augment de les desigualtats econòmiques i socials. Mas és el mateix polític neoliberal, per molt que s'amagui com a número quatre en una llista electoral. I Convergència és la mateixa, per molt que es desfaci d'Unió i s'abraci a Esquerra.