Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El turista al museu

L'afluència de visitants a Barcelona no ha de condicionar la ciutat fins al punt que l'oferta cultural es desconnecti del context local i s'allunyi dels debats de fons

Tres de quatre visitants dels museus de Barcelona provenen de l'estranger, mentre que només un de cada deu és resident a la ciutat. Així de contundents són les xifres d'una enquesta recent que va passar bastant desapercebuda, tot i que revela uns resultats que estan directament relacionats amb debats molt candents a la ciutat.

L'enquesta podria confirmar que el turisme a Barcelona és excessiu i que la seva gestió en règim de monocultiu també ha acabat envaint els seus equipaments culturals. Amb una perspectiva més optimista, també es podria pensar que Barcelona és capaç d'atreure un turisme sensible a la cultura i respectuós amb el seu context històric i patrimonial. Els turistes serien benvinguts i ajudarien a garantir la supervivència dels museus en moments difícils.

Una altra lectura podria apuntar a una desafecció creixent dels residents locals respecte als seus equipaments culturals i, en aquest cas, la discussió s'inscriuria en el debat sobre la crisi de representació que també afecta els museus i en la tensió –no necessàriament contradictòria entre la vida cultural dels barris, més arrelada i basada en l'autogestió, i la que proposen les institucions centrals.

Finalment, més que en la demanda, es podria posar l'accent en l'oferta. En aquest cas, o bé els museus de Barcelona estarien dirigits de manera prioritària als turistes, cosa que confirmaria la impressió més general que la ciutat s'ha lliurat de manera acrítica a aquesta indústria; o bé l'oferta cultural de Barcelona no seria prou atractiva per als residents locals.

Les dades del turisme són conegudes. Els 16 milions de pernoctacions anuals, unes xifres oficials que no inclouen apartaments turístics ni compartits, multipliquen per deu la població de la ciutat. No és estrany que aquestes xifres tan rotundes tinguin el seu impacte en l'ecosistema cultural barceloní. Seria, doncs, més convenient revisar l'oferta cultural tenint en compte el fenomen turístic perquè, com en tants sectors, el problema no és el turisme en si sinó la manera com la ciutat s'organitza al seu voltant.

Aquí seria important no caure en els debats plens de tòpics que periòdicament apareixen a la ciutat. Els més habituals són les crisis recurrents que s'obstinen a comparar l'oferta cultural de Barcelona amb la de Madrid, sense tenir en compte la diferència de recursos dels grans museus ni analitzar el panorama cultural des d'una perspectiva més àmplia i plural, limitant qualsevol discussió a la simple competència entre ciutats. Que el sector cultural estigui tocat no vol dir que estiguem davant un desert cultural, com criticava un manifest recent o, si no, que ho preguntin als espectadors de teatre, un sector que tot i que treballa en condicions alarmants ens continua regalant any rere any propostes de primer nivell internacional.

El risc, una vegada més, no és el turisme, sinó que el fenomen condicioni la ciutat fins al punt que l'oferta cultural es desconnecti progressivament del context local i s'allunyi dels debats culturals de fons per orientar-se de manera exclusiva al turisme.

És per això que cal recuperar les inversions als grans museus de la ciutat perquè puguin treballar en condicions i oferir exposicions de primer nivell que, sorgides de Barcelona, dialoguin amb el món. En aquest sentit, i més en temps de crisi, és lícit qüestionar iniciatives que semblen destinades exclusivament als turistes com la subseu de l'Hermitage i el projecte de museu de Woody Allen.

També sembla interessant recuperar la idea d'una Barcelona feta a si mateixa, en què la seva llarga història de capital sense Estat l'ha allunyat dels grans palaus culturals vinculats a la monarquia i al poder per ser una ciutat amb una societat civil forta, que té una oferta cultural d'escales i ambicions variables que, juntes, configuren una ciutat culturalment rica, dinàmica i sorprenent. També des de les administracions públiques es pot incentivar aquest clima de creativitat des de la llibertat.

Xavier Antich assenyalava fa poc la contradicció d'una ciutat que explota intensivament el llegat de Gaudí mentre silencia el passat industrial que el va engendrar. La cultura és un espai excepcional des del qual resistir la dependència del turisme. Per fer-ho, hem de qüestionar col·lectivament quina Barcelona ensenyem i abandonar el lament i la nostàlgia per treballar a favor d'una potència cultural que ens representi i de la qual puguem sentir-nos orgullosos.

Judit Carrera és politòloga