Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA

El diumenge és més llarg amb merengue

Juan Luis Guerra es va imposar a un mal so i va posar el Sant Jordi a punt de nata

Juan Luis Guerra també va actuar a Madrid divendres.
Juan Luis Guerra també va actuar a Madrid divendres. EFE

Hi ha poques coses més inútils que una cadira en un concert de Juan Luis Guerra. Els que ahir a la nit en tenien, les van abandonar pels volts de les 21.35. Les cadires van haver d'afrontar la solitud escoltant el concert del dominicà, que incitava a ballar al ritme del merengue. Van romandre així, abandonades i oblidades, durant gairebé dues hores, el temps que va durar l'actuació, i si alguna, il·lusa, pensava que alguns dels assistents s'hi asseuria i se'n recordaria durant els trams de concert regats amb bachates –peces que insten més a arrambar-se que a moure els malucs– aviat va poder comprovar que bona part del públic no s'asseia ni en aquests moments. Sí, al final i abans d'abandonar el recinte, pot ser que algú s'hi assegués per recuperar l'alè, però la nit ja havia tingut un protagonista i el joc de cames s'havia imposat als seients.

Poc després de sortir a escena, Juan Luis Guerra va repassar les nacionalitats dels presents, i amb tanta sang llatina disposada a celebrar la seva presència a Barcelona, el ball va ser qüestió d'identitat. I això que durant bona part de l'actuació el so va ser simplement estrepitós, confús i empastat, un guirigall que impedia gaudir d'una banda tan nombrosa amb una secció de metalls ben àmplia i amb una presència notable de la percussió, tal com manen els cànons. En la mateixa línia, l'escenari, senzill i auster, amb pocs elements escenogràfics i una imaginació escassa pel que fa a les projeccions, obligava a centrar l'atenció en la música i, per tant, a ballar, l'única opció raonable quan el merengue, amb més beats per minut que una peça de techno, es desenfrena amb el bombo colpejant ara sí i ara també a tota velocitat. I ja no diguem si la cançó és coneguda, com va passar, per exemple, amb "La bilirrubina", queia del cel un somriure que encaixava amb els desaforats balls de la multitud. Una alegria, una estampa impagable. Dotze mil persones passant-s'ho bé.

Ho van fer amb un repertori que va despatxar ràpid “Ojalá que llueva café”, interpretada en tercer lloc, i que va representar força bé el seu últim treball, sis de les seves deu cançons van sonar al concert. L'èxtasi va arribar amb “El costo de la vida”, i hauria pogut créixer si “La gallera” no s'hagués despatxat com a fragment dels solos de percussió. Tot i així, va culminar amb “Visa para un sueño”, “El Niágara en bicicleta” i el toc de salsa amb “De Moca a París” per revitalitzar uns ànims que semblaven impropis d'un diumenge a la nit, en l'instant en què el dilluns ja treu el cap amenaçant. “A pedir su mano”, una popurri de bachates i “Las avispas” van conjurar aquesta amenaça. Ja gairebé era dilluns, però la imatge d'un Juan Luis Guerra que ha tornat després de set anys absent als escenaris barcelonins, i de nou congraciat amb l'èxit van obrar el miracle. El diumenge va durar més amb merengue.