Selecciona Edició
Connecta’t

Deures de català per a l’esquerra emergent

Les plataformes de confluència no han articulat un discurs propi al voltant de la llengua

Gemma Ubasart, rodejada de dirigents d'ICV i EUiA.
Gemma Ubasart, rodejada de dirigents d'ICV i EUiA. EFE

L'impacte del discurs de la candidata a la Generalitat Valenciana per Ciutadans, Carolina Punset, en l'opinió pública ha estat sensacional. Poques vegades una intervenció en un debat d'investidura autonòmica havia donat tant de suc, i el millor de tot és que és només el començament. Hem d'agrair que el partit d'Albert Rivera hagi fet una proclamació formal del menysteniment que li provoca el valencià, llengua "entranyable" que no serveix per trobar feina: així com ignorem quines circumstàncies van portar l'alcaldessa Rita Barberà a enriure's del valencià amb el seu "caloret" en un arravatament de desinhibició festiva, Carolina Punset duia el seu discurs ben escrit, del tot estructurat, desgranat en una lectura intensa i amb uns principis ferms que (i això és conjectura meva) deurien haver estat consultats i/o comunicats a la monocúpula del partit. Perdoneu-me l'autocita, però tot plegat sembla donar resposta als interrogants de l'últim paràgraf d'un altre article d'aquesta secció, Ciutadans i la llengua catalana. Ara ja sabem de quin peu calcen.

L'avantatge de tenir un bàndol enrocat és que deixes el tauler de joc lliure perquè l'altre prengui la iniciativa. És doncs una sort que tot el camp de la defensa de la llengua al País Valencià, les Balears i la Franja hagi quedat per a les esquerres, ja que tampoc hauríem d'esperar que el PP fes un cop de timó en aquest sentit. L'inconvenient, però, és que, a banda dels discursos coneguts del PSOE, l'esquerra alternativa, tant la de confluència de plataformes vàries com l'estrictament podemista, sembla completament desorientada sobre la qüestió. Més enllà dels tòpics estimables de "respectar la diversitat", els missatges llançats per aquesta esquerra sobre la llengua són, en el millor dels casos, nebulosos. Com quan no saps què dir i et remous inquiet a la cadira.

La incomoditat d'aquests moviments amb la reivindicació sobre la llengua prové de la patrimonialització que n'ha fet el relat nacionalista per identificar-la amb el propi concepte de poble, seguint la veta oberta per Enric Prat de la Riba a La nacionalitat catalana: "La llengua d'un poble és, per dir-ho així, l'ànima mateixa d'aquest poble, feta visible i tangible". Llengua i poble com una sola cosa. Així, i de manera inevitable, la defensa del català en els àmbits competencials i en l'ús social comporta sempre un pronunciament inequívoc sobre el país, en una equivalència que avui dia suposa un llast per a una conjunció d'afinitats dels diversos territoris de parla catalana que no representi l'aspiració d'una identitat unitària. La dreta espanyola es mou amb habilitat en aquesta identificació entre llengua i poble, perquè és la via més ràpida per negar la unitat de la llengua. L'esquerra, en canvi, necessita treure's del damunt aquesta llosa, perquè cada cop que es pronunciï a favor de la unitat de la llengua serà titllada de pancatalanista.

El camí perquè l'esquerra emergent articuli un relat propi al voltant de la llengua passa per situar la llengua de cadascú en el moll de la pròpia identitat individual (no dic col·lectiva, que també per a qui ho vulgui), al costat dels trets definidors que ens caracteritzen com a éssers humans i pels quals tenim reconeguts una sèrie de drets fonamentals: el sexe, el lloc d'origen, el color de pell, les creences religioses, l'orientació sexual... i la llengua que parlem, la defensa de la qual no pot anar dissociada de la lluita fèrria, infatigable, contra el fatídic concepte de llengua comuna (emprat, no podia ser d'altra manera, per Carolina Punset en una rèplica a les crítiques rebudes), formalment massa semblant, massa emparentat a conceptes supremacistes com raça comuna o pàtria comuna. L'esquerra ha d'assumir com a pròpia la defensa de la diversitat lingüística en ella mateixa, perquè sí, i traslladar-la a l'eix de valors del seu discurs, com fa amb la diversitat racial, d'orientació sexual o religiosa.

No és creïble un ordenament jurídic en el qual un practicant de l'islamisme tingués drets diferents en funció de la comunitat autònoma que trepitgés, cosa que sí que passa amb l'ús de les anomenades llengües cooficials, i singularment amb el català, esquarterat en quatre autonomies. Cal que l'esquerra faci seva la lluita per la igualtat de drets per als parlants d'una mateixa llengua, sense que això comporti, necessàriament, reivindicar una mateixa identitat col·lectiva. Perquè, en podem estar segurs sense remoure'ns a la cadira, es tracta de la mateixa llengua.