Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El relat nacional

Santa Mònica és un lloc secret: hi passen coses interessants però no per als turistes i al capdavall resulta que hi entra poca gent

Escolto a l'Arts Santa Mònica l’explicació d’un nou projecte. Santa Mònica és un lloc secret: hi passen coses interessants però no per als turistes i al capdavall resulta que hi entra poca gent. Les paradoxes de la Rambla: no volem cedir-la tan fàcilment però com que ens molesta aquesta presència continuada de xancleta i selfie, ens hi girem d’esquena. Deia Ramon Parramon, comissari de Translocacions, que el Raval és un focus de creació perquè és un focus d’inestabilitat, de situacions en trànsit. Al final l’art, tingui el llenguatge que tingui, mira d’explicar la fragilitat humana. Vaig pujar a veure l’exposició i em vaig quedar fascinada davant d'una obra: un centenar de fotos en blanc i negre, petites, amb escenes de “manis” en què totes les pancartes –totes les paraules—estan barrades amb un traç negre que impedeix llegir-hi res. La imatge del silenci.

Em deia una noia: és que estem en un moment interessant. Tots els moments ho han estat per aquells que els van viure, penso. El que ha canviat és la manera d’expressar el desconcert. O l’afirmació. I per això tenim els museus, que es del que vull parlar. Quedo amb Pepe Serra, director del Mnac, i el primer que em diu és que no té sentit que els museus d’art competeixin entre si per les mateixes firmes –a veure qui la té més grossa--, que els museus són constructors de relat. “Un museu és un diàleg”, insisteix. Un museu nacional és una proposta de relat nacional. Les preguntes que fa Santa Mònica sobre els conflictes del Raval són, ben cribades, el museu de demà. Però resulta que no tenim una relació natural amb el Mnac: el que se sent al voltant és que, deixant a part el romànic, excepcional, la col·lecció és “fluixeta”. En relació a què?

Pepe Serra ha anat a rebuscar en la reserva del Mnac i ha construït un relat extraordinari sobre “les ambicions, els desitjos i les frustracions” d’una classe dirigent i els artistes que s’hi confrontaven o que hi coquetejaven. És molt interessant la relació entre artista i mercat, artista i client, artista i poder. El Mnac mostra l’evolució d’aquests paràmetres, barrejant llenguatges, nivells, gèneres i peces concretes: les obres estan seleccionades pel que expliquen, no pas pel que valen. Però precisament perquè són coherents amb la societat que les genera, són una gran expressió de talent. Amb un final abrupte: després de Dau al Set, surrealisme de postguerra, esglai davant del Mal (polític), continuïtat malgrat la derrota, s’obre una porta i som al carrer. La continuació està ara mateix ocupant les sales d’exposicions temporals. És un contrasentit. Aquí manca espai.

El Mnac mateix és un bon relat del país: des de l’edifici fora d’època ja el 1929 –estàvem en dictadura—fins a la restauració eterna de l’arquitecta de prestigi que no entén l’encàrrec. La cal·ligrafia estrident de Gae Aulenti és per tot arreu, com soroll de fons. I sobre les taules pertinents, el projecte d’expandir el Mnac cap als dos pavellons que la Fira ha cedit. Però les institucions no s’asseuen juntes, de moment. Hem passat de la desmesura d’un projecte excessiu –la gran Esplanada dels Museus—a la sonora indiferència actual de l’Ajuntament per la cultura. O tot o res. Això també sembla un relat nacional.

Les ciutats competeixen en cultura, en relats: un lloc al món. La cultura de base, que ara ocupa tot el discurs municipal, és un formiguer suggeridor però el museu és indispensable perquè és el contrari d’allò efímer: pura memòria popular. Els museus són cars, són aparatosos, però compten les visites per centenars de milers (800.000 a l’any, el Mnac). Els museus catalans viuen de pressupostos exigus, l’Estat ha retallat sense pietat, avui hi ha més imaginació que recursos tangibles. I tanmateix són la nostra història. El conflicte actual del Raval és el mateix que va pintar Nonell, mentre els senyorassos s’asseien en aquest mobiliari fascinant de Jujol: un món potent, impertinent, que caminava ineluctable cap a la guerra. A Santa Mònica, Pau Dardanyà introdueix la imatge d’una prostituta negra i impecable en un quadre de Botticelli. Art i conflicte. Això és el museu, i per això el Mnac està viu. És la resposta a les preguntes que avui continuen vigents. Si s’entén això, s’entén que és el moment de començar a fer-li cas.