Selecciona Edició
Connecta’t

El dia que Mendieta va tocar la seva cançó amb Los Planetas

L'exfutbolista puja a l'escenari del FIB per tocar la guitarra a 'Un buen día'

Blur imposa l'autoritat d'un repertori ple de hits

Mendieta, durant 'Un buen día'.
Mendieta, durant 'Un buen día'.

Ahir a la nit es va constatar que el públic espanyol aquest any ha guanyat terreny al britànic, després d'uns anys de deserció progressiva. En cap concert es va veure millor que al de Los Planetas, la banda més emblemàtica d'entre totes les sorgides als 90 en aquest país, estretament lligada al festival des de la seva primera edició. El seu dens magma de guitarres embullades i pessic meridional segurament soni estranyament monolític a oïdes de qualsevol estranger, però si es tractava de vindicar la vivacitat d'un discurs intransferible que encara no ha dit la seva última paraula, caldrà convenir que el concert que van fer va competir (a la seva manera, amb les seves armes, a la seva escala) amb el de Blur. Són els 90, sí, però també són moltes més coses que el punt nostàlgic.

Perquè commou el mestratge amb el qual barregen el rock inflamat pels pals del flamenc (Alegrías del incendio, Ya no me asomo a la reja) amb els seus antics esclats pop (Rey Sombra, Segundo Premio o Un buen día, amb aparició estel·lar de Gaizka Mendieta –protagonista de la lletra– rascant les cordes d'una guitarra). Santos que yo te pinte podria ben bé ser la frontissa, encara que tampoc fan falta gaires encadenaments perquè aquestes dues pulsions pràcticament es fonen en una, sense traumes. La guspira eterna de De Viaje va coronar un concert rocós i solvent, despatxat amb l'entrega que l'ocasió requeria. I en el qual la perícia de Florent per dissenyar aquells atofats tapissos de guitarres lisèrgiques va brillar amb llum pròpia. No està de més recalcar-ho, perquè no és freqüent.

Fantàstics Blur

Poden haver sobrevolat conjuntures, haver picat d'aquest o d'aquell gènere i fins i tot haver navegat a la deriva en alguna ocasió al llarg de 25 anys. Però al final són les cançons les que s'imposen. Les que de debò transcendeixen. Les que donen l'alçada real d'una banda que col·leccionava llibres d'estil als anys 90 com qui canvia de jaqueta, fins que amb el temps ha acabat per ser ella mateixa la que adquireix obres de clàssic en vida. I la veritat és que si alguna cosa no els falta a Blur són cançons. Per donar i per vendre. I no en van deixar massa de les indispensables al pap. Les noves (Lonesome Street, Thought I Was a Spaceman), fruit del molt estimable The Magic Whip –que justifica la seva actual escenografia– no desentonen. Però és la renovada frescor amb la qual encara defensen el seu reguitzell de clàssics la que els imprimeix vigència. Damon Albarn i Graham Coxon van fer broma amb Tender, i aquesta va ser una de les estampes que certifiquen que mai és tard per avivar el foc allà on va haver-hi brasa, encara que visquem temps en els quals les reunificacions extemporànies estiguin a l'ordre del dia i rares vegades responguin a la química. El segon va tornar a lluir galons amb la seva guitarra i doblegant la veu del primer.

Els anys tampoc passen debades, i si escau l'experiència els ha aportat el suficient quall com per no arruïnar capritxosament les propietats del seu temari. Ja no es permeten ratllades. El ball de la lisèrgica There's No Other Way o la discotequera Girls & Boys, la granissada pixie de Song 2, l'orgullós costumisme de Parklife (amb convidada espanyola d'entre el públic a escena), el frenesí de Trouble in the Message Centre, la mandrosa sinuositat de Beetlebum o Out of Time, la cançó melòdica que destil·len To The End o The Universal ...tot un vademècum amb el qual glossar l'evolució del pop britànic en vinyetes, condensat en hora i mitja. Encara ufanós i viu, amb raó remès a ser arxivat al registre de les inanimades peces de museu. Va ser la millor de les tres actuacions que han ofert a Benicàssim, és clar. Una delícia.

Damon Albarn durant la seva actuació.
Damon Albarn durant la seva actuació. Redferns

Sorpreses

La sorpresa del dia –el més concorregut fins ara del cap de setmana– l'havia donat el nord-americà Curtis Harding amb l'estupenda ració de soul rock que va servir a l'escenari Red Bull Bus Tour, el de l'autobús. Tota una lliçó de versatilitat i classe, versió d'Ain't No Sunshine (Bill Withers) inclosa. La seva va ser d'aquelles actuacions que contrasten amb l'absoluta irrellevància amb la qual es desenvolupen altres sets a l'escenari gran, com el dels vulgars Reverend & The Makers, acollit –no obstant això– amb cert entusiasme.

Aquest mateix escenari s'havia tret la mandra abans amb el manat d'irresistibles melodies dels mallorquins Beach Beach, orgullosament deutors dels pròcers dels 80 (la fornada C-86, Aztec Camera). I gairebé se solapaba amb el dels catalans Opatov, que van esgrimir una concepció del garatge rock gens monocromàtica (la trompeta), que també caldria imputar en el nodrit apartat de bandes estatals emergents que desfilen per aquí i el nom de les quals convé apuntar. Amb els estimulants mantres dels valencians Siesta!, una mica tocats per una aturada tècnica que per a la seva proposta –basada en el poder de suggestió d'uns desenvolupaments que remeten al kraut rock i a la psicodèlia sense peatges obvis– és com un coitus interruptus. Encara que en aquest capítol, el dels músics emergents, els qui treuen el cap molt per davant de la resta són els madrilenys Hinds, gràcies al nínxol que s'han llaurat en alguns mitjans forans. Ho justifiquen? Ahir no van tenir una mala tarda: la controvèrsia sobre les seves més o menys habilitats i el joiós rum-rum sobre el seu candor juvenil bé poden quedar soterrats sota aquelles cançons carnoses que ressonen al lo fi nord-americà dels anys 90, i a les seves mans es torna fresc, espontani i vivificant. Suficient.

A la tarda-nit d'avui diumenge el FIB afronta el seu últim tram amb Portishead i Public Enemy que atreuen gairebé totes les mirades. Així que encara queda festival.

MÉS INFORMACIÓ