Selecciona Edició
Connecta’t

El dia de la marmota

Entre tots els candidats elegibles del Barça, el soci ha triat l'únic imputat en una causa penal

Bartomeu s'abraça a un dels membres del seu equip. Ampliar foto
Bartomeu s'abraça a un dels membres del seu equip.

Entre tots els candidats elegibles del Barça, el soci ha triat l'únic imputat en una causa penal. En aquest sentit, al Barça ha guanyat, és a dir, ha votat, un sector de l'electorat peninsular determinant, una escola de pensament sobre el sentit tràgic de la vida que adquireix la forma de PP valencià o madrileny, de PSOE andalús, de CDC/CiU o com s'anomeni en breu per esquivar l'FBI als aeroports. Si el Barça és un indici del que vota Catalunya, fan venir ganes de demanar asil polític a Corea del Nord. Afortunadament, el soci no és del tot extrapolable, i tendeix a ser encara més senil, crèdul i friqui que l'electorat mitjà.

El Barça democràtic, construït per aquell soci que va votar Núñez, i interromput breument per Laporta, fins que Laporta va deixar d'interrompre res, segueix sent fidel a si mateix. Una institució que vota el poder a canvi de molt poc. Aquest poc —res; discursos aficionats que fan riure els candidats, cura de les penyes, la promesa eterna que no es vendrà aquest patrimoni que periòdicament es va venent, i que tal vegada ja no pinta res a les arques del club—, és el que apareix en unes campanyes, primer, i en una gestió, després, en la qual no es parla del que és el Barça, aquesta activitat extraesportiva. El Barça, en fi, és una empresa incompresible, amb uns beneficis incomprensibles, que només semblen comprendre persones al límit del que és legal, o diversos metres més enllà d'aquesta línia.

Sandro Rosell, en certa manera el que ha votat el soci votant el que ha votat, sembla que va fer endinsar uns centímetres el Barça en aquesta lògica paraempresarial estranya, que sembla l'estil d'altres clubs incompresibles, com el Madrid de Florentino, aquell equip que pot perdre-ho tot i, a sobre, facturar el que no està escrit. Recordo que li vaig fer una entrevista a Rosell en les últimes eleccions. Vam parlar de les seves causes pendents amb la justícia brasilera. Les va negar. En comptes de donar més explicacions, va optar per donar-me la seva paraula sota aquesta fórmula: “Et dono la paraula com a exalumne del Costa i Llobera". Al cap de pocs mesos, es va veure que aquesta paraula valia poc. El Costa i Llobera, un col·legi cooperatiu, lligat al catalanisme progressista i a la renovació pedagògica, avui és una escola pública. En els temps de Rosell, per cert, va tenir com a alumnes, a més de Rosell, els germans Pujol, els germans Puig. Persones que, en fi, també coneixen el funcionament d'altres institucions incomprensibles. Al Barça, s'ha tornat a optar per ells.