Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’endemà

Carl Schmitt ja ens va advertir de la pervivència de l'element teològic en la política

Va ser Carl Schmitt el que ens va advertir de la pervivència de l'element teològic en la política, per molt secularitzada que estigui. La nova raó transcendental que guia els governants i exerceix poder normatiu sobre el comportament dels ciutadans respon a l'eufèmic nom dels "mercats". Sota aquesta tutela, tan inefable com qualsevol dels déus passats, el camp del que és possible es restringeix considerablement en les nostres democràcies. En aquesta evolució cap a l'autoritarisme postdemocràtic, les categories tradicionals es transformen amb summa facilitat. La llei s'entenia com a garantia del funcionament democràtic, ara és la barrera que s'aixeca davant de qualsevol pretensió democràtica d'ampliar o fer evolucionar el camp de joc. Fins al punt que torna una expressió que té una sonoritat que, en aquest país, encara posa els pèls de punta: l'imperi de la llei. Cada vegada que algú apel·la a la sobirania popular per promoure reformes que afectin el repartiment del poder, se'ns recorda que tota sobirania ha de ser limitada i sotmesa al control extern d'autoritats encarregades de fer complir la llei. Llàstima que aquest recordatori no s'activi quan els que pretenen actuar com a sobirans són el déu mercat o organitzacions sense cap legitimitat democràtica, com l'FMI, que reparteixen instruccions i imposen deures amb tota impunitat.

Perquè l’escenari canviï realment, a partir d’una participació alta, cal que l’independentisme aconsegueixi una majoria absoluta no només en escons sinó també en vots

Hem viscut el desplegament de les polítiques d'austeritat, en una espècie d'estat d'excepció presidit pel principi antidemocràtic que no hi ha alternativa, sobre la base d'una aliança entre governs i organitzacions contramajoritàries. Ara, entrem en una nova fase del procés sobiranista català i torna el discurs de l'imperi de la llei. Una vegada més, Rajoy es nega a reconèixer l'existència d'un problema polític i a afrontar-lo com a tal, i opta per judicialitzar-lo, traslladant als tribunals responsabilitats que són del Govern, amb la deterioració consegüent de les institucions i del principi de separació de poders. És sorprenent que un president de Govern renunciï a presentar una proposta política per guanyar-se el vot dels catalans. La seva única paraula és l'anatema: “No hi haurà independència”. S'ha de pensar que Espanya no té res a oferir a Catalunya?

La llista única és un èxit d'Artur Mas que s'ha fet amo del laberint i hi ha atrapat Esquerra. El president aconsegueix garantir-se la reelecció; neutralitza els republicans, liquidant qualsevol hipòtesi de Govern ampli d'esquerres; evita que es comptabilitzi el presumible descens electoral de Convergència i que se n'avaluï la gestió de Govern; i fins i tot socialitza la frustració si els resultats no fossin els esperats. El 27-S girarà entorn d'una coalició de Convergència-Esquerra, reforçada amb líders de les organitzacions civils independentistes i amb la guinda de Romeva, que prové de l'esquerra social. La suma d'aquest bloc més la CUP, vot de reserva de certs electors d'esquerres la religió dels quals no els permet votar una llista amb Artur Mas, donarà la mesura de la força electoral de l'independentisme. I l'endemà, es vulgui o no, les eleccions s'analitzaran en clau plebiscitària: si l'independentisme ha guanyat o ha perdut.

De manera que la veritable qüestió política és: què s'entén per victòria de l'independentisme? No em sembla arriscat pronosticar que la llista unitària traurà prou vots per governar, en la mesura que no hi ha majoria alternativa possible. Però a ningú se li escapa que amb això no n'hi hauria prou perquè una declaració d'independència tingués alguna mínima conseqüència efectiva. Perquè l'escenari canviï realment, a partir d'una participació alta, que sembla indubtable per la importància de l'envit, és necessari que l'independentisme aconsegueixi una majoria absoluta no només en escons sinó també en vots. Seria l'expressió d'una realitat impossible de no reconèixer per les institucions espanyoles. I hauria d'obrir un temps de veritable negociació política. Si no és així, si l'independentisme no va més enllà de la majoria justa per governar, em temo que seguirem on som, al pantà, enfangats sense avançar en cap direcció, però amb més fang que mai. Amb el Govern espanyol obstinat a negar-se a reconèixer el problema. I a l'espera del que puguin oferir les eleccions espanyoles.