Selecciona Edició
Connecta’t

Desafiament democràtic

Contra la desestabilització de l'independentisme, polítiques d'Estat

Desafiament democràtic

Els preparatius de Convergència Democràtica de Catalunya i d'Esquerra Republicana per esquivar la Constitució i la legalitat constitueixen un desafiament molt greu a les institucions i al conjunt dels espanyols, i la demostració palmària de la desconfiança dels líders de l'independentisme en una cosa tan important com és la democràcia. I també la seva insensibilitat davant les tensions a què estan sotmetent la societat catalana, a qui prometen una arcàdia feliç sobre la base d'unes quantes falsedats.

El repte ha pujat de to gràcies al número dos de la Generalitat, Francesc Homs, que s'ha permès comparar la legalitat sota la dictadura de Franco amb la democràtica. Li han de semblar irrellevants les convocatòries constants a les urnes en què els catalans, i els altres espanyols, hem votat amb absoluta llibertat. I oblida que d'aquesta legalitat democràtica, l'única que compta, n'emana l'autoritat del Govern català i de les seves institucions.

Resulten intel·lectualment entelats els arguments d'aquests dirigents per justificar el separatisme. Alhora, constitueixen una altra prova evident que l'únic que pretenen és apartar Catalunya d'Espanya per organitzar un país on puguin fer el que vulguin sense cap respecte a la democràcia ni a l'Estat de dret, sota el pretext que crearan una altra democràcia i un altre Estat de dret com els convingui. Que aquests arguments vinguin de polítics que viuen i actuen a Europa resulta xocant.

Aquesta retòrica sosté que els catalans no seran mai “lliures” mentre es vegin obligats a acceptar la legalitat espanyola. També destaca l'amplitud del moviment ciutadà que dóna suport a l'independentisme. De tot això, només és cert que els catalans partidaris de separar-se han augmentat en els últims anys, i en aquesta qüestió hi hauria molt a dir: sobre l'estirada nacionalista i sobre la falta d'interès amb què les autoritats del Govern central han tractat un conflicte tan perillós com aquest per a la democràcia.

Però ni tan sols és veritat que l'independentisme estigui en auge; l'última enquesta de la Generalitat ret compte de la reculada de partidaris de la independència. En vista de la dada, s'entén millor el nou desplegament de gesticulacions: una fugida cap endavant que pretén presentar com a fets consumats “la desconnexió” de “la legalitat espanyola” i la posada en vigor d'una altra de “transitòria” fins que les institucions catalanes es dotin d'una a mida. I tot això el dia en què el rei d'Espanya, Felip VI, rebia Artur Mas en el context de les reunions que està celebrant amb els presidents de les comunitats autònomes.

És urgent que el Govern espanyol expliqui com és que està tan segur que “no hi haurà independència de Catalunya, ni se n'anirà d'Espanya ni d'Europa”, com ha dit el seu president. No n'hi ha prou afirmant-ho per infondre tranquil·litat. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tampoc no va aclarir ahir res, més enllà de l'argument reiterat que es recorrerà al Constitucional tot el que sembli anticonstitucional. Faltaria; però necessitem saber més.

El Govern ha d'explicar com impedirà la independència pretesa i amb quins suports compta per fer-ho. Els atacs de les últimes setmanes de Rajoy al líder del principal partit de l'oposició, Pedro Sánchez, com els menyspreus cap a Ciutadans i Podem, demostren la diferència entre ser home de partit i home d'Estat. En aquesta situació, el que cal fer és elevar-se per sobre de la conjuntura electoral i oposar-se a la desestabilització de Catalunya i del conjunt d'Espanya; no en nom de l'immobilisme, sinó de les reformes que integrin adequadament reivindicacions justes a la Constitució i a la cultura política espanyola.