Selecciona Edició
Connecta’t

La subhasta catalana

La independència s'ha promogut convertint cada desacord en un conflicte sense sortida

En anglès es diu outbidding, que en política es refereix a una escalada en la competència electoral entre partits a veure qui en dóna més per menys. Es pot traduir per licitar en una subhasta. És el que han estat fent els nacionalistes catalans els últims anys, fins a arribar a la humorada actual de proposar altres eleccions anticipades per a un parlament que no legisli i convoqui altres eleccions encara més anticipades.

Segurament tot va començar fa molt temps. El pacte constitucional en matèria territorial va ser ambigu. Com a conseqüència, la descentralització no va ser el resultat d'un clar mandat constitucional, sinó de la competència entre partits i les negociacions per intercanviar suports per transferències.

A Catalunya també va predominar l'ambigüitat amb un vague “catalanisme” que incloïa una barreja de polítiques nacionalistes moderades i extremes. D'una banda, tots acceptaven una moderada fórmula d'autonomia especial, diferent del règim general de la majoria de comunitats autònomes, d'acord amb la Constitució. De l'altra, es promovia una política lingüística que dóna prioritat al català en l'administració i els mitjans públics i estableix la immersió monolingüe en català en totes les escoles públiques, privades i concertades.

L'ambigüitat va començar a trencar-se sobretot a partir de l'any 2000. Quan el sistema electoral va donar una majoria d'escons per una minoria de vots al Partit Popular (PP), José María Aznar va deixar enrere els seus tractes amb el Govern de Catalunya presidit per Jordi Pujol i va anunciar una “segona transició”, amb la qual volia corregir les “desviacions” infringides pel llarg període de Governs del PSOE que Aznar considerava que havia estat l'esperit inicial de la Transició els anys setanta. En particular, apuntava a detenir el procés de descentralització territorial i a capgirar-lo, així com a reforçar la identitat nacional espanyola i l'idioma espanyol, els dos objectius més preuats d'Aznar.

Tres anys després, el Govern català tripartit encapçalat per Pasqual Maragall va respondre, a iniciativa d'ERC, amb el pacte del Tinell, que el seu primer objectiu era elaborar un nou Estatut de Catalunya excloent el PP de tota negociació.

Els nacionalistes han renunciat a legislar sobre cap tema concret

El PP va replicar aviat amb una nova licitació. Va desenvolupar una campanya per tot Espanya per recollir milions de signatures per un referèndum contra l'Estatut i a favor de l'“única nació espanyola” i va bloquejar els nomenaments del Tribunal Constitucional per mantenir una majoria conservadora i aconseguir una sentència desfavorable. A partir de llavors els partits catalans extrems van promoure noves propostes radicals que han generat una competència centrífuga i han esquerdat les principals sustentacions del consens moderat anterior: Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).

La independència ha estat promoguda mitjançant l'estratègia de convertir cada desacord sobre polítiques públiques en un conflicte institucional i descartar totes les altres alternatives a la recentralització de l'Estat. Els dirigents de Convergència i d'ERC han presentat temes com les deficiències en infraestructures de transports, una sèrie confusa i no concloent d'informes sobre les balances fiscals, les propostes d'una escola multilingüe i el rebuig de Mariano Rajoy a transferir tots els poders fiscals a la Generalitat com si cadascun d'aquests temes no deixés cap més via oberta que la secessió. Els nacionalistes han renunciat a legislar sobre cap tema concret. I han descartat una millora de l'autonomia, un Estat espanyol federal o una confederació entre Catalunya i altres territoris com si fossin més difícils d'aconseguir que la independència. Els possibles encaixos i desencaixos a la UE amb prou feines s'han discutit, a pesar que la Comissió Europea i altres alts càrrecs europeus van deixar clar que la Catexit d'Espanya seria també una Catexit de la UE.

Més recentment, la subhasta s'ha traslladat a la competència entre partits catalans i les licitacions s'han accelerat. Fa poques setmanes, Mas va assegurar que quan Catalunya sigui independent tindrà les taxes d'atur de Dinamarca o Àustria, les infraestructures d'Holanda i el model educatiu de Finlàndia. Cada partit està sempre preparat per continuar una sèrie de blufs indemostrables. Qui en dóna més?

Josep M. Colomer és membre de l'Acadèmia Europea.